Totxanes, totxos i maons

Després de gairebé 3.000 apunts publicats he de pensar que els habituals d’aquestes Totxanes ja saben força bé de quin peu calço. Vull dir que és difícil que amagui quins són els assumptes sobre els quals puc parlar amb una certa seguretat i quins són els que demanen que ho faci amb cautela per no posar en evidència les meves limitacions.

En els afers relacionats amb la llengua, per exemple, no em considero en absolut un expert en la matèria (ni lingüística, ni sociolingüística) i la prova és que una gran part dels meus apunts sobre el tema es limiten estrictament a reproduir, sota l’epígraf “La ronya del catanyol”, diverses fitxes del llibre “Catanyol.es”, de Pau Vidal, que em sembla un manual de primera necessitat pels catalanoparlants, jo el primer, a la vista dels temps que corren.

No sóc, doncs, cap especialista ni pretenc fer-ho veure, però sí que puc esgrimir un parell de raons que m’inviten a opinar modestament sobre el tema: 1) m’expresso sempre en català, tant quan parlo com quan escric; i 2) quan circulo pels carrers de la meva ciutat procuro fer-ho amb les orelles i els ulls ben oberts.

Sobre la meva condició d’usuari del català llegit, parlat i escrit crec que no cal afegir-hi més detalls. I pel que fa a la de transeünt per Barcelona amb la vista i l’oïda connectades permanentment vull dir que la meva conclusió és que, dissortadament, la llengua pròpia del país té una presència en la vida quotidiana molt per sota del que hauria de ser normal. I, cosa que és pitjor, amb tendència a no recuperar el territori perdut. Ben al contrari.

Per tot això, quan dies enrere em va arribar un correu electrònic amb el manifest d’un grup que es feia dir Koiné i que estava signat per unes quantes persones que conec i a les quals, per entendre’ns, els compraria sense cap vacil·lació un cotxe de segona mà em vaig decidir a fer-li una ullada encuriosida.

I vaig veure que s’hi deien coses com “Denunciem (…) la llengua del país va esdevenint privativa d’una comunitat closa, que es va reduint i acabarà desapareixent…”, “Denunciem la ideologia política de l’anomenat bilingüísme…”, “Manifestem la urgència d’una presa de consciència del problema social que constitueix per a la societat catalana el desballestament lingüístic creat per la dominació espanyola, una consciència que ara manca en la majoria dels ciutadans i en molts dirigents polítics…” o “Manifestem la necessitat que (…) a) la restitució al català de l’estatus de llengua territorial de Catalunya (…), b) la reversió de la pràctica de la subordinació sistemàtica i generalitzada de l’ús del català (o de l’occità) a l’ús del castella, i c) la recuperació progressiva de la genuïnitat de la llengua.” Com que vaig veure, dic, que s’hi expressaven coses tan assenyades com aquestes, em va faltar temps per adherir-me al manifest.

I ho vaig fer perquè si d’una cosa estic convençut és que ser bilingües o trilingües és una riquesa enorme, indiscutible. Però el fet que el castellà disposi del mateix rang d’oficialitat que el català ens ha portat on som ara: a la subordinació del català en el territori que li és propi. Dit d’una altra manera: a casa nostra es pot viure sense utilitzar per a res la llengua d’aquí. Cosa que, a la recíproca amb el castellà, és bastant més difícil.

Val a dir que un altre factor que em va confirmar que no m’havia equivocat gens fent costat al Grup Koiné va ser comprovar les reaccions en contra  –amb matisos que anaven des de la discrepància educada fins a l’agressió verbal més descordada–  d’alguns opinadors i mitjans de comunicació. Això em va fer pensar que si aquests s’emprenyaven, manipulaven el sentit del text i ens insultaven volia dir que no anàvem gaire desencaminats.

Ve a tomb tot aquest proemi perquè avui mateix la bona gent que dos cops per setmana edita el butlletí digital sobre llengua catalana InfoMigjorn (vegeu aquí) ha penjat a la xarxa un número especial sobre el manifest del Grup Koiné que aplega un seguit d’articles i opinions representatius de tot el que s’ha dit al llarg d’aquests dies.

Com va passar fa unes setmanes en un número especial dedicat a Albert Jané (en vaig parlar aquí), accedir a aquest butlletí d’ara (aquí el teniu) val moltíssim, però no us costarà cap diner.

Així doncs, feu-me cas: llegiu atentament aquest InfoMigjorn especial, arxiveu-lo amb cura i no gaire lluny. Caldrà tenir-lo ben a mà ja que és un material que d’aquí a molt poc estic segur que donarà molt de joc.

I si voleu saber com us ho heu de fer per rebre a casa vostra cada dimarts i cada divendres el butlletí Infomigjorn ho teniu ben fàcil: entreu aquí i la vostra curiositat serà satisfeta.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!