Totxanes, totxos i maons

Tinc un amic al qual vull dedicar l’apunt d’avui… De fet, començo malament perquè veig que em quedo curt. Rebobino, doncs.

Tinc un BON amic al qual vull dedicar l’apunt d’avui. I que consti que no sóc persona que presumeixi de tenir gaires amistats.

Tinc, doncs, un bon amic que, a més a més, és una bona persona. És una mica menys jove que jo i ens coneixem des de fa quaranta anys. Mitja vida, com aquell qui diu. És un home entranyable i apassionat (posat a filar prim el definiria com “entranyablement apassionat”). També és molt intel·ligent i, poca broma, manté intacta la seva curiositat per tot el que l’envolta.

Aquest caràcter apassionat del meu amic el porta de vegades a opinar o a prendre posicions que podríem qualificar fàcilment de maximalistes. Jo diria, per entendre’ns, que és d’aquell tipus de persones que al llarg de la seva vida són capaces d’estripar quatre o cinc vegades el carnet del Barça (parlo, és clar, d’aquelles èpoques remotes que l’Equip donava motius per a aitals reaccions). Capaç d’estripar el carnet, dic, i tot seguit, lamentant-ho amargament, posar-se a aplegar els trossos per recompondre’l.

(I qui diu el Barça diu qualsevol altre equip, eh?)

Ja sé que no sóc gaire imparcial, però a mi m’agrada saber que el meu amic manté encara ferms els seus principis i que és capaç de lluitar amb força per defensar-los. Sense importar-li si alguna vegada es queda sol en el camp de batalla. Si més no, això és el que em sembla a mi, que el veig de tant en tant. També és possible, però, que aquesta visió no sigui compartida al cent per cent per qui ha de conviure amb ell tots els dies.

El meu amic és un home intel·ligent. Feliçment jubilat des de fa uns quants anys, pot exhibir una trajectòria professional plena de mostres de la seva vàlua. I, a més a més, conrea una afició en la que també ha donat proves públiques de talent. (Quines siguin la seva professió i l’afició són detalls que ara no vénen al cas).

També és un home encuriosit i expansiu. Crec que devem ser una colla ben nombrosa els qui rebem cada dia una mitjana de vuit o nou correus amb comentaris seus de collita pròpia i amb enllaços a articles polítics o a notícies curioses que, incansable, va capturant en els escorcolls que fa per la xarxa.

(Aprofito, per cert, l’avinentesa per elogiar la seva excel·lència en una modalitat molt específica: la tria de pàgines web dedicades al món dels gats.)

A diferència de mi, que sóc summament selectiu, el meu amic té una tirada especial a rabejar-se en la lectura de pàgines web i diaris digitals que es caracteritzen per no estimar-se gaire als catalans. Vet aquí un punt en el que mai acabarem de posar-nos d’acord: “S’han de conèixer totes les opinions”, em diu ell. I jo, en canvi, crec que a l’edat que tinc ja em puc permetre el gust d’ignorar les opinions de la gent que no m’agrada. No tenim tant de temps per perdre, vaja.

En els últims anys  –més concretament des que va començar a prendre cos el procés que molt aviat ens portarà cap a la República catalana—  el meu amic ha passat de l’eufòria a la manca de fe amb cicles que s’han anat repetint amb més o menys periodicitat segons els avatars de cada moment. També he de dir que el meu bon amic no és gens indiferent als al·licients de l’atzar i que, per tant, li encanten les juguesques. Ja portem uns quants dinars jugats en relació al procés (ell sempre en clau pessimista, jo sempre eufòric) i fins ara la victòria s’ha decantat en la majoria de les ocasions a favor del meu bàndol. Tant de bo que, pel bé de tots, la ratxa no s’estronqui.

M’adono que en el paràgraf anterior he emprat per primera vegada el concepte “pessimisme”. Un concepte al qual no he fet referència en començar aquest apunt, quan he presentat els grans trets del personatge. Hi penso un moment i, tanmateix, mantinc intacte el que he escrit fins ara: tot i la seva tirada a veure sempre, no el got mig ple sinó buit del tot, continuo creient que, més que “pessimista”, el qualificatiu que millor escau al meu bon amic continua sent “apassionat”. Entranyablement apassionat.

Per acabar de dibuixar el seu retrat quedaria encara un altre concepte: “decebut”. Un concepte que, tot i que només l’esmentaré de passada (no vull ser gaire indiscret), em jugaria un pèsol que és un dels que tenen més pes en la manera com sent en aquests moments el seu paper a la vida. I em referiré a dues decepcions que em consta que no l’han deixat indiferent: la posició de l’Església oficial davant dels problemes del món i els draps bruts que se li van descobrint a Jordi Pujol.

I tanmateix, tot i conèixer les característiques del meu amic l’altre dia em va entristir rebre un correu seu amb la frase “Tot és un fàstic” a l’encapçalament. El contingut concret del missatge no ve ara a tomb però sí, en canvi, la conclusió a què ell arribava resumida en la frase anterior. No li vaig respondre de seguida perquè sóc persona de reaccions lentes, però sí que vaig pensar que era una conclusió injusta i desproporcionada.

Ara, però, amb més distància sí que li vull respondre que no té cap dret a dir-ho, això. Que ni en el pla personal ni en el col·lectiu no tenim cap dret a sentir-nos fastiguejats ni ell ni jo. Primerament perquè des del punt de vista material naveguem per allò que en diuen “la tercera edat” amb les necessitats raonablement ben cobertes i amb un estat de salut encara convincent. I per la banda més sentimental ambdós tenim unes mullers  –ara en diuen “companyes”, nano–  que són unes santes i un repertori de fills que no ens els mereixem.

A més a més, i ara em remeto a l’àmbit col·lectiu, resulta que els déus ens han concedit l’immens privilegi de poder viure i protagonitzar des de la primera fila un procés irrepetible marcat per la força i per les il·lusions de la gent  –també  per les incompetències de molts polítics, tot s’ha de dir–  que ens portarà a aconseguir molt aviat allò que des de fa tres-cents anys un munt de generacions havia somiat i s’havia hagut de pintar a l’oli.

De fàstic, doncs, res. Ben al contrari, company: cap dret, antena ben orientada i tota l’empenta a punt perquè estem escrivint unes pàgines que figuraran en tots els llibres d’Història que els nostres néts i nétes (aquí em guanyes de carrer: sis a una) estudiaran.

O sigui que més val que no t’hi juguis cap més dinar, d’acord?

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!