Continuen les rareses musicals: “Marcianita”, de Billy Cafaro (1962).

2 d'octubre de 2016

1 comentari

Continuen les rareses musicals: “Marcianita”, de Billy Cafaro (1962).

El concepte de la “canción-ficción” que en l’apunt d’ahir (aquest) desenvolupava Manolo Díaz ens pot orientar una mica sobre la gran dosi d’ingenuïtat que hi havia en la manera d’interpretar el futur durant aquells anys anteriors, per exemple, al Maig del 68 a París, aquell esdeveniment que si hem de fer cas a tothom que diu que hi va estar hauria resultat el més multitudinari de la Història.

Tot preparant l’apunt d’ahir em va venir a la memòria el senyor Billy Cafaro (vegeu aquí), un rocker argentí que l’any 1962 va tenir un gran èxit per aquests rodals amb “Marcianita”, una cançó original d’un quartet xilè que es deia Los Flamingos.

La cançó la podeu sentir aquí:

https://youtu.be/5kGj8ynKfdQ

Però el que us aconsello que no us perdeu és la lletra. Explica la història d’un vailet que no es menja una rosca –impagable el fragment “En la tierra no he logrado que lo ya conquistado se quede conmigo no más”— i que aspira a lligar-se el súmmum de l’exotisme. Ni sueques, ni franceses, ni americanes: una noia de Mart. Una marciana, vaja. Però no una marciana qualsevol: la mossa ha de ser sincera i no ha de fumar, ni s’ha de pintar, ni ha de tenir cap tirada pel rock and roll. Una variant, doncs, des de l’altra banda de l’Atlàntic d’allò de “la pata quebrada”.

La perla de la cançó, però, la trobem just al final, quan el senyor Cafaro –que abans ja ens havia anunciat que “aseguran los hombres de ciencia que en diez años más tu y yo estaremos tan cerquita…”— acaba formulant un auguri colossal: “En el año 70 felices seremos tu y yo”.

Marcianita

Ignorada marcianita,
aseguran los hombres de ciencia que en diez años más tu y yo
estaremos tan cerquita
que podremos pasear por el cielo y hablarnos de amor.

Yo que tanto te he soñado
voy a ser el primer pasajero que viaje hasta donde estás.
En la tierra no he logrado
que lo ya conquistado se quede conmigo no más.

Quiero una chica de Marte que sea sincera,
que no se pinte, ni fume, ni sepa siquiera lo que es rock and roll.

Marcianita, blanca o negra
espigada, pequeña, gordita, delgada serás mi amor,
La distancia nos acerca
y en el año 70 felices seremos los dos.

I perquè us acabeu de fer una idea, aquí sota trobareu la imatge de l’artista tal com lluïa per l’època que avui he evocat. No som res…