Totxanes, totxos i maons

Una esplèndida margarida groga fotografiada al parc Güell per Lloll Bertran us dóna la benvinguda des de la portada de “Cançons de natura”, el nou disc de Celdoni Fonoll, i us convida a entrar en el petit món dels ocells, les flors i els bolets. Un univers subtil i bell, ple de detalls i de vida, de calma i de senzillesa, que ens arriba filtrat per la mirada atenta d’aquest magnífic “copsador discret” (remeno Salvat) que és el mestre Fonoll.

Si feu com jo i us decidiu a seguir les seves passes us garanteixo un trajecte exquisit per una col·lecció de disset cançons i poemes d’escolta tranquil·la i lectura plaent. Perquè, de fet, aquestes “Cançons de natura” que acaben d’aparèixer amb el segell discogràfic de Picap són un regal per l’oïda i pels ulls. Vegeu, si no, el llibret generosament il·lustrat que acompanya el disc i ja m’ho sabreu dir.

A la fotografia de la pàgina 3, per exemple, veiem Fonoll al costat d’una taula on s’exposen els dotze llibres de poesia que ha escrit fins ara dedicats a la natura. Una dada que segurament molta gent no coneix i que val la pena de divulgar és que en tretze anys  –des de “Veus d’ocells” (Lynx Edicions, 2000) fins a “Ales i pètals: ocells, papallones, flors” (Cossetània, 2013)–  Celdoni Fonoll ha publicat una dotzena de volums en els que descriu amb un pols poètic delicadíssim herbes, bolets, mamífers peluts, peixos de riu, insectes, rèptils i altres espècies vegetals i animals de casa nostra.

Aquesta obra, plena d’ambició i de rigor, jo l’entenc com la combinació de tres dels grans amors del nostre home (*): la llengua, la poesia i el món que ens envolta. I la destil·lació de tot plegat la tenim ara en els quasi quaranta minuts de “Cançons de natura”, un disc que no m’estic de qualificar d’essencial.

(*) Un home afortunat, val a dir, perquè em consta que encara en té algun altre més, de gran amor…

No entraré ara a especular sobre quines cançons m’agraden més i quines menys perquè no me’n sortiria. Crec que tot el disc manifesta una unitat no només temàtica sinó també musical i interpretativa summament remarcable. I si alguna cosa sé del cert és que, més amunt o més avall, aquestes “Cançons de natura” estaran presents en la llista de discos catalans de 2016 que m’han agradat i que publico cada 1 de gener (vegeu, per exemple, aquí la de l’any passat).

En tot cas, sí que em centraré en un tall concret: el que clou el disc. Em refereixo a “Set haikús santjoanencs”, un poema que ja apareixia en el llibre “Versos, versets i versots” (Cossetània, 2014), que repeteix presència a “Haikús del parc Güell” (Cossetània, 2015) i que es complementa amb un subtítol no gens casual:  “Solstici de Càncer”.

El 15 d’agost de 2014, arran de la publicació de “Versos, versets…” , la periodista Bel Zaballa, de Vilaweb, va fer aquesta entrevista en la qual Fonoll aborda assumptes diversos. Us la recomano tota, però sobretot la darrera resposta (**) ja que hi trobareu la clau del que hi ha darrere d’aquest septet tan especial d’haikús santjoanencs i, sobretot, del seu subtítol.

(**) Per si us heu tornat mandrosos i no voleu canviar de pantalla us reprodueixo la pregunta i la resposta:

— Finalment, tanqueu el llibre amb l’epíleg ‘Set haikús santjoanencs’, amb un subtítol: ‘Solstici de Càncer’.

– El maig passat, després d’una úlcera sagnant, em van diagnosticar un càncer d’estómac, un linfoma, i el 2 de juny (el dia de la dimissió del Borbó ‘mataelefants’, entre altres coses més lletges) van començar les sessions de quimioteràpia. Ara sóc a la cinquena, me’n queda una i el metge que em porta, el doctor Josep M. Martí Tutusaus, després d’un control que es va fer a la tercera sessió, va enviar un WhatsApp a mitjan agost que deia: ‘Ni rastre del linfoma’. No vull cantar més victòria del compte, però estic content perquè representa que anem per bon camí. Arran d’això del linfoma, pels volts de Sant Joan vaig escriure aquests haikús i va passar una cosa curiosa: el dia del Solstici d’Estiu anàvem amb la Lloll en cotxe cap a Igualada i en passar per sota de Montserrat alguna força misteriosa  –potser l’esperit de la muntanya, potser el del Solstici, potser tots dos, segurament només el meu cervell–  em va empènyer a musicar-los i en aquell mateix moment vaig començar a cantar en veu alta els haikús (…)”

A propòsit de l’esmentada cançó  –i, de retruc, de tot el disc–  no vull acabar aquest comentari sense fer esment a una altra de les virtuts que atresoren aquestes “Cançons de natura”: l’extraordinària pronúncia de Celdoni Fonoll. Un plaer per a l’oïda atenta que arriba a nivells màxims en el darrer haikú: “febrós, malalt,  /  tocat d’amor, de mort,  / gelós de vida!” Fixeu-vos en els dos mots consecutius “amor” i “mort” del vers central i escolteu atentament les dues maneres com pronuncia la lletra “o”. Hi torno: un plaer…

Encara no fa un any que vaig parlar aquí mateix de Celdoni Fonoll. Li vaig dedicar aquest apunt arran de la publicació del segon volum de l’antologia de la seva obra musical. El començava dient una cosa que encara avui mantinc: “De vegades tinc la impressió que a Celdoni Fonoll no li hem fet tota la justícia que la seva trajectòria es mereix”. Recupereu, si us plau, l’apunt i afegiu aquest d’avui a la col·lecció.

Fa uns mesos vaig rebre un correu electrònic del nostre home en el que em deia que portava 17 anys sense entrar a cap estudi de gravació i que “… tot d’una, i arran d’una maltempsada en el camp de la salut, vaig decidir plantar cara a la malura fent això, un disc de natura –cosa insòlita– vital, fresc, positiu. M’hi van ajudar la Lloll –sempre la Lloll!–, l’Isaac Fonoll –musicàs format a l’Escolania de Montserrat–, els petits fillols, la deliciosa violoncel·lista Gemma Ferrer, tècnics de so, fotògrafs, dibuixants, etc.”

Una pila d’anys sense fer cap disc i ara  –tot d’una–  ens arriba el destil·lat d’aquestes magnífiques “Cançons de natura”. Em costaria trobar un final més adient per l’apunt d’avui que aquest missatge que m’enviava Celdoni Fonoll. Un missatge carregat de força, empenta i desig d’escampar tota la bellesa i la vida que s’amaga en els petits móns que tenim més propers i que ell sap contemplar i explicar-nos tan bé.

Per molt anys, mestre!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!