Totxanes, totxos i maons
El Bloc de Joan Josep Isern
12 anys de Totxanes (i un tast de Sagarra, que sempre va bé).
Avui fa dotze anys que es va obrir la secció de Blocs de MésVilaweb i que hi vaig publicar la primera Totxana. Parlo, doncs, del 16 de juny de 2004. Després de tots aquests anys el meu balanç personal arriba a quasi 3.000 apunts publicats –més concretament, el que ara esteu llegint és el que fa el número 2.965– i a centenars de milers de visites i lectures.
Val a dir que en aquest aspecte de les estadístiques no puc ser tot el precís que desitjaria i ho deixo en un ambigu “centenars de milers” ja que els paràmetres informàtics de recompte varien segons els sistemes de suport, les eines de base, els tipus d’usuari i altres rampoines similars. Tot plegat m’ha fet arribar a la conclusió que, després del misteri de la Santíssima Trinitat, el gran misteri del segle XXI és saber de quina manera els ordinadors connectats a Internet fan les estadístiques. De moment, tant una cosa com l’altra són qüestions de fe.
En aquests dotze anys de presència activa a la Blogosfera he pogut assistir des de la primera fila a tot el cicle vital dels Blocs. Des de la irrupció inicial de l’invent, l’ascens progressiu, el zenit i la posterior decadència, fins arribar al moment actual que em sembla força similar a quan varen començar a córrer les Totxanes: els pioners érem molt pocs, gairebé tan pocs com els que encara avui resistim al peu del canó. La vida és dura… i la perniciosa enganyifa denominada Facebook ha acabat sent una veritable arma letal pels Blocs.
Tanmateix crec que encara em queda corda per a una llarga estona amb les Totxanes si m’he de remetre a la llista d’assumptes pendents sobre els quals m’agradaria dir alguna cosa. Una llista que, afortunadament, creix a mesura que vaig transitant per la vida de cada dia. Els qui em seguiu habitualment entendreu perfectament a què em refereixo.
Com vaig explicar a la responsable d’un estudi sobre els usos de la informàtica entre la gent gran en el que vaig col·laborar mesos enrere (ho vaig detallar en aquest apunt i en els tres que el segueixen): “Les dimensions més aviat considerables d’aquest paquet memorialistic que vaig començar fa dotze anys ja fa temps que les he començat a percebre amb tota la seva magnitud quan, per exemple, m’adono que cada vegada més en converses amb amics i coneguts, acabo dient ‘D’això n’he parlat en el meu Bloc. Ves a Google i ho trobaràs… ‘ Una altra prova d’aquesta exhaustivitat la teniu en els apunts nous que vaig publicant: fixeu-vos que cada vegada n’hi ha més que porten incrustats en el text enllaços interns cap a altres apunts anteriors que complementen, reforcen o preludien allò que explico en la nova aportació.”
Aquests dies m’ha agafat la fal·lera de recuperar Josep M. de Sagarra, que feia massa temps que el tenia oblidat. El pla que m’he fixat és rellegir les magnífiques “Memòries” i la biografia que va escriure Lluís Permanyer. Ara mateix estic acabant “Vida privada”, publicada el 1932 i, al meu parer, una de les millors novel·les que s’han escrit mai sobre Barcelona.
La llegeixo en una edició especial que va fer Proa el 2007 per commemorar els setanta-cinc anys de la publicació i m’adono que és el corol·lari ideal pels qui hàgiu llegit amb satisfacció els dos llibres de Xavier Baladia: “Abans que el temps ho esborri” (vegeu aquí) i “L’avi Ninus” (vegeu aquí).
Rellegint Sagarra he tornat a recuperar “anar a l’exposició”, una expressió que jo, nascut el 1950, he sentit encara dir a la meva àvia. Ho vaig explicar en aquest apunt i aquí us en detallo el fragment: “… toponímies i nomenclatures són assumptes sobre els quals tenim moltes coses a aprendre de la gent gran. Jo recordo, per exemple, com la meva àvia i la meva tia mai parlaven d’‘anar a Montjuïc’ –vivien a tocar-hi– sinó que jo, de petit, m’he fet farts de sentir-les parlar de ‘passejar per l’Exposició’. Una clara referència a l’impacte que va deixar en la gent la celebració en aquells paratges de l’Exposició Universal de 1929. Un esdeveniment del qual ens han quedat unes quantes mostres arquitectòniques com la Font Màgica i, sobretot, la meravella (fidelment reconstruïda molts anys després) del Pavelló d’Alemanya de Mies van der Rohe.” (*)
“Vida privada” està estructurada en dues parts. L’acció de la primera transcorre l’any 1927, època de la Dictadura de Primo de Rivera, i la segona el 1932, en plena República. Entremig hi va haver un esdeveniment cabdal per la Barcelona d’aquell temps: l’Exposició Universal de 1929. Una Exposició a la que Sagarra dedica una llarga i corrosiva descripció que li serveix per obrir la segona part de la novel·la. Us copio aquí sota un petit fragment perquè vegeu el pa que s’hi dóna a can Sagarra i perquè us animeu a buscar el llibre i llegir-lo. O rellegir-lo.
“Durant aquells cinc anys, la vida pública del país evolucionà força. A Barcelona es produïren fets de brillant transcendència. L’exposició de Montjuïc va marcar els moments de més xarol. (…) Aquell estiu va ser una estació fosforescent; les carrosseries més lacades, els yatchs més càndids i més ripolinats, feien fer pampallugues a tots els enllustrabotes d’Almeria que doblegaven l’espinada vora el monument de Colom i les terrasses de la plaça de Catalunya. Els cabarets van tornar a segregar el xampany gelat com en el bon temps de la guerra. Els hotels de Barcelona no podien dar l’abast: tothom que guardava un catre sobrer o una habitació destinada a les puces, va tenir de rellogat un canonge d’Extremadura o una peixatera de Portbou; s’arribaren a parar matalassos dalt de les teulades i a fer servir els parallamps de penja-robes. Barcelona bullia, tot era un sofregit de grandesa i de campi qui pugui…”
—————————————————————————————————————–
(*) Potser trobareu que la comparació és un pèl forçada, però m’imagino que d’aquí a un temps podria passar una cosa similar amb la Vila Olímpica del Poble Nou.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Felicitats Joan: Ets constant i infatigable. Et desitjo que puguis escriure moltes toxanes més i que n´hi hagin de molt positives. Malgrat tot, estic convençut de que LA GRAN TOXANA, aquella que esperes amb delit….no la podràs escriure tu. Amb molta sort la teva neta si segueix els passos de l´avi….Tristor