Totxanes, totxos i maons
El Bloc de Joan Josep Isern
La milonga de l'”Ai, ai, ai, que ens falta gent…” (dues pel·lis i un article de Vicent Partal).
(NOTA: Aquest apunt estava escrit abans que l’amic Pere Cardús publiques ahir aquest article a Vilaweb. Crec que allò que el Pere diu val la pena que ho tinguem present, però no em desdic de res del que ja havia preparat i que esteu a punt de llegir tot seguit.)
Us proposo que dediqueu el cap de setmana a treure-us (qui li calgui) del damunt la caguera que els españolistes ens volen anar infiltrant amb milongues de format diferent però sempre amb el mateix tuf de resclosit.
Segur que us sonaran. La primera ja és un clàssic: “¿Vols dir que ens deixaran?”. Bajanada a la qual cal respondre: “És clar que no. I malament rai, si confiem que ens ho deixaran fer; són españols, però no imbècils. La cosa és molt més senzilla: som nosaltres els qui ja hem pres la decisió de marxar. I això, que ja és imparable, és el que més els cou.”
També sentireu aquella altra que diu: “Els partits no estan per la feina”, a la qual cal respondre amb un “No n’esperem res, dels partits. Ells van a la seva i prou proves en tenim. La independència té la força de la gent, del carrer. S’ha demostrat cada Onze de Setembre i cada vegada que l’ANC, l’ômnium o l’AMI ens han convocat. Nosaltres a la nostra i ja ho veureu, com s’espavilen, els partits.”
Si us cal, doncs, una mica d’empenta recordeu el que he escrit més amunt: SOM IMPARABLES. Però si, tanmateix, a algú li fa falta carregar les piles li aconsello la contemplació d’aquest video:
I pel qui cregui que això és de fa uns anys i que les coses ja no són exactament com aleshores, aquí va un de més recent:
Per reblar l’assumpte –i acabar d’arraconar les manies– aquí teniu un article de Vicent Partal de fa pocs dies. Llegiu-lo amb cura, imprimiu-lo, porteu-lo al damunt per si de cas i escampeu-lo. És, ras i curt, oli en un llum contra tanta intoxicació interessada. Ja m’ho sabreu dir (els subratllats són meus):
I vosaltres us ho creieu, que no som prou?
(Article de Vicent Partal publicat a Vilaweb el 22 de novembre de 2016)
Ho he explicat moltes vegades, però aquesta volta estic sorprès per la velocitat amb què passa. Cada any l’assistència multitudinària a l’Onze de Setembre fa callar totes les boques durant un temps, però poc després comença la tasca de minar la realitat. Titulars de diaris, consignes per Twitter, opinions falsament entristides que comencen a dir-nos que no som prou i que anem cap avall, els independentistes. Repasseu la vostra hemeroteca sentimental: quantes vegades aquests darrers anys ‘ells’ no han aconseguit que us pensàsseu, ni que fos uns quants dies, que havíem perdut pistonada, que no érem prou per a guanyar el referèndum, per aconseguir la independència?
La sorpresa és que ara la campanya ha començat a una velocitat supersònica. Normalment s’esperaven que canviàs l’any, però aquesta vegada ja ens trobem en ple combat propagandista i intel·lectual i encara no s’ha acabat el novembre. És evident que tenen més pressa que mai i més urgències que mai. Repasseu, si no, la quantitat d’articles que han aparegut aquestes darreres hores dient, tots, com si fos una consigna, que no som prou. Quedareu esglaiats.
Ara, d’això, en diuen ‘postveritat’. L’Oxford Dictionary ha designat ‘postveritat’ paraula nova de l’any i ha definit aquesta tècnica propagandística amb precisió: ‘Relatiu a o denotant circumstàncies en les quals fets objectius no són tan influents en la formació de l’opinió pública com l’apel·lació a l’emoció i a la creença personal.’ És això mateix: els fets objectius no compten. La cosa és simplement aconseguir que allò que aparenta ser veritat acabe essent més important que la veritat comprovable. Si la població afectada no és capaç de resistir l’embat de l’aparença, tant hi farà el seu esforç perquè guanyarà qui controla el missatge.
La veritat, en el nostre cas, és tan contundent que fa vergonya haver-la de repetir. 27-S. Eleccions catalanes. Amb el percentatge de participació més alt de la història, el 77,45%. En totes les eleccions que s’han fet mai en tot l’estat espanyol, la participació més alta que s’hi ha assolit fou del 80%. Podem pensar, doncs, que el dia del referèndum acudiran a votar un 3% o un 4% més de la població, un 5%, però ningú no es pot creure que hi acudirà el 90%. O encara no sabeu que hi ha gent que no ha votat mai ni votarà mai?
Així doncs, amb un percentatge de participació gairebé impossible de superar, els dos grups que es presenten com a independentistes aconsegueixen aquell dia prop de dos milions de vots. Queden exactament a 79.667 vots de la majoria absoluta. I en termes de percentatge n’obtenen el 48,05%.
Les eleccions del 27-S no són cap referèndum i, per tant, les dades que en resulten no poden ser tractades com si ho fossen. Però ningú no discutirà que si es mira detingudament aquell resultat dóna pistes ben clares sobre què podria passar en un enfrontament directe entre el sí i el no.
Hi va haver el 48,05% de vots inequívocament a favor del sí i el 39,31% inequívocament a favor del no. En el terreny de l’ambigüitat hi ha la resta. No és gens difícil d’entendre, però, que al vot a favor de la independència, anant molt malament, li faltarien dos punts per a guanyar en qualsevol circumstància, mentre que al del no li’n faltarien onze.
