Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

Ara que ja sabeu la meva opinió sobre el bàsquet suposo que a ningú li estranyarà si dic que jo, al senyor Jordi Robirosa, el coneixia de manera molt superficial. Principalment arran de les seves aparicions en els programes de TV3  —TeleNotícies, principalment–  que a casa (que no som gaire afeccionats a fer el badoc davant de la “caixa tonta”) miràvem.

Del senyor Robirosa m’agradava el seu aspecte pulcre i afable, de bona persona, i la seva manera tranquil·la i educada de comunicar a través de micròfon i càmera. Trobava en ell la sàvia combinació entre una pronúncia poc habitual (ai las!) en els mitjans públics i l’ús d’un registre del català que denotava que era una persona cultivada.

Com no podia ser altrament, no vaig trigar gaire a assabentar-me de la seva famosa expressió  —“apostoflant”–,  que no és pas un invent del nostre home sinó la catalanització d’un mot francès  —“époustouflant”, derivat del verb “époustoufler”—  que vol dir sorprenent, admirable, xocant, prodigiós, extraordinari, esbalaïdor.

Un recurs original i alhora culte molt adequat al tarannà del senyor Robirosa i que suposo (m’ho faig jo, eh?) que es deu a un coneixement de la llengua francesa superior a l’habitual en aquestes contrades per raons no gaire alienes al seu segon cognom: Dejean.

Un dia de principis de 2013, quan a la Sala Cotxeres del Palau Robert de Barcelona hi havia l’exposició “Llegir com viure: un homenatge a Joan Triadú”, de la qual vaig ser un dels comissaris, em van cridar l’atenció unes paraules que algú havia escrit en el llibre de comentaris que hi havia a l’abast dels visitants.

Era un text fet a ploma, no gaire llarg però perfectament distribuït al llarg de la pàgina i, sobretot, escrit amb una cal·ligrafia pulcra i acurada, d’una harmonia a la qual (ai, las) ja no estem acostumats. Aquell text el signava el senyor Jordi Robirosa.

En llegir aquelles paraules em va venir a la memòria una carta al director del diari Avui (vegeu-la aquí) publicada el 5 d’octubre de 2010, poc després de la mort de Joan Triadú, i que aleshores vaig retallar i arxivar convenientment. Aquell text es titulava “Descanseu en pau, mestre”, el signava el senyor Robirosa (una dada que quan vaig arxivar el retall em va passar desapercebuda) i era pràcticament idèntic al que va quedar escrit en el llibre de visites de l’exposició:

“Sóc, simplement, un periodista d’esports, però jo voldria recordar ara i aquí l’adolescent que un dia va llegir les meravelloses Olímpiques, de Píndar, traduïdes per un tal Joan Triadú des de New Brighton, Anglaterra, un llunyà 1949.

Aquell adolescent que ara mira de transmetre les emocions d’un esport anomenat basquetbol i fer-ho en un català digne vol retre un modest homenatge a l’intel·lectual desaparegut. Ara que bufen mals vents per al nostre idioma i la nostra cultura, que molts s’atreveixen a vexar-nos i l’insult surt de franc, l’exemple de persones com Triadú és més viu que mai.

“Però jo tinc a dir belles coses/ i una recta confiança mou/ la meva llengua a dir-les”.

Descanseu en pau, mestre.

Jordi Robirosa i Dejean (Sant Cugat del Vallès)”

Quan en el camí d’un bon mestre es creua un bon deixeble els resultats solen ser molt reconfortants. I aquí en teniu un bell exemple. Em sembla, doncs, que ja no cal que afegeixi res més per demostrar la considerable dimensió humana de la persona que m’ha empès a escriure l’apunt d’ahir i, sobretot, el d’avui.

En reconeixement i homenatge a la vostra bonhomia, senyor Robirosa.

I per completar la festa, aquí sota trobareu el reportatge que els seus companys de TV3 li varen preparar arran dels 30 anys de servei a l’esport de la cistella.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!