Totxanes, totxos i maons

El meu període com a professor de l’Aula de Lletres, entre els anys 1995 i 1997, el recordo amb molts més colors d’alegria que de tristesa (trobareu més detalls aquí). I aquesta, encara matisada perquè, sí, certament el final de l’experiència no va ser gaire agradable, però va obrir les portes a la creació d’un projecte molt més sòlid i que des de fa temps està totalment consolidat: l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. Un projecte en l’inici del qual –tal com explico aquí—  vaig estar també molt relacionat.

D’aquells anys a l’Aula de Lletres conservo, com he dit, molts records positius lligats sobretot a les persones que protagonitzaven aquella experiència: alumnes, professors, personal de la casa i escriptors que, encuriosits per aquell projecte pioner, hi anaven convidats a exposar als alumnes les seves tècniques i trucs. I no tinc cap dubte en afirmar que una de les aportacions més enriquidores per a mi va ser l’oportunitat de conèixer Tòfol Trepat, professor de l’escola, músic (és el pianista de La Locomotora Negra) i, per damunt de tot, un humanista de cap a peus. Un home honest i savi dels que, ai las, cada vegada en queden menys (*).

Va ser gràcies a ell que vaig descobrir un llibre que per aquella època acabava de sortir aquí i que es titulava “Allegro ma non troppo”. Encara el veig en l’aula del piano  –un espai amb una columna de ferro al mig que tenia gravada la inscripció “Escriu” (el nom de la fundició on varen fabricar-la, molt adient ateses les circumstàncies)–  parlant-nos entre classe i classe a uns quants que l’escoltàvem meravellats d’un llibre que parlava sobre l’estupidesa humana, un fenomen de tots els temps i de tots els indrets, i de com un estúpid pot esdevenir un element letal per a la comunitat. L’autor d’aquell llibre era un professor d’història, filosofia i economia italià que es deia Carlo Maria Cipolla i he de dir que “Allegro ma non troppo” s’ha convertit des d’aleshores en un dels meus llibres de referència.

Vegeu aquí, sistematitzats en cinc lleis i un corol·lari, els trets més importants del comportament d’un estúpid, segons Cipolla:

Les lleis fonamentals de l’estupidesa humana

* Primera: Cadascú de nosaltres subestima sempre i de forma inevitable, el nombre d’individus estúpids que circulen pel món.

* Segona: La probabilitat que una persona sigui estúpida és independent de qualsevol altra característica seva.

* Tercera: Una persona és estúpida si provoca un gran mal a una altra persona o grup de persones sense obtenir, alhora, un profit, o fins i tot obtenint-ne un perjudici.

* Quarta: Les persones no estúpides subestimen sempre el potencial nociu de les persones estúpides. En especial, els no estúpids obliden constantment que en qualsevol moment, lloc i circumstància, tractar i/o associar-se amb individus estúpids es manifesta infal·liblement com un error molt costós.

* Cinquena: La persona estúpida és el tipus de persona més perillosa que existeix.

* Corol·lari: L’estúpid és més perillós que el malvat.

———————————————————————————————————————-

(*) Si us heu quedat amb més ganes de conèixer Tòfol Trepat  –doctor en Història Contemporània, llicenciat en Filologia Romànica, catedràtic de Didàctica de les Ciències Socials a la Facultat de Formació del Professorat i professor de piano del Conservatori Municipal de Barcelona—  teniu un llibre que us anirà com anell al dit i en el qual apareix també un altre homenot de la nostra cultura i professor, en aquella època, de l’Aula de Lletres: em refereixo a “Què pensa Jaume Cabré”, un llibre en format de conversa entre Trepat i Cabré que va publicar Dèria Editors a principis de 2014 i que suposo que no cal que us digui que us el recomano a ulls clucs.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!