Totxanes, totxos i maons

Estimadíssima Mila,

Avui t’explicaré una escena viscuda el diumenge a casa. Havies passat la nit amb nosaltres i, com bona representant del clan dels Isern, et vares despertar moooolt d’hora. A un quart de 8, aproximadament.

Com cada matí, l’àvia sortia de casa per anar a atendre la seva mare, la besàvia velleta, i ens vàrem quedar tu i jo sols. Mentre passaves pel lavabo i et rentaves mans i cara vares recordar que el dia abans, mentre sopàvem, t’havia dit que tenia un DVD amb uns quants episodis nous de “La patrulla canina” i em vares demanar de veure’l de seguida.

Com passa cada vegada més sovint (a mesura que, ai las, et vas fent gran) vàrem haver de negociar: primer de tot, enllestir la neteja matinal, a continuació esmorzar, i després la pel·li al sofà. I així ho vàrem fer.

M’agrada la col·lecció que tinc d’aquesta patrulla de gossos que ara està tant de moda entre la gent de la teva edat perquè entre les opcions de llengua que cada disc porta incorporades hi ha el francès. La llengua de la teva mare que, amb quatre anys i mig, ja entens i parles amb la mateixa fluïdesa amb què et desempallegues amb el català. I d’una manera molt especial m’agrada seguir les teves reaccions i comentaris a propòsit del que passa a la pantalla. Uns comentaris que et fas per a tu mateixa i sempre en francès.

Com que era d’hora i encara no havia baixat a comprar els diaris vaig seure al silló del costat del sofà per llegir alguns articles i notícies que havia guardat del dia abans. I una d’aquestes lectures, amb la patrulla canina de fons, va ser una entrevista publicada al diari Ara a la Montse Porta, néta del fundador de la llibreria Jaimes  –la llibreria francesa de Barcelona—  que aquests dies celebra precisament els seu setanta-cinquè aniversari. Una llibreria que jo visitava esporàdicament quan era al passeig de Gràcia i que ara, en el seu nou emplaçament al carrer València des de fa tres anys  –gairebé coincidint amb la teva arribada al món–  visito amb molta més freqüència.

La Montse Porta i el seu equip són uns professionals que saben molt bé el que es porten entre mans i, per tant, val la pena escoltar els comentaris que fan de cada llibre i confiar en les seves recomanacions. Sobretot en llibres d’edició francesa. Les seves respostes, doncs, eren summament interessants, però el que em va deixar clavat al silló va ser l’últim paràgraf de l’entrevista:

“La bonica figura del llibreter ha de continuar dempeus, irreductible, per ajudar el lector a triar i seleccionar entre l’allau de llibres que actualment, malgrat les crisis i les prediccions apocal·líptiques, es continuen editat. Fa pocs dies un client habitual va comprar un llibre i va demanar que l’hi emboliquessin per a regal. Se’l regalava a ell mateix però no per celebrar el seu aniversari sinó el de la llibreria. Li feia il·lusió i volia celebrar-lo.”

T’asseguro que tan bon punt vaig llegir això, amb tu al costat immersa en el teu món en francès, vaig pensar dues coses: primerament, que estava vivint un d’aquells moments que la vida et regala molt de tant en tant en què tot té un sentit i quadra; i, segonament, que m’hauria agradat tenir la mateixa idea d’aquell client capaç de retre un homenatge tan delicat a una llibreria.

Vaig pensar també, estimada Mila, que en aquestes cartes que t’escric (sense saber si mai les arribaràs a llegir) et vaig parlar, fa un parell d’anys, dels llibres i de qui els escrivia, però no et vaig dir ni una paraula de qui els ven. Dels llibreters. De fet, la teva experiència de visitar llibreries encara no és tan extensa com la de visitar biblioteques. Uns llocs on tu, l’àvia i jo passem una estona agradable saltant de conte en conte i on ja saps que, sistemàticament, sortim amb un llibre sota el braç que ens emportem a casa durant uns dies fins que el tornem. Per això et costa encara d’entendre que d’una llibreria no sempre es surt amb un llibre a les mans. Però, vaja, ja ho aniràs aprenent.

El cert és que em vaig prometre que d’aquí a dos o tres anys, quan ja t’hagis iniciat en la lectura, l’àvia, tu i jo anirem a la llibreria Jaimes per tafanejar les meravelles que envolten el baobab del Petit Príncep que presideix la botiga. I que aquell dia, quan anem a pagar el llibre que comprarem  –perquè n’estic segur que triaràs un llibre i el comprarem–  demanarem a la Montse que ens l’emboliqui amb tot el cerimonial que es mereixen una lectora com tu i tots els llibreters que s’estimen la seva feina i que, sobretot, ens ajuden a entendre que una vida sense llibres ha de ser molt trista.

———————————————————————————————————-

Les anteriors cartes a la meva néta  –conjuntament amb altres apunts que la tenen a ella com a protagonista–  les trobareu en l’apartat Mila d’aquestes Totxanes. Aquí, vaja.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!