Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

8 de febrer de 2016
2 comentaris

Quatre impressions (matusseres) sobre la llengua gallega.

Com els seguidors d’aquestes Totxanes heu pogut comprovar, fa uns quants dies que estic immers en evocacions dels temps que els de casa vàrem viure alguns estius de vacances a terres gallegues.

Arrossegat per aquest corrent de la memòria  –i tenint en compte que no hi ha res més llançat que la ignorància–  goso deixar escrites algunes consideracions sobre la llengua gallega fruit de les meves observacions personals. Unes consideracions que per a molts de vosaltres seran òbvies a més a més de matusseres i mal girbades. Què hi farem: accepteu en tot cas la bona voluntat, que és el màxim a què pot  aspirar un aficionat com jo.

De la llengua gallega el que em va cridar l’atenció de seguida és la tendència a la fluïdesa que té la seva pronúncia. Una tendència que els porta a abreujar els mots i a eliminar-ne tot allò que pugui semblar superposició de sons. Poso uns quants exemples comparant, en la majoria dels casos, amb el castellà:

El gallec diu “ceo” per “cielo”; “lua” per “luna”; “pazo” per “palacio”; “vento” per “viento”“tebra” per “tiniebla”; “povo” per “pueblo”; “ponte” per “puente”; “porta” por “puerta”; o “pomba” com a contracció de “paloma” i “columba”.

En la mateixa línia d’endolciment dels mots allarguen alguna síl·laba per fer menys evidents els salts fònics: “eira” per “era”; “veiga” per “vega”“febreiro” per “febrero”; “doutor” per “doctor”; “obradoiro” per “obrador”; “catedrais” per “catedrales”; o “cidade” per “ciudad”.

Com a conseqüència d’aquesta, diguem-ne, filosofia laxa de la llengua fixeu-vos que és bastant fàcil detectar un gallec quan el sentim parlar en castellà. Mai li sentireu dir, per exemple, “óptimo”,  sinó “ótimo”; “absurdo”, sinó “asurdo”; “tractor”, sinó “trator”; “convicción”, sinó “convición”;  “reducto”, sinó “reduto”; “éxito”, sinó “ésito”; o “conflicto”, sinó “conflito”.

I ara, aprofitant que per Valladolid passa el Pisuerga, em ve a la memòria un escriptor en llengua valenciana i d’origen gallec  –va nèixer a Betanzos (A Coruña) el 1959–  que durant una època vaig llegir amb molt interès. Em refereixo a Xulio Ricardo Trigo (vegeu aquí la seva fitxa al “Qui és qui”) i, més concretament, a una sèrie de tres o quatre novel·les que va escriure durant la dècada dels 90: “La desaparició d’Evelyn” (Planeta, 1995); “La mort salobre” (3 i 4, 1997); “Fado o l’ordre de les coses” (Bromera, 1998)… i potser alguna altra que, com que cito de memòria, ara mateix se m’escapa.

Són històries de gènere negre ambientades en una Galícia independent que ell rebateja amb el nom de “Ligàcia” i que encara avui em semblen interessants de repescar. Segurament ho faré un dia no gaire llunyà…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!