Totxanes, totxos i maons

Els dies que es queda a dormir a casa la nostra néta ja sap que, l’endemà, un dels meus costums fixos és anar a la llibreria a comprar els diaris. Un ritual que, al conjur d’un “¿M’acompanyes a veure el nostre amic que ven diaris?”, la majoria de les vegades acompleixo en companyia de la nena (i així, de passada, sense que jo li digui res ja va percebent que hi ha diaris que s’han de comprar i uns altres als quals el millor és ni acostar-s’hi).

El nostre amic que ven diaris es diu Jordi i no és la primera vegada que el faig sortir en els meus escrits. Fa cinc anys ja us el vaig presentar (vegeu aquí) tot elogiant les seves virtuts d’home eixerit, creatiu i emprenedor, i avui repeteix protagonisme a propòsit d’una conversa que vaig tenir amb ell ahir, diumenge, a les 8 del matí.

El Jordi viu en un poblet a prop de Tarragona i cada matí  –tret dels tres o quatre dies de l’any que no surten diaris–  surt de casa, agafa el cotxe, baixa fins a l’estació i puja al tren que el portarà fins al centre de Barcelona. Després, a peu o en transport públic, segons l’hora, s’encamina cap a la botiga del meu barri  –a tocar de la plaça de Sanllehy—  on puntualment obre les portes a dos quarts de 8. S’hi està fins a dos quarts de 2 del migdia i quan abaixa la persiana refà en sentit invers tot el recorregut fins a casa seva.

Ahir, però, vaig veure que obria quan passaven uns quants minuts de les 8. Li vaig preguntar si havia fallat el tren o s’havia adormit i em va dir que, per primera vegada en molts anys, obria a deshora perquè, efectivament, s’havia adormit.

Fent broma li vaig preguntar si s’havia posat tard al llit per culpa del recompte de vots a l’Assemblea Nacional Catalana o per triomf del Barça a la Lliga (ja haureu deduït que el Jordi és persona de conviccions com cal) i, davant la meva sorpresa, em va dir que ni una cosa ni l’altra. Que ell i la seva dona s’havien passat gairebé tota la nit en blanc veient a través d’Internet la solemne cerimònia de graduació de les seves filles  –bessones de vint-i-tres anys–  a la universitat de la zona de Chicago (no en recordo el nom) on els darrers anys han estat estudiant Bioquímica i Neurobiologia, l’una, i Bioquímica, l’altra. I una de les dues, a més a més, amb qualificació “cum laude”. Per aquest motiu, plenament justificable, no havia sentit el despertador.

Ja fa temps que sé, coneixent el pare i la mare, que les dues noies no podien ser altra cosa que unes fora de sèrie. I la prova és que a partir d’octubre una ja té feina en una universitat de l’estat d’Indiana i l’altra a San Francisco, al cor de Califòrnia. Les dues a partir d’ara separades i amb la idea de fer els respectius doctorats i aprofundir els projectes d’investigació en què han començat a treballar amb resultats summament prometedors segons diuen els científics que han estat supervisant les seves feines.

No tinc gaire cosa més a afegir. M’ha semblat, però, que valia la pena tornar a parlar del Jordi –un home inquiet i carregat d’idees i energia– i de la seva família perquè gent com aquesta és la que necessitem com a país. I quan el mes que ve les dues noies siguin aquí de vacances tot carregant bateries per preparar la nova etapa que s’obre al seu davant miraré que un dia que coincideixi que són a la botiga ajudant els pares i que tenim la Mila anem a comprar junts els diaris.

I si tot va bé demanaré que em deixin fotografiar-los amb la meva néta. Una fotografia on surtin el Jordi, la seva muller i, sobretot, les tres senyoretes ben agafades. Que aquestes coses hi ha qui diu que es transmeten per contacte…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!