Amb les xifres a la mà, els qui no són prou són els partidaris del no. Per a guanyar de manera indiscutible el referèndum, anant molt malament, només caldria que un 15,41% dels votants de Catalunya Sí que es Pot i Unió votassen que sí en el referèndum. Amb això n’hi hauria prou, mantenint les xifres del 27-S. I parlem d’unes 50.000 persones, a tot estirar. Els partidaris del no, en canvi, haurien de convèncer-ne almenys 440.000 per a superar el bloc del sí. Ara això semblarà ‘Barri Sèsam’, però convèncer 50.000 persones és molt més senzill que no convèncer-ne 450.000. S’entén?
No sóc gens partidari d’enganyar-nos i, per tant, això que diré ara només ho dic per a demostrar si n’és, d’absurda, la teoria del ‘no som prou’. Si agafem els vots del 27-S, comptant només els del sí i els del no i deixant de banda els qui no es van voler definir aleshores, el resultat és que el vot a favor de la independència representa el 55% i el del no es queda en el 45%. I amb aquests xifres a la mà encara volen que ens creguem que no som prou?
Comparem-ho. Com ens ho hauríem de creure això, que no som prou, si l’últim referèndum d’independència que s’ha fet a Europa, el de Montenegro del 2006, va ser guanyat exactament amb un 55,5% dels vots. Espanya bé reconeix Montenegro com a país independent i Montenegro bé té cadira a l’ONU. Què significa, doncs, la paraula ‘prou’? Com es mesura? Perquè no tindria gens de sentit que el 55% fos prou perquè Espanya reconegués Montenegro però no fos prou per a Catalunya.
Ha passat un any llarg de les eleccions ja. I quan presentes les dades com jo ho he fet ara sempre apareix qui diu que això era fa un any, però que ara estem pitjor. I que per això no som prou.
Bé, la veritat indiscutible és que no tenim manera de mesurar-ho amb certesa total. Potser no som tants, però si volem tenir una discussió seriosa l’altre hauria d’admetre que també hi ha la possibilitat que siguem més. Qualsevol altra posició seria una trampa.
Ens diuen que hi ha enquestes que anuncien un empat tècnic o una victòria del no. Però ens ho diuen en l’era en què les enquestes anunciaven de manera indiscutible que el Regne Unit es quedaria a la Unió Europea i que Hillary Clinton seria la nova presidenta dels Estats Units. No vull ferir amb aquest comentari. Avui dia la tasca d’enquestador deu ser la més difícil del món. Però si amb les enquestes passa això que passa, no sembla gaire seriós que l’únic argument siga aquest.
La ‘postveritat’ torna a atacar. Agafant-se a una dada demoscòpica o a un comentari d’algú. Però us en recordeu, que al maig i al juny, i al juliol, tothom patia perquè no ompliríem els carrers l’Onze de Setembre? Els nervis fins i tot es van apoderar de l’ANC, de tant insistent que era la campanya, de tant segur que era que no ompliríem. I vam omplir o no? Pregunte. I vam cloure boques o no? Pregunte.
Ho remataré. No hi ha ni una sola raó per a creure que l’independentisme no pot guanyar, amb claredat, el referèndum del setembre. Encara falten molts mesos i poden passar moltes coses que alteren aquesta opinió, però avui dir que no som prou per a guanyar és simplement propaganda política. Propaganda, a més, que no es fonamenta en res, en cap dada contrastable ni sensata. I que només intenta afeblir els partidaris de la república.
Contra la ‘postveritat’, però, hi ha dues eines d’una eficàcia demolidora: la persistència de la veritat i la resistència psicològica dels qui són atacats. I aquesta segona, estimat lector, només depèn de tu i només la pots activar tu. O creus en allò que veus i vius cada dia o te’ls creus a ells. Lamentablement és tan senzill com això.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
El problema no és qui guanyarà. El problema es si es farà o no un referèndum en condicions o serà del tipus del que es va fer al novembre o be no es podrà fer per imposició de l’estat central.
És evident que tothom és lliure d’opinar el que li sembli. Però a mi em sap greu que menystinguem els nostres polítics. Aquesta malfiança expressada sense embuts o amb segones penso que no ens fa cap bé. Aviat ningú no en voldrà ser, de polític. És veritat que el protagonisme és nostre, però ells ens són molt necessaris i també formen part d’això que en diem el poble. No en sé de cap que aterrés del planeta Mart, jo. I a mi em sembla que no hi ha motius per a la desconfiança. Som una nació una mica estranya, els catalans. Vam confiar a ulls clucs, durant un munt d’anys, en un home que al final, d’alguna manera, ens ha traït. El poder central el tenia engrapat pel voraviu i a nosaltres, els ciutadans, ens feia passar amb raons. Molts hi van confiar, votació rere votació. I ara resulta que, de tan escaldats, ja no confiem ni en els que s’ho mereixen. Tots, si fa no fa, som còmplices que en quaranta anys no s’hagi redreçat l’idioma com es mereixia, que patim un espoli fiscal digne d’una colònia, que no disposem d’unes infraestructures adequades al poder econòmic que generem…, etc. Som còmplices del peix al cove amb què durant anys i panys ens tenien contents i enganyats. Som de fiar, els catalans? La nostra cultura política individual i col•lectiva és rica o més aviat som uns reaccionaris que ens deixem guiar pels sentiments més primaris? Abans de desconfiar dels nostres polítics (que no deixen de ser el reflex de nosaltres mateixos), hem de preguntar-nos si no hem tolerat i abonat un estat de coses que ens han perjudicat i ens perjudiquen i si no ens hem equivocat durant molts anys abonant unes polítiques que, com a nació, ens duien a l’anorreament. No fem pagar als polítics actuals els errors o mancances dels dels anteriors i els nostres propis.