Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

13 de juny de 2016
0 comentaris

Sant Antoni: la festa dels paletes (memòria d’un apunt de 2007).

Tal dia com avui de l’any 2007 vaig escriure un apunt en el que lligava el fet que aquell mateix dia es presentava el programa oficial de la cultura catalana a la Fira de Frankfurt del següent octubre amb els meus records de la festa patronal del gremi dels paletes al qual hem pertangut unes quantes generacions d’Iserns.

A part dels comentaris conjunturals relacionats amb la Fira (curiosament veureu que en parlo de dues: la de Frankfurt i la Fira de Mostres de Montjuïc) en aquell apunt evocava uns quants detalls  –pàgines viscudes–  sobre la celebració de la festa i ara, en rellegir-ho tot plegat, m’ha semblat que encara podia tenir interès pels seguidors d’aquestes Totxanes. Sobretot els més recents.

Sant Antoni: la festa dels paletes (i amb un ull a Frankfurt)

(Apunt —aquest—  publicat el 13 de juny de 2007)

Avui, 13 de juny, diada de Sant Antoni de Pàdua, patró del ram de la construcció, es presentarà a Frankfurt el programa oficial de la cultura catalana a la Fira del proper octubre.

Tinc un record molt viu dels dies que, quan jo era petit, celebràvem el patró dels paletes. Poc abans del 13 arribava a casa un sobre gran amb l’escut (ara en diríem logotip) del Gremi de Contractistes de Barcelona que contenia una invitació impresa amb lletra gòtica que sembla que l’estigui veient ara mateix.

“El Gremio de Contratistas de Barcelona invita a los señores arquitectos, aparejadores, contratistas, maestros albañiles, albañiles y peones a la Misa Solemne de Perosi que en memoria de su Santo Patrón San Antonio de Padua se celebrará el 13 de junio en la iglesia de San Agustín…”

Aquell dia tota la construcció s’aturava per celebrar la seva festa. Parlo dels últims anys 50 i dels dos o tres primers de la dècada dels 60. Els pares, el meu germà i jo seguíem sempre el mateix ritual: ens mudàvem com per anar a un casament i tot xino-xano agafàvem el carrer Ponent fins al final (on hi havia el bar “Espasas”, un nom que em feia molta gràcia), tombàvem a l’esquerra per Carme i a l’alçada de l’antic Hospital de la Santa Creu creuàvem per trobar el carrer de l’Hospital  fins a la plaça de Sant Agustí.

Feia de bon veure els paletes empolainats també de diumenge amb camisa de nylon, sense corbata i espitregats, exhibint el contrast de la pell colrada pel sol i l’aire de les bastides amb la blancor esgrogueïda d’aquella nova fibra (el “nàilon”, en dèiem) que començava a fer furor.

L’ofici religiós era llarguíssim i, a més a més, ple de solemnitat amb cor, música d’orgue, abrandada homilia, aspersió d’encens a dojo i gran cerimonial. Nosaltres ens posàvem a les files del davant i no podíem despistar-nos gens. Si el meu germà o jo miràvem furtivament cap enrere (“es mira a l’altar!”, ens deia el pare si ens enxampava) vèiem com l’atri i una mica enfora del temple era ple d’homes que, belluguets de mena, entraven i sortien a fer la cigarreta i a petar la xerrada.

Cap al final de la missa era tradició que es repartissin als assistents uns petits poms de flors molt aromàtiques que en sortir al carrer carretejàvem amb orgull però que al cap de poca estona anaven a parar a la bossa de la mare.

Després de l’ofici tothom anava cap a la Barceloneta per dinar i havent dinat érem molts els que agafàvem el tramvia i enfilàvem cap a la Fira de Mostres de Montjuïc. Una Fira que cada any obria de l’1 al 20 de juny i que, per tant, ens agafava la festa de ple.

Morts de cansament, quan començava a fosquejar anàvem cap a la plaça de l’Univers, que és on es concentraven totes les parades del ram de l’alimentació i fèiem un berenar-sopar a base de picar miquetes d’aquí i d’allí. Abans havíem passat pels palaus on es veien les darreres meravelles de la indústria dels electrodomèstics o els models més avançats de màquines de cosir.

També recordo el racó dels “moros” on hi havia perfums i essències exòtiques que els venedors et deixaven ensumar o posar-te a la mà per provar-ne l’efecte. Era un espai molt especial perquè hi sonava contínuament música àrab.

Una música, per cert, idèntica a la que per la nit es sentia a la ràdio de casa quan sintonitzàvem l’ona curta. Es veu que el meu avi Domingo -el que va morir vint dies després d’arribar jo al món- era un gran aficionat a la música mora i no dubto que alguna herència m’havia arribat perquè em quedava  –i encara ara m’agrada–  fàcilment enganxat davant d’aquella música tan embriagadora.

Recordo molt especialment la festa de Sant Antoni de 1958. Era un divendres i jo havia fet la Primera Comunió el diumenge abans. Aquella va ser la segona i darrera vegada a la meva vida que em vaig posar el vestit blau marí de marineret d’aigua dolça i les sabates de xarol. Com dirien a TV3, vaig suar “la gota grossa”.

Avui, 13 de juny, diada de Sant Antoni de Pàdua, patró del ram de la construcció, es presentarà a Frankfurt el programa oficial de la cultura catalana a la Fira del proper octubre. I tot i que fa una pila d’anys que ja no penso en el meu sant patró, cap a mig matí, si fa no fa a l’hora que està programada la roda de premsa a Alemanya, miraré d’agafar l’ascensor amb l’excusa d’anar a fer un cafè, i sortiré un moment al terrat per veure un trosset de mar. Potser aleshores li demanaré al vell amic Sant Antoni una mica d’empenta.

Més que res perquè, amb això de Frankfurt i amb tota la tonteria, els interessos creats i la maledicència que l’envolta, ell, director espiritual dels paletes fins (segons mon pare els de Sarrià tenien fama de ser els millors), faci tot el que bonament pugui perquè entre tots plegats siguem capaços de pujar la paret ben amunt i ben dreta.

Amén.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!