Totxanes, totxos i maons

Mira que hi havia passat de vegades davant d’aquell edifici, però fins no fa gaire no em vaig adonar que en un racó de la façana encara es podia llegir el nom del seu autor: P. Benavent, arquitecte.

L’edifici és al barri de la Sagrada Família. Més concretament, al carrer Lepant, baixant a mà dreta, entre Indústria i Còrsega; gairebé a tocar del xamfrà amb aquesta darrera via. Pel que fa a la seva antiguitat, la composició de la façana i alguns detalls ornamentals fan que m’inclini a situar la data de la seva construcció molt cap al final de la dècada dels 20 o en els primers anys 30.

Tot i que no em considero cap expert en història de l’arquitectura, formulo aquesta suposició perquè tinc la impressió que remet a aquella estètica que va arribar a la seva apoteosi amb algunes edificacions fetes a la muntanya de Montjuïc arran de l’Exposició Internacional de Barcelona de 1929, com el Pavelló d’Arts Gràfiques (l’actual Museu d’Arqueologia de Catalunya) o el Palau de l’Agricultura (l’actual Mercat de les Flors) .

Vegeu aquí una imatge de la façana tal com està ara:

Però la sorpresa de tot plegat me l’ha suscitat el nom de l’arquitecte. Aquest “P. Benavent” que sense cap mena de dubte identifico com Pere Benavent, l’autor de “Cómo debo construir”, un llibre clàssic per a tots els que hem treballat en el ram de la construcció i ens hem interessat en l’arquitectura barcelonina del segle passat  –aquella que en bona part li devem als “mestres d’obres” (com, per exemple, el meu avi)–  i que ara ja hem depassat els 60 anys.

De fet, si entreu a l’article (aquest) que la Viquipèdia li dedica veureu que Benavent no va ser un arquitecte més. Però si avui m’he decidit a parlar d’ell és a causa del llibre que va escriure (en va fer uns quants més) i que, de fet, es titula “Com he de construir” ja que el va redactar inicialment en català i en aquesta llegua va ser editat per primera vegada l’any 1934. Una edició introbable a la qual varen seguir una bona pila més en castellà a partir de 1939, ja us podeu imaginar per què.

Quan jo era un nen a casa sentia expressions que no acabava d’entendre del tot i que la meva imaginació transformava en una altra cosa carregada de misteri. “En Domingo, el salsigui“, “Caminava mitja hora per anar a lopedevega“ o “Això ho he après al comodeboconstruir“ eren frases pronunciades amb to de lletania i que es referien al meu avi Domingo, mort tres setmanes després de jo nàixer –per això, “al Cel sigui”–, a l’escola on havia anat mon pare  –un principal al xamfrà d’Urgell amb Consell de Cent que es deia “Academia Lope de Vega”—  o al llibre que, ja una mica més gran, mon pare em va posar a les mans perquè comencés a familiaritzar-me amb aquell món de la construcció i la reparació de les cases pel qual jo començava a manifestar interès. Aquell “manual práctico de construcción de edificios” de Pere Benavent.

L’exemplar que conservo a casa (vegeu-lo a la imatge que il·lustra l’encapçalament de l’apunt) és una tercera edició de “Bosch, Casa Editorial” i porta data de 1948. No és l’original que hi havia a casa dels pares ja que fa uns anys el vaig comprar a través de la xarxa Iberlibro, però cada vegada que l’obro recordo perfectament els continguts i, sobretot, les il·lustracions, molt elementals però, alhora, eficients i entenedores. No debades ja ho pregona amb orgull la coberta del llibre: “Con más de 300 grabados”. I ho expressaven pintant un 300 molt gran.

Tan gran com les il·lusions d’aquell noi amb ganes de superar els anys negres de la guerra que va ser mon pare (en parlo aquí i aquí), i tan gran també com la curiositat del seu fill gran  –jo–  que aleshores encara no sabia que aquelles pàgines l’acompanyarien amagades en el subconscient fins que un bon dia, fixant-se en la façana d’un edifici, va trobar-hi gravat el nom de Pere Benavent, un bon professional que, des de les pàgines d’un llibre útil i molt ben fet, li va ensenyar les primeres nocions del fascinant ofici de projectar i construir cases.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!