Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

8 de novembre de 2016
0 comentaris

“Quan érem progressius”, un article que vaig escriure fa vint-i-set anys.

Aquests dies, preparant la presentació del número d’Enderrock d’aquest novembre, que està dedicat a Sisa, he fet una immersió d’allò més profitosa en carpetes i caixes del meu arxiu a la percaça de material i m’he trobat amb aquest article que vaig publicar a la revista “Cultura” l’estiu de 1989. L’he tornat a llegir i com que encara m’hi reconec el reprodueixo aquí perquè, d’alguna manera, gaudeixi d’una segona oportunitat.

Vejam, carrosses, si us agrada:

Quan érem progressius

(Revista “Cultura” número 3, juliol-agost de 1989)

El “piojo verde” i la cartilla de racionament no els vàrem conèixer. En canvi, durant el Congrés Eucarístic i la vaga de tramvies ja hi érem, encara que aleshores ningú no ens va explicar qui va penjar la senyera a Sant Pere Màrtir. Recordem vagament una nit de dissabte a casa dels avis mentre els pares anaven al Victòria a veure “Els Vienesos”, i dels conflictes universitaris del cinquanta-sis només ens queda la imatge mig esvaïda d’una plaça de la Universitat plena de jeeps i de grisor. Després va venir el Nadal de la gran nevada i, com en el darrer capítol de la “Marylin” terenciana, també ens va sorprendre en plena celebració familiar.

Més o menys aquella era l’època que fèiem els deures de llatí mentre escoltàvem “Europa musical” i “Discomanía”. Cada setembre, durant tres nits, el menjador de casa se’ns omplia de veïns que dividien les seves preferències entre l’esbojarrat Ennio Sangiusto i l’elegant Robert Jeantal. En aquelles sessions vàrem començar a sospitar que els secrets de la vida tenien molt a veure entre la seriositat de Nana Moskouri i la trempera de Salomé. A cops de “canción mediterránea” descobríem també, de passada, els genolls de la Lolita, la veïneta del replà.

Les dialèctiques entre guardiolistes i dinàmiques –aquestes darreres amb el dilema intern afegit entre manolistes i ramonistes–  varen deixar pas a la pugna entre el Sírex i els Mustang, amb els Cheyennes de perpetus outsiders i els Salvajes que ficaven cullerada quan podien. Ah! i els Beatles a la Monumental en la gira promocional del “Ticket to ride”, no me n’oblido…

I entremig, la “nova cançó”. Amb una esquadra de cinc o sis jutges formats damunt de l’escenari de qualsevol parròquia i amb el Quico fent hores extres amb el peu damunt de la cadira. Després, a casa, repetíem fins a l’infinit el Sol-Do-Re, Sol-Do-Re. El Fa no, que porta celleta i el dit quedava molt garratibat.

Fins que un bon dia va aparèixer el Grup de Folk i per culpa seva vàrem haver d’anar sovint a Andorra  —Transbord, Ford,…–  a comprar dylans i seegers a dojo. També el “Raimon a l’Olympia”, és clar. I la Birkin. Ai, la Birkin

Dotze hores seguides de folk a la Ciutadella, uns quants discos i, gairebé a continuació, l’ectoplasma de Rosa Sensat que se li apareix en somnis al Xesc (la “o” li va créixer més tard) Boix per encarregar-li la missió de consagrar-se en cos i ànima a la feixuga tasca d’esdevenir ídol del personal docent de totes les escoles actives del país.

També va sortir un grupet de bojos que cantava en anglès i que responia al nom de Màquina! Varen gravar un disc amb una albergínia a la portada i un altre amb un croissant. Fot-li disseny pre-Vinçon, tu!

Després, tots ens vàrem vestir de caqui i encara hi ha avui qui jura haver vist un il·lustre fundador de Màquina! amb el clatell a l’u i tocant a la banda de cornetes i tambors de Sant Climent Sescebes (no diré noms, però).

El vint-i-sis de juliol del setanta-cinc, un dia màgic per moltes raons que tampoc diré, a Canet se’ns va aparèixer als gentils la Maria del Mar Bonet acompanyada de l’Orquestra Mirasol. No se n’ha sabut res més, de l’experiència, i és una llàstima. Abans, però, ja ens havíem enamorat de la música que dispersava la Selene (per cert, on t’amagues ara, dama de la lluna?).

A Zeleste, un Sisa “pre-bodeguiya” ens explicava secrets del setè cel mentre en Manel Joseph, vestit de senyor botiguer, feia percussions i duduàs i la Dolors Palau es menjava amb els ulls l’amo miop del cabaret galàctic. En Sabatés, per la seva banda, ja era un clàssic tan imprescindible com ho és ara.

Fins que una nit de finals dels setanta  –també a Canet, ves per on–  la Nico ens va avisar amb la seva veu fúnebre que era arribada l’hora del “The end” mentre una colla de brètols feia punteria amb ampolles de cervesa contra l’harmònium de la rossa. Quan es va fer de dia, camí de la platja, vàrem començar a fer-nos grans. El bany matiner ens va treure la son de les orelles mentre el tren de la costa passava de llarg sense aturar-se.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!