Totxanes, totxos i maons

A principis d’agost vaig publicar a Vilaweb un article en el que explicava que això que aleshores l’Ajuntament de Barcelona planificava de fer al Born  –amb l’exhibició al carrer de l’efígie del burro  del Ferrol damunt del cavall– no era pas la primera vegada que es feia en una mostra patrocinada per algun dels poders públics del país.

En l’esmentat article  –que podeu llegir aquí—  jo evocava una exposició al Centre d’Art Santa Mònica feta entre octubre i desembre de 2006 en la que l’espectador podia jugar amb una imatge de Franco a cavall fent-la aparèixer i amagar a voluntat seva. Una mostra que va passar totalment desapercebuda, entre altres motius perquè en aquella època gairebé ningú es deixava caure per l’esmentat Centre d’Art del final de la Rambla.

En aquell article  –que em consta que va ser bastant llegit–  no vaig poder reproduir el full explicatiu de la cosa perquè no el conservava. Afortunadament, una bona amiga de les Totxanes més endreçada que jo me’l va fer arribar i ara us el reprodueixo aquí sota.

Si us ve de gust llegir-lo observareu que ve a ser, per entendre’ns, la teoria d’aquella actuació artística de la qual es confessava autor el senyor Fernando Sánchez Castillo i que es va titular “Manu Militari”. El text el signava Ferran Barenblit, aleshores director de Santa Mònica i, des de fa pocs mesos, màxim responsable del Macba.

El comentaris me’ls estalvio: ja us els podeu imaginar…

“Manu militari”

L’exposició de Fernando Sánchez Castillo (Madrid, 1970) en el CASM inclou tres peces que responen al que el mateix artista anomena «re-presentacions de la realitat». Són imatges conegudes per tots. Algunes les hem vist centenars de vegades. Tanmateix, l’artista ha fet un canvi: tant en el cas de les maquetes com en el del cotxe, d’ús, de format i de material; en el cas de Franco a cavall, afegint-hi un mecanisme que permet a qualsevol que ho vulgui mostrar-lo o amagar-lo. Aquestes transformacions han convertit imatges distants i indiscutibles en una cosa més propera i quotidiana, en objectes lúdics que discuteixen l’autoritat que els atorga la història.

Aquesta re-presentació permet a Fernando Sánchez Castillo plantejar molts interrogants, que cada espectador podrà unir a la seva pròpia experiència. Òbviament, la primera reflexió és sobre la història recent d’Espanya, en tres episodis clau: Guerra Civil, dictadura i transició. Les maquetes dels monuments recorden directament la incomprensible brutalitat de la guerra i el paper que va tenir l’art en la construcció d’un discurs bèl·lic i polític. Durant els bombardeigs sobre la població civil de Madrid, la República va dissenyar un sorprenent mètode de protecció dels monuments madrilenys. Potser el més raonable hauria estat traslladar-los a un refugi segur. Tanmateix, van crear immensos metamonuments que recordaven als ciutadans cada dia que estaven en guerra. Van generar imatges a partir d’imatges, noves estàtues que se superposaven sobre d’altres tot creant una nova experiència quotidiana.

Amb la recreació del monument eqüestre de Franco, Fernando Sánchez Castillo recorda el secretisme amb què s’ha anat eliminant la seva figura al llarg dels anys de la democràcia. Sense anar més lluny, l’estàtua eqüestre situada al castell de Montjuïc, retirada per obrers que van amagar-ne la cara amb passamuntanyes durant els anys vuitanta, ara està només uns metres més avall, conservada en una sala subterrània. Així, juga amb una paradoxa. En donar el poder d’amagar-lo o mostrar-lo al públic (*), genera una suposada democràcia per a l’home que la va negar a Espanya durant quaranta anys i discuteix la fèrria autoritat amb què va dirigir el país.

La tercera peça planteja la singularitat de la transició. En convertir el Dodge en què viatjava Carrero Blanco en una brillant peça que s’assembla a una bola de discoteca, Fernando Sánchez Castillo qüestiona aquell consens generalitzat que a Espanya diu que hauria estat impossible la democràcia amb Carrero. Porques vegades s’ha plantejat que això justifica el tiranicidi i la mort dels seus dos acompanyants, el xofer i l’escorta. Fernando Sánchez Castillo ha convertit aquell cotxe (actualment conservat en els fons del Museu de l’Exèrcit) en una nova icona, gairebé una joia que penja del sostre del CASM.

Per damunt de tot, Fernando Sánchez Castillo planteja una reflexió sobre el poder de les icones i, en general, de l’art. Gairebé totes les imatges que tenim del passat provenen de l’art, a les quals hem donat categoria de realitat: els retrats de reis i batalles; les pel·lícules de guerra i fins i tot les mateixes imatges de l’atemptat de Carrero (les que tots tenim a la memòria són de la pel·lícula «Operación ogro»). Alhora assumeix una postura voluntàriament ambigua: no genera lectures, sinó que selecciona imatges. El seu treball també és un plantejament de la capacitat que té l’art d’assumir un compromís polític: no es tracta d’exercir una acció directa sobre la realitat, ni de construir utopies, sinó d’oferir una altra presentació dels fets, eixamplar els nostres horitzons i permetre ser crítics amb la nostra pròpia història.

(*) Per fer pujar o baixar l’escultura de Francisco Franco, envia un sms al 653 23 71 96 amb la paraula ARRIBA [AMUNT] o ABAJO [AVALL] (preu: l’habitual d’un sms).

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!