Totxanes, totxos i maons

El dilluns 7 de novembre els bons amics de la revista Enderrock em varen demanar d’intervenir en l’acte de presentació del número d’aquest mes (vegeu-ne la portada en la imatge que il·lustra l’encapçalament de l’apunt) dedicat a Sisa i al seu mític “Qualsevol nit pot sortir el sol”.

L’encàrrec en concret era que fes un retrat dels seus inicis i trajectòria des d’un doble punt de vista: a) la meva reconeguda admiració per Sisa, i b) la complicitat generacional que m’hi uneix.

El discurs  –convertit en article–  el podeu llegir aquí. Però si us fa mandra fer bots de pàgina en pàgina us el reprodueixo aquí sota. Vejam si us agrada:

Progressius, galàctics, malalts del cel

(A propòsit de la presentació del número de novembre de la revista Enderrock, dedicada a Sisa)

Ja fa temps que predico que els que vàrem nàixer en el període entre 1947 i 1952 –els que ara estem entre els 65 i els 70, vaja– som una generació afortunada. És cert que encara som una mica joves per al Nobel de Literatura, però quan dic que som afortunats és perquè ens ha estat donat de viure amb plena consciència el final d’unes quantes coses importants i la irrupció d’unes altres no menys importants. Som el pont que uneix, una cama aquí, una cama allí, dues realitats que hem viscut de ple i que són molt diferents. Gairebé com la nit i el dia.

No m’estendré en temes profunds; em centraré només en assumptes més propers a la quotidianitat. Per exemple, nosaltres som els que recordem el dia que el pare es va presentar a casa carregat amb una andròmina coronada amb dues antenes que semblaven banyes i que es deia televisor. Teníem 12 o 13 anys i, per tant, avui estem en condicions d’afirmar amb rotunditat que hi havia vida abans de la televisió.

Però per damunt de tot som la generació que ha tingut la ràdio com a principal factor de la nostra educació sentimental. I musical, és clar.

Alternant el Tambor, amb la Cabalgata fin de semana, La comarca nos visita o el Teatro invisible, a cavall de la ràdio vàrem fer el salt dels Discos solicitados al Duo Dinámico i tot seguit ens va arribar el descobriment dels italians: Carosone, Marino Marini, Modugno, Celentano…

També a cavall de la ràdio ens van arribar programes com El clan de la una o Discomanía, fonamentals a l’hora d’inocular-nos el virus. Sense oblidar, però, que a la televisió començava a fer forat un programa que feien els diumenges a la tarda i que es deia Escala en hi-fi, una experiència que si avui provo d’explicar a algú de què anava veig que se’m queda mirant com si fos un marcià.

Però va ser via televisió que ens van arribar els Festivales de la Canción Mediterránea (amb Ennio Sangiusto, però també amb Robert Jeantal i Aleko Pandas), i el Se’n va anar. I de seguida la música ie-ié, que gràcies al Salut les copains (no oblideu que a l’escola la llengua estrangera que ens ensenyaven era el francès) ens va permetre conèixer la música que es feia al país veí.

I així va ser com uns quants, amb l’excusa de Johnny Hallyday, Adamo, Polnareff i Françoise Hardy, vàrem empalmar amb els Brel, Brassens, Ferré, etc.

Som, doncs, als seixanta. Temps de Setze Jutges, Dylan, Beatles, Stones… i de Màquina! I del Grup de Folk. Després, sí, va venir el punk però ens va agafar que ja teníem una edat.

De fet, la meva teoria és que tot va començar a acabar en el Canet Rock de 1978, amb la pobra Nico asseguda davant l’harmònium cantant The End i esquivant com podia les ampolles que uns quants brètols li llançaven.

Laxants, terra per fregar pots i Maig del 68

Som especials, ja ho he dit, els que estem entre els 65 i els 70. Entre altres raons perquè sabem coses ara ja oblidades. Sabem, per exemple, que el Laxen Busto –Tratamiento moderno del estreñimiento habitual– era un purgant (lògic: menjàvem malament i, doncs, també cagàvem de manera deficient), que la terra d’escudella era un producte que la mare comprava a l’adroguer per treure la quisca de pots, olles i cassoles. I que Maig del 68 és, sí, el que ja sabem; però és també folk al Parc de la Ciutadella durant deu o dotze hores un diumenge d’aquell mateix mes tan mític i parisenc.

Som en bona part una generació d’autodidactes amb algunes rareses. Penso en el nombre de bojos que seguíem des d’aquí unes senyores de Madrid que es deien Vainica Doble. Un nombre que no superava els vint-i-cinc o trenta feligresos. I, seguint amb allò de l’auto-formació, nosaltres som també els que anàvem a Andorra a comprar els discos de Dylan amb la carpeta francesa. Recordo que em va costar 125 pessetes el meu Bob Dylan En roue libre que, com hauran deduït ja els més veterans, no és més que el The freewheelin’ Bob Dylan traduït a llengua gavatxa.

