Totxanes, totxos i maons

De la secció “DietariVV” del diari Ara (vegeu-lo també aquí):

La llengua sí que importa

(Vicenç Villatoro, diari Ara, 4 de febrer de 2016)

Algun dels problemes que va tenir la gala dels premis Gaudí de diumenge té a veure, a parer meu, amb un dels mantres que s’han instal·lat en el debat català des de fa un temps. Un mantra que diu que la llengua no és important. Que el catalanisme no s’ha de preocupar especialment per la qüestió de la llengua, sinó que més aviat l’ha de deixar de banda per créixer en sectors castellanoparlants. És sota els efectes d’aquest mantra que, posem per cas, es pot triar per fer de presentadora d’una gala en català una persona amb moltes virtuts, però que no sap parlar català o, en qualsevol cas, no pot reproduir còmodament en català les improvisacions que fa amb gràcia i espontaneïtat en castellà. I s’ha de construir tot un joc de veus en off per dissimular-ho. Personalment, crec que la llengua sí que és important i que un dels grans objectius del catalanisme és vetllar per la dignitat, la presència i la força cultural del català, amb un respecte absolut pel castellà. La llengua no és indiferent, purament accessòria. Si la llengua ens és igual, donarem la raó a Javier Cercas quan diu que això del catalanisme és només una qüestió de peles. Crec que no té raó. Però hi ha sectors del catalanisme que sembla que hi estarien d’acord.

De la secció “A la tres” del diari El Punt Avui (vegeu-lo també aquí):

Pedro Mariano Sánchez

(Carles Ribera, El Punt Avui, 4 de febrer de 2016)

Els catalans situats més a prop del postautonomisme que de la preindependència poden haver pensat que l’encàrrec del rei Felip al senyor Pedro Sánchez perquè intenti formar govern és una notícia millor per a Catalunya que no pas si l’encàrrec hagués estat fet al senyor Mariano Rajoy. A l’arcàdica Espanya de les autonomies, recordem-ho, sempre era una mica millor, o una mica menys pitjor per als disciplinats catalanets, que manessin els socialistes que no pas que ho fessin els populars. Ai, quins temps, aquells que vam viure contents i enganyats. El temps passa i ara tots els catalans situats en el mes de febrer de l’any 2016 tenen prou informació i experiència acumulada per saber que el PSOE d’avui és exactament la cara B del PP.

Aquesta constatació no és pas fruit d’una impressió o d’un prejudici, sinó, bàsicament, de l’audició de la roda de premsa del senyor líder dels socialistes de dimarts al vespre un cop acceptada la missió d’intentar pactar la investidura. Poc després de començar, el senyor Sánchez etzibava aquesta perla, parlant del PP: “Sempre tindran la mà oberta per als assumptes d’estat, bé siguin els assumptes vinculats amb el terrorisme, bé siguin els assumptes vinculats amb el desafiament sobiranista a Catalunya.” Equiparar terrorisme i sobiranisme, caram. N’hi ha més: “El desafiament de la crisi de convivència que pateix Catalunya (…) la convivència que ara mateix està posada en qüestió pel secessionisme i l’independentisme.” Un altre que es pensa que si repeteix una mentida un milió de vegades aconseguirà que es converteixi en veritat.

Més munició verbal: “Que ningú en tingui cap dubte, el PSOE defensarà sempre la integritat d’Espanya.” L’última, i definitiva, d’entrada pot semblar una finestra d’oportunitat: “El PSOE defensarà la Constitució espanyola i el respecte a la llei amb fermesa. Però amb la llei no n’hi ha prou, cal avançar cap a l’estat federal que garanteixi una Espanya diversa.” A continuació, la finestra es tanca de cop: “No farem cap reforma constitucional que no compti amb el PP.” El PSOE, el PP, el bucle espanyol de l’Espanya eterna.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!