Totxanes, totxos i maons

No fa gaire que vaig parlar aquí mateix de Josep Pedrals. Va ser l’Onze de Setembre i a propòsit d’un magnífic poema seu titulat “Estem a punt”, el lema de la gran manifestació d’aquell dia.

Pedrals, nascut a Barcelona el gener de1979, és un tot terreny: escriu poesia, intervé en trobades de recitació i és l’ànima d’“Els nens eutròfics”, el seu projecte musical. I en els tres camps  –jo li conec aquests tres, però no descarto que la seva activitat n’abasti algun més–  trobo que la feina que fa excel·leix. O, si us agrada més, trobo que la majoria de les coses que fa m’interessen. I força.

No us penseu que l’interès em ve d’ara. De fet, el seu debut literari  —“Escola italiana”, editat el 2003 per Empúries i Edicions 62—  ja em va semblar digne de remarca. Un parell d’anys després reapareixia compartint amb Melcior Comes, Jordi Rourera i Pere Antoni Pons l’autoria d’un llibre titulat “Qui no mereix una pallissa!”, un assaig a vuit mans sobre la darrera generació d’escriptors catalans (a la qual els quatre coautors pertanyien aleshores; parlem de 2005) i que va merèixer una frase de Baltasar Porcel a la portada que deia: “Deuen ser els únics o els primers que arriben al camp de batalla fent-se una autocrítica i no únicament criticant els que ja hi són” .

Més cap aquí Josep Pedrals ha publicat “El furgatori” (2006), “En/doll” (2007)  –que va tenir com a producte col·lateral un disc del mateix nom fet conjuntament amb Guillamino—  i “El romanço d’Anna Tirant” (2012), publicats tots tres per LaBreu i amb l’afegitó, per mi molt valorat, que el darrer d’aquests títols va guanyar el Premi Lletra d’Or de 2013.

I per acabar de dir-ho tot, he d’esmentar “Exploradors, al poema!”, un llibre-taller de poesia editat el 2014 que em sembla una lectura de gran utilitat en aquests temps en què els clubs de lectura i els cursos d’escriptura proliferen com bolets.

Per arrodonir el retrat he de parlar d’“Els Nens Eutròfics”, banda de pop irònic (tal com el mateix Pedrals la defineix) que fins ara ens ha deixat dos discos  —“Esquitxos ultralleugers” (2009) i “En helicòpter” (2013)–  pel quals confesso que sento una flaca especial.

Parlant de flaques he de confessar també que la meva afició a l’obra de Pedrals es basa en molts aspectes, però hi ha dos factors que, ara que estem en pla confidencial, em sembla oportú de destacar.

El primer factor, que bascula entre el subjectiu i l’objectiu, és la condició de malabarista de la llengua d’aquest home, combinada amb la meva tendència a mirar amb molt bons ulls la gent que, de tant dominar-lo, es permet estrafer el llenguatge, buscar-ne els límits i jugar-hi a plaer.

El segon factor, en canvi, és absolutament subjectiu, ho admeto, i és la simpatia que sento per Ricard Pedrals, pare del poeta i home molt lligat a la resistència antifranquista dels anys 50, 60 i 70. Un factor que a més a més de subjectiu és irracional perquè, per exemple, seguint la mateixa regla de tres hauria de sentir una simpatia similar per Sergi Pàmies i no és el cas (ho sento, eh?).

En fi, acabo i no m’embolico més. Si voleu veure el perfil de Josep Pedrals en el “Qui és quí de les lletres catalanes” entreu aquí i el trobareu. I si voleu unes mostres del seu projecte musical amb “Els Nens Eutròfics”, us he seleccionat tres exemples. Gaudiu-los:

* Aquí teniu “Llenya d’alzina”, una cançó carregada de referències gastronòmiques que tanca el seu primer disc:

* Tot seguit “El vestit”, del mateix disc de debut. Val la pena que us fixeu en la veu on off del començament: pertany al recentment desaparegut Carles Hac Mor:

* I per acabar, “Aranyassa”, la cançó que obre el seu segon  –i darrer fins ara–  disc. No cal dir, mestre Pedrals, que en volem més…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!