(si cliqueu al damunt la imatge creix)

Pel que fa, doncs, als afers musicals aquesta generació ha tingut una immensa majoria de membres de base (jo en sóc un) que ens acontentàvem a seguir des de primera fila els concerts del nostres ídols tot mirant si, de passada, els podíem “pillar” algun acord per copiar-lo. I en teníem uns quants, d’ídols. Entre ells, és clar, Jaume Sisa.

En Sisa era un senyor que ens parlava d’un home dibuixat, que cridava a l’arquitecte Joan perquè ensorrés el castell i que ens presentava una illa d’enlloc on s’hi celebrava una permanent Pasqua Florida. Era, si fa no fa, per la mateixa època en què un altre dels grans, Pau Riba, buscava un taxista que el portés al cel mentre ens demanava que si mai passàvem pel carrer del Doctor Carulla penséssim a preguntar per la filla del Pastor.

Aquells anys  –parlo del període entre 1967 i 1970–  tots teníem el cançoner Folk Song, editat pels Fàbregues de La llar del llibre, i ja practicàvem una mena de mitomania casolana. Era l’època que Pau Riba et signava autògrafs en una postal allargada que duia el segell de Concèntric i que la discogràfica Als 4 Vents anunciava que Màquina! es presentava al San Carlos Club mentre promocionava el primer disc de Sisa amb un ventall i una visera que avui ja són impagable material de col·leccionista carrossa.

(si cliqueu al damunt la imatge creix)

(si cliqueu al damunt la imatge creix)

D’aleshores ençà ens hem fet grans gràcies a molts estímuls i influències. Per a mi, ho admeto ben cofoi, una de les més importants ha estat la música de Sisa. La seva discografia que ens parla d’un home inquiet i ambaixador del setè cel amb un grapat de cançons memorables que ens obren la porta a un univers ric en una matèria que cada dia que passa és més rara: la fantasia.

Fantasia, carnaval i un bon llibre

La fantasia… i aquelles llargues corrues de personatges que trobem al Carnaval de la República d’A, al Trist i desconsolat enterrament de la meva esposa, al Congrés dels solitaris… i, és clar, al Qualsevol nit pot sortir el sol que els bons amics d’Enderrock homenatgen en el número d’aquest mes de novembre.

És gran, en Sisa. I, com tots els grans (Blonde on blonde, Exile on Main St., el doble blanc, Dioptria…), també ens ha deixat un disc doble per a l’antologia: La catedral. I, també com tots els grans, ha estat reconegut com a referent per a unes quantes generacions de músics nascuts més cap aquí.

És el Sisa de Música Dispersa, de l’Hola Jaimito y doña Urraca, de Melodrama, de la Galeta galàctica, de les seves col·laboracions amb Dagoll Dagom i el de la Barcelona turística i domèstica com una postal. És el Sisa que, després d’uns anys de retir en una residència al Maresme, torna el 2001 cridant Visca la llibertat! (un disc que si hagués sortit un any abans hauria estat el veritable Efecte 2000). És també el que, amb Suburbano, el 2006 ret tribut a Vainica Doble, el que fa vuit anys grava Ni cap ni peus i el que acaba de lliurar-nos un Malalts del cel que no m’estic de qualificar d’extraordinari.

Un Sisa que, a més a més, l’any passat va arribar a les prestatgeries de novetats de la mà del periodista Donat Putx amb un llibre absolutament recomanable titulat Jaume Sisa, el comptador d’estrelles, que aplega un seguit de converses amb el nostre home fetes entre 2013 i 2014.

(si cliqueu al damunt la imatge creix)

En aquest llibre diu coses com: Jo vaig viure la infantesa com tots els nens, sense saber que la vivia, i a partir dels divuit o vint anys no m’ha abandonat mai la consciència que havia passat pel paradís sense adonar-me’n. I aprofita per explicar-nos que un malalt del cel és tot aquell que té un somni, un anhel, un ideal, i es veu irremeiablement arrossegat per aquesta dèria.

El mapa de la república de S.

Si jo hagués de dibuixar el mapa de la república d’en Sisa l’articularia a partir de dos eixos:

L’horitzontal (el de la racionalitat) amb els científics situats a l’extrem d’occident i els místics a l’altra punta, a orient. I amb en Sisa bastant a prop d’aquests darrers.

El vertical (el del temps i el pas dels anys) limitaria al Nord amb el paradís perdut de la infantesa i al Sud amb la innocència retrobada. Aquesta innocència veritable que, com li explica a Donat Putx es la que es conquereix a partir de l’edat adulta, no la que tens gratuïtament a la infantesa perquè la primera condició per ser jove de veritat és que tinguis molts anys. Ser jove als vint o trenta anys no té cap mèrit.

I el millor de tot és que en Sisa  –que continua deixant-nos grans discos–  ho té molt clar i ho proclama en l’últim vers de la cançó Malalts del cel: Llarga és la història i no s’ha acabat.

Arribat aquí el que em toca és emmudir. I donar les gràcies a Jaume Sisa per explicar-nos la nostra història. La d’una generació afortunada, dintre de tot.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!