Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

12 de juny de 2016
0 comentaris

Stones a Barcelona: 40 anys i un dia (memòria d’un apunt de 2006).

Ahir, dissabte, es varen complir exactament 40 anys del primer concert dels Rolling Stones a Barcelona. Un concert que, naturalment, vaig viure en directe i sobre el qual vaig parlar en aquestes mateixes Totxanes el 2006, quan feia 30 anys de l’esdeveniment.

Pel que he vist (almenys en els diaris que llegeixo) l’aniversari ha passat desapercebut de quasi tothom tret de Jaume Vidal, cap de la secció de cultura d’El Punt Avui, que ha publicat aquesta informació.

La imatge que il·lustra l’apunt d’avui és una fotografia de l’entrada del concert sobre la qual dic algunes coses en el text que trobareu just aquí sota:

 

30 anys dels Rolling Stones a Barcelona

(Apunt  —aquest—  publicat l’11 de juny de 2006)

Avui, diumenge 11 de juny, es compleixen trenta anys de la primera actuació dels Rolling Stones a Barcelona. Van aterrar aquí en el transcurs de la gira europea de presentació de “Black and Blue”, un disc que no aplega cançons grandioses –de fet, si he de ser sincer diria que conté una de les més fluixes del seu extensíssim repertori: “Fool to cry”— però que té la peculiaritat de ser el del debut en la banda del guitarrista Ron Wood després de la marxa de Mick Taylor tot just acabada la gravació d’“It’s only Rock’n Roll”, l’àlbum anterior.

A diferència del concert dels Beatles d’onze anys abans, que hi vaig anar amb ma mare i mon germà, en aquest concert hi vaig anar sol. El noi gran de casa tenia deu mesos i l’A. mai ha estat amant de les aglomeracions habituals en els concerts de rock.

Recordo que per aquella època jo treballava en les obres d’ampliació d’unes naus industrials al barri de Sant Andreu i que aquell dia (era divendres) en plegar me’n vaig anar directament cap a la Monumental per poder ser dels primers a entrar. El concert començava a les 9, jo ja era a la porta una mica abans de les 7 i, tal com havia previst, vaig entrar amb la primera tongada de gent i vaig poder triar el lloc que tenia pensat: la primera graderia, si fa no fa el mateix lloc des d’on el 1965 vaig veure els Beatles (vegeu aquí).

He conservat durant tos aquests anys l’entrada del concert. La guardo precisament dintre de la carpeta del “Black and Blue” i allí continuarà dormint el somni dels anys. Vet aquí un dels llençols que hem perdut en la bugada de la quasi extinció del vinil: les carpetes servien també per arxivar-hi paperassa relativa al disc. En fi…

El tiquet d’entrada -jo tinc el número 12.744- és de color rosa i conté un parell d’errades que el converteixen gairebé en peça de col·leccionista.

A l’anvers hi diu: “Gay & Company presenta / ROLLING STONES / Robin Trower – Meters / Plaza de Toros Las Arenas – Barcelona / Precio: 900 Ptas. / Viernes 11 de junio, noche 9 horas” (*)

I al revers: El poseedor de esta entrada se compromete a: / 1.- No grabar, filmar o fotografiar la actuación. / 2.- Todo cassete, máquina fotográfica, video o máquina filmadora que infrinja el precedente artículo será confiscada. / Su último LP. BLACK AND BLUE en discos y cintas / Rolling Stones distribuidos en España por Hispavox.”

Com es pot veure, algú va badar quan es preparaven els textos de l’entrada ja que el concert es va fer a la Monumental i no pas a Les Arenes. L’altra pífia afecta els teloners ja que els Meters sí que varen tocar però del Robin Trower no vàrem veure ni la punta del bigoti. En el seu lloc vàrem tenir l’inefable John Miles que per aquella època anava promocionant la seva no menys inefable “Music”.

(Ara que hi penso, em sembla haver-li sentit alguna vegada al Jordi Tardà que una de les seves primeres feines va ser col·laborar amb Gay Mercader en l’organització d’aquell concert. Tal vegada ell ens podria explicar les raons d’aquestes errades). AFEGITÓ DE 2016: Dissortadament l’amic Tardà JA NO ens podrà explicar res.

Dels dos teloners, francament, no m’ha quedat ni rastre en la memòria. De l’actuació dels Stones, en canvi, recordo la formidable presència escènica de Mick Jagger, que exercia una fascinació quasi hipnòtica per a tots els que el vèiem per primera vegada en viu i en directe. No podíem treure-li els ulls de sobre, vaja. També recordo les passejades constants de Wood i Richards per l’escenari (amb les guitarres encara endollades amb cable) i el contrast que feia amb tot plegat un Bill Wyman hieràtic, desentès en aparença de la resta de la banda i parapetat en un racó de l’escenari darrere del seu baix que portava penjat en una posició molt propera a la vertical.

(Per cert, sempre he pensat que una de les claus fonamentals del “so Stones” -sobretot en els seus primers discos- estava en les quatre cordes que polsava el senyor Wyman. Ja està dit).

De la secció de percussió, formada per Charlie WattsOllie Brown poca cosa puc dir. En canvi el membre que em faltava —Billy Preston, mort encara no fa una setmana– el recordo perfectament amb un piano elèctric portàtil penjat al coll mentre Jagger, cap al final del concert, anava llançant galledes d’aigua a les primeres files del públic.

Ja sé que ara quedaria de conya dir que vaig viure des de la primera fila tots els aldarulls amb la policia provocats per un grup de gent de fora que volia entrar pel morro al recinte i un grup de gent de dintre que aprofitava per escridassar els grisos, però no seria cert. Encaterinat com estava per la música que brollava de l’escenari sí que em va semblar veure alguna corredissa i sentir alguna detonació però fins dos dies després, quan vaig llegir les cròniques del concert, no vaig tenir consciència del que havia passat.

I ja que esmento les cròniques diré que, per exemple, el titular de Mundo Diario va ser “Rolling Stones: el humo cegó algunos ojos”. I Juan Poch Soler, a El Correo Catalán, va titular la seva secció “La ciudad en la noche”“Los Rolling Stones: con ellos llegó el escándalo, “la droga” y la música”. Com es pot veure, ja ho eren, aleshores, d’originals, els nostres periodistes…

(*) Sempre ha costat quartos veure en directe els Stones. I fa trenta anys 900 pàfies era un preu considerable. Sembla que els seus honoraris nets varen ser de 10 milions de pessetes. Curiosament, el llibret amb el programa oficial de la gira es tanca amb una frase tan verídica com l’Evangeli: “It’s only Rock and Roll but its expensive”. La saben llarga, aquesta colla…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!