Totxanes, totxos i maons

La gent que em coneix sap que li tinc una mania molt especial al bàsquet. Aquell horrorós esport els partits del qual  –simplificant i exagerant una mica, però no gaire–  sembla que no s’acabin mai i en els que, passi el que passi en el marcador durant els primers tres quarts de joc, els dos equips arriben SEMPRE als últims minuts empatats. Uns últims minuts  –tres o quatre–  que, a més a més, mai baixen dels quinze o vint minuts de temps real.

Ja fa temps que predico que els partits de bàsquet haurien de durar només cinc minuts de joc efectiu. Amb això ja n’hi hauria prou i fins i tot jo estaria disposat a fer-hi de tant en tant una ullada quan els passessin per televisió. Algú em podria dir que amb aquesta durada els marcadors finals serien molt baixos. Si aquest és el motiu, cap problema: que comencin empatats a setanta-cinc i a córrer.

¿Us heu parat a pensar en l’estalvi energètic i de temps que comportaria la solució que propugno? A més a més, la vida en actiu dels jugadors, molt menys desgastats, s’allargaria fins bastant més enllà dels quaranta anys, amb els corresponents avantatges econòmics pel que fa a l’amortització dels seus fitxatges.

Tot plegat, a fi de comptes, per acabar amb uns marcadors molt similars als actuals però sense la inaguantable llauna d’ara. En fi, pensem-hi tots plegats perquè molt aviat, amb la República, obrirem el meló dels canvis en un munt de coses (els horaris, per exemple) que fins ara ens semblaven intocables. I aquesta variant catalana  –i, doncs, summament racional–  del bàsquet estic segur que podria servir d’exemple arreu del món.

Curiosament, una de les poques colles d’amics que l’A. i jo mantenim en actiu és la dels pares dels nois que varen coincidir a l’Escola de Bàsquet dels Lluïsos de Gràcia; en el nostre cas amb els dos nois i, molt especialment, el petit de casa. Ens coneixem des de fa exactament trenta anys (d’octubre de 1986, poca broma!) i encara ens trobem  –en ple o en petit comitè–  deu o dotze vegades l’any per fer els honors als déus de la gastronomia, fer passejades pel país, compartir activitats culturals o viatjar per la Toscana (vegeu aquí), Roma o, l’any vinent, Sicília.

Una colla formada per bones persones (vegeu aquí) i de la qual vaig parlar detalladament aquí i aquí. Dos apunts que, com els altres dos que també he enllaçat, us recomano que llegiu, feu-me cas.

Una colla de bones persones… i un meravellós exemple de tolerància perquè ja em direu què és, sinó un prodigi de paciència i comprensió, la imatge dels entrenaments i els partits de l’equip on jugava el meu fill amb tots els pares seguint amb devoció el que passava a la pista… menys un: jo, que aprofitava aquell temps per llegir, preparar la feina de l’endemà o resoldre els encreuats del dia.

Val a dir que la situació no es va allargar més de dues o tres temporades (els nois de casa varen veure clarament que Nostre Senyor no els havia cridat al món de la cistella) i encara recordo que, cap al final de tot, veient que jo tenia tirada per la cosa de feinejar amb el bolígraf, els responsables de l’equip em varen demanar que fes d’anotador a la taula dels cronometradors, cosa que vaig fer amb molt de gust.

Bé. La meva intenció quan he començat a escriure aquest apunt era parlar del senyor Jordi Robirosa. Em refereixo a parlar d’ell com a persona, a part del fet que aquests dies compleixi trenta anys com a comentarista de bàsquet a TV3. Però, com d’habitud, m’he anat empatollant amb batalletes meves i la cosa s’ha allargat més del previst. Com un partit de bàsquet, si fa no fa. Dispenseu-me, doncs, la digressió: en l’apunt de demà acabaré d’explicar tot el que portava de cap. Promès!

(Continua –i s’acaba– aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!