Totxanes, totxos i maons

Hi ha dies que la bústia de casa s’omple de papallones i hi canten els àngels. I alguna vegada, com fa unes setmanes, el cant sona com un duet ja que amb vint-i-quatre hores de diferència vaig rebre dos llibres breus i bells de dos autors que m’estimo molt. Tots dos són menorquins i comparteixen el mateix cognom: Pons.

Per ordre d’arribada el primer va ser “L’illa dels arbres vençuts”, publicat per AdiA Edicions, de la vila de Calonge (Mallorca). Es tracta de la primera incursió en la república de la poesia del novel·lista Joan Pons, autor d’uns quants llibres remarcables entre els quals destaco molt especialment “El laberint de les girafes” (en vaig parlar no fa gaire aquí).

L’illa del títol és, evidentment, Menorca (l’autor va néixer el 1960 a Ferreries) i el llibre és un retrat ple d’inspiració i sensibilitat d’aquella terra que, en l’epíleg, Antònia Vicens defineix com un país de vents (els vents que, com pregona el títol, amb la seva força vencen la resistència dels arbres): “El mestral procedent del nord de la memòria que empeny el poeta a tornar a l’illa. I el mestral sec i afuat de Menorca que li fa difícil arribar-hi. I tu lector et trobes dins el vaixell, a pocs nusos de tocar infància.”

Jo ja m’he anotat a l’agenda que el proper divendres 8 d’abril, a les 7 del vespre, Joan Pons serà a la llibreria Documenta de Barcelona parlant del llibre amb Jordi Llavina, com a mestre de cerimònies, i amb l’actriu Clara del Ruste que recitarà alguns poemes. Si no teniu compromisos inajornables i no us agafa gaire lluny el meu consell és que hi feu cap.

La segona novetat, la que em va arribar l’endemà, és una miniatura delicada i elaborada amb un gust exquisit. Es titula “Punctum. 10 anys. 2005-2015” i, com ja es dedueix pel títol, celebra els primers deu anys de funcionament de Punctum, una editorial (vegeu aquí la seva pàgina web) creada el desembre de 2005 per dos menorquins —Òscar Bagur i Marta Villalonga—  especialitzada en obres sobre filologia catalana i que té la seu a Lleida.

En un breu text d’introducció els dos fundadors fan esment de diverses persones que, d’una manera o altra, han fet possible l’opuscle commemoratiu. Em permeto destacar un nom  el de l’enyorat Josep M. Pujol, l’home que ho sabia tot en matèria de tipografia i que, a més a més, estava dotat d’un gust i una elegància que es percep de seguida en qualsevol publicació que, com és el cas de la que us parlo, s’hagi inspirat en el seu mestratge. (si entreu aquí  veureu per què he triat el Josep Maria).

El llibret té dues parts. La primera és una breu història de la literatura epistolar titulat “L’escriptura verinosa” i escrit pel poeta, també menorquí, Ponç Pons (Alaior, 1956) i la segona és la traducció de la carta escrita per Niccolò Machiavelli i adreçada a Francesco Vettori el 10 de desembre de 1513, traduïda per Josep M. Domingo.

Els seguidors d’aquest Bloc saben que Ponç Pons és un poeta que m’agrada i que admiro. He parlat de la seva obra en diverses ocasions (vegeu, per exemple, aquí i també aquí) i sempre destacant la seva vasta cultura literària i la seva mirada naturalista i plena de vitalitat que l’ha portat a inventar-se un verb que ell practica a bastament: “escriviure”.

El text de Ponç Pons reivindica les relacions entre persones per mitjà de l’escriptura de cartes. Vegeu els paràgrafs inicials: “La història literària del gènere epistolar és plena d’obres mestres, però crec que avui ja no s’escriuen gaires cartes en paper. És un signe del temps. La gent s’envia whatsapps i els joves es comuniquen, acurçant cada paraula, amb una mena de morse galimatíac que els serveix de lingua franca. A força de menysprear la gramàtica, la nostra capacitat de conversa es va limitant, s’empobreix amb fórmules gastades, minimalistes, i no ens relacionam amb autenticitat, plenament, ni ens enriquim amb l’afecte del contacte físic.”

Una altra pinzellada: “Les cartes són radiografies escrites que, quan es feien a mà, duien gravats en cada lletra l’alè, el batec, la mirada, les pulsions de la més fonda grafologia vital.” I encara una altra, la darrera, que ens parla de Maquiavel i de la seva carta: “Maquiavel ha descobert que escriure, més enllà de la simple forma d’expressió o de comunicació, és una manera certa, real  —scribo ergo sum— , d’experimentar que existim i no estam sols. (…) sap que l’escriptura és una eina pràctica en el món polític, però també un exorcisme contra la mort, i escriu. Per açò escriu.”

Abans de tancar l’apunt vull fer un comentari de caire tècnic: els lectors que em segueixen saben que quan parlo d’un llibre mai ho faig per “fer dentetes”. Vull dir que es pot trobar fàcilment a les llibreries, si és una novetat editorial, o a la magnífica xarxa de biblioteques que tenim a casa nostra, si és un llibre menys nou.

En el cas de “Punctum. 10 anys. 2005-2015”, però, parlo d’un opuscle no venal i que en cap moment ha entrat en els circuits habituals de distribució a llibreries. ¿He canviat, potser, de criteri? No. Abans de fer aquest apunt he fet una consulta al mateix Ponç Pons i m’ha dit que si algun lector està interessat a tenir-lo el pot demanar directament a l’editorial que, mentre disposi d’exemplars de reserva, li farà arribar.

En la pàgina web de Punctum (aquesta) trobareu la via de contacte més directa.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!