Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

15 de desembre de 2016
0 comentaris

Catalans i valencians: una teoria a propòsit de l’arròs.

Ara fa deu anys, després que l’A. i jo comencéssim el 2007 a València (un altre indret amb el qual, com ens passa també amb Girona, no ens calen gaires pretextos per agafar el tren i visitar-lo), vaig escriure aquest apunt en el que formulava una teoria casolana i ortopèdica sobre els catalans, els valencians i l’arròs.

Més concretament deia:

“A segona hora del matí vàrem agafar un autobús fins a la Malvarrosa i d’allí, passejant tots dosets arran de platja, vàrem anar cap al Cabanyal on hi ha els restaurants que sempre ens agrada de visitar per menjar la paella de ritual: la Marcelina, l’Estimat, la Pepica… En aquesta ocasió ens vàrem decantar per la Pepica. En entrar al menjador gran sorpresa en veure la quantitat de gent que havia decidit fer el mateix que nosaltres. No cal dir que la majoria eren forasters tot i que no hi faltaven els autòctons. En solitari o bé acompanyant els visitants. Em poso “tremendo” i li comento a l’A. que no és gaire difícil identificar-los, els de la terra: són els que fan cara d’estar pensant: “A qualsevol cosa li diuen paella. Per a paelles bones, les que fa ma mare”. Una frase que he de sentir quatre de cada cinc vegades que parlo amb un valencià de les paelles que he menjat en algun restaurant d’aquella terra tan magnífica i alhora tan especial.”

M’ha vingut a la memòria aquest apunt perquè fa pocs dies (i per motius que ara no vénen al cas) un bon amic em va convidar a dinar amb una personalitat valenciana que estava de pas per Barcelona. Com no podia ser altrament, la trobada es va fer en un restaurant especialitzat en cuina d’aquelles terres germanes i a taula ens vàrem aplegar un total de setze comensals entre periodistes, gent de la cultura i la personalitat ja esmentada. Tots al voltant d’un prometedor arròs fet amb cassola.

La proporció territorial era clara: dels presents, dotze eren nascuts al País Valencià i només quatre érem del Principat, però estic segur que si en aquell moment un desconegut hagués entrat en el reservat que ocupàvem no li hauria costat gens distingir quins eren els uns i quins els altres.

Els quatre principatins érem els que ens miràvem de punta a punta de la taula amb gest d’aprovació i de dir “mmmm, bon arròs!” En canvi, la facció del sud de La Sénia combinava cops de cap a mig camí entre l’analític i el reprovatori i de tant en tant esquitxava frases com “hi falten creïlles”, “a casa estes boletes de carn no les posem mai; cigrons, que fan més bon gust”. I un parell que tenia més lluny deplorava l’absència d’unes herbes aromàtiques (el nom no el vaig retenir) que, segons ells, eren la clau de volta de tota l’arquitectura gustativa i olorosa que acollia la cassola.

Res d’extraordinari, al capdavall. Cada terra fa sa guerra i a casa nostra no som cap excepció. Em va agradar, però, veure que les meves teories es complien una vegada més: catalans i valencians estem predestinats a entendre’ns i anar plegats molt lluny. Però les nostres percepcions a propòsit de l’arròs molt em temo que continuaran diferenciant-nos.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!