Totxanes, totxos i maons
El Bloc de Joan Josep Isern
“Vivim a precari”: la meva “estripada” d’ahir a Catalunya Ràdio
Aquí teniu el text de la meva aportació d’ahir a l’espai “L’estripada” de l’informatiu Catalunya Vespre, de Catalunya Ràdio.
Podeu també sentir-lo fent clic aquí.
Vivim a precari
(L’Estripada del 12 de febrer al Catalunya Vespre)
Tan savis que ens pensem que som i la crua realitat és que vivim a precari. I si no, mireu com ens quedem d’aclaparats si mai tenim la desgràcia que ens robin la bossa amb les claus, el mòbil, les targetes de crèdit, els carnets, els quartos, les ulleres… Amb tot, vaja.
Tant que ens pensem que som qui sap què, i resulta que la nostra seguretat penja de fils primíssims: unes contrasenyes, un telèfon de butxaca ple de secrets, uns rectangles de plàstic amb xip incorporat…
I aquesta precarietat no la vivim només en el pla individual. També ens toca el rebre col·lectivament. Mireu, si no, com li ha complicat la vida a milers de persones de Barcelona i rodalies la combustió d’unes deixalles en una estació de tren abandonada.
Unes deixalles, la Renfe… Déu meu, ¿voleu més precarietat?
Doncs encara n’hi ha més. És la cara que se’ns posa quan un virus ens infecta l’ordinador o quan peta la connexió a internet, és l’Ibex 35 que fa figa, són unes campanes que han sonat tota la vida i que ara resulta que ens torben la son, és la sequera que fa uns anys, ¿ho recordeu?, va fer que un conseller d’Iniciativa li resés a la Moreneta…
I ja que surt la cort celestial cal recordar que avui els barcelonins celebren Santa Eulàlia, que va morir verge i màrtir tot predicant la seva fe davant del pretori romà quan tenia només dotze anys.
Dotze anys! La mateixa edat que la Sara Amat, l’heroïna de la novel·la de Pep Puig guanyadora del premi Sant Jordi que acaba de sortir i que és d’aquells personatges difícils d’oblidar.
Hi torno: tan savis que ens pensem que som i vivim amb una mà al davant i l’altra al darrere.
Siguem-ne conscients, almenys. Perquè em sembla que d’aquesta precarietat no ens lliura ni un batalló de santes eulàlies i sares amat conxorxades.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Que dir, la veritat tan mateix es com una bofetade que et sorpren i fa obrir el ulls! De fet desde que ens em tornat tan tecnologics, que vivim freneticament el dia a dia i em perdut la sensibilitats per apreciar el so de una campana, asebentar nos una mica de on venim, de les nostres arrels, del nostra patrimoni cultural, totes coses que ens donen una identitat i si la recupersim seriem menys fragils!
Completament d’acord. La precarietat ens la hem creat nosaltres mateixos però no sabem viure sense una sèrie d’estris que fa vint anys ni existien.
Per favor: no em robeu el mòbil. Estaria en ple atac d’histèria.