Totxanes, totxos i maons

Des de fa molts anys em considero un lector encuriosit de les esqueles que es publiquen a la premsa. Encuriosit, no obsessiu. Vull dir que, de la mateixa manera que sí que col·lecciono amb una certa fruïció altres tipus de coses, amb les esqueles em limito a estar alerta per veure què surt a la secció de necrològiques dels diaris que passen per les meves mans i poca cosa més.

Això no em priva, com saben els seguidors d’aquestes Totxanes, d’interessar-me per unes quantes esqueles que surten periòdicament a la premsa i que es podrien considerar especials. Com, per exemple, aquella tan famosa dels “siempre seremos cuatro”, que es publica el 14 de cada mes en petit format i els dies 19 i 27 de febrer i 14 de maig a tota pàgina (vegeu aquí).

També tinc anotades altres esqueles que procuro seguir. Com la de la família Serra, que cada 14 de febrer aprofita el recordatori a dos dels seus membres difunts per resumir-los en tres o quatre ratlles com s’ha portat el Barça durant els darrers dotze mesos. O com la del 10 d’abril que només posa un enigmàtic “Ramiro” com a tota informació. O la del 2 de setembre en la qual des de fa tres anys el fill de la senyora Lydia Borràs Castells, viuda de José Fortuny Tarrés, li dedica un recordatori a pàgina sencera amb un text en lletres grogues i blanques sobre fons de color verd que no passa gens desapercebut.

Però el més engrescador d’aquesta modalitat benèvola i funerària de la tafaneria és trobar les espurnes que sorgeixen de tant en tant sense intenció de fixar cap periodicitat. És, per exemple, el cas d’un professor universitari que va donar el seu cos a la ciència i que feia saber a qui li pogués interessar que la dissecció es celebraria a porta tancada. O també el cas d’aquelles persones que, sabedores del seu final, preparen a consciència tots els detalls de la cerimònia de comiat i escriuen el text de l’esquela. Ara recordo un apunt (aquest) que vaig dedicar al meu amic Antoni Anguela, traspassat fa sis anys en aquestes circumstàncies.

Últimament m’ha cridat l’atenció fins al punt gairebé d’emocionar-me una esquela apareguda fa unes setmanes que recordava dos difunts de 2013 i 2014: un home mort als 61 anys i el seu pare mort als 95. Em limitaré a reproduir el text (ometent, per respecte, el cognom familiar) ja que em sembla una mostra magnífica de l’important que és anar per la vida amb l’antena activada perquè la tendresa dels sentiments humans pot manifestar-se en qualsevol moment. Fins i tot en la secció de necrològiques d’un diari:

“Volem recordar dues grans persones que ens van deixar. Seguim endavant amb una tristor que mai podrem curar, però sí transformar en un bell record del molt que us hem estimat. La teva mare i esposa només desitja estar al vostre costat, però ens l’heu de deixar uns anys més perquè així la puguem disfrutar. Us trobem a faltar. La família (…), que cada dia és més gran.”

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!