Totxanes, totxos i maons

Aquí teniu el text de la meva aportació d’ahir a l’espai “L’Estripada” de l’informatiu “Catalunya Vespre”, de Catalunya Ràdio.

Observareu que parlo del monument erigit recentment en el mirador que hi ha a sobre del Parc Güell (en el que abans es deia “mirador Virolai”, nom de l’escola que hi ha just al costat) i que ara està dedicat a Joan Sales. Vegeu aquí sota la fotografia que li vaig fer el dimarts i a continuació trobareu el text que vaig llegir.

Podeu també sentir-lo fent clic aquí.

Un mirador per recordar Joan Sales

(L’Estripada del 6 de maig al Catalunya Vespre)

Un dels miradors més espectaculars sobre Barcelona porta el nom de Joan Sales (o “Sales”, amb la lletra e ben marcada, tal com volia l’escriptor que li pronunciéssim el cognom). És al capdamunt del Parc Güell i des de fa una setmana un monument amb una placa explica als visitants –turistes, la majoria– que Joan Sales era escriptor, poeta, traductor i editor.

Quatre atributs als quals jo afegiria un cinquè: patriota. Sí, ja sé que és un concepte que no està de moda; però és que a Sales li va com anell al dit. Un patriota de pedra picada, incòmode, que no es mossegava la llengua i que feia nosa perquè no encaixava en cap clixé. Catòlic declarat i amant de les estripades –ben adient, doncs, que en parlem aquí– avui Joan Sales seria l’objectiu preferent d’aquell catalaníssim costum d’engegar trets contra els de casa. Allò del “foc amic”, vaja.

Jo crec que en moments com els que ara vivim, quan més que mai cal posar en pràctica conceptes com “desobediència”, “dignitat”, “unitat” i “vergonya”, estem orfes de la veu de Sales. I no parlo només del novel·lista que ens va deixar la monumental “Incerta glòria”.

Em refereixo al corcó rigorós i insubornable capaç de dir coses com “els escrúpols de consciència ens vénen quan no guanyaríem res si en prescindíssim” o com “enyorar no és pas un sentiment trist, ben al contrari; els tristos són aquells que no tenen res a enyorar”.

Però, sobretot, ens falta el Sales directe com un cop de puny que proclamava “des de fa 500 anys, els catalans hem estat uns imbècils. ¿Es tracta, doncs, de deixar de ser catalans? No, el que hem de fer es deixar de ser imbècils”.

Això sí que és una estripada, com hi ha món!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!