Totxanes, totxos i maons

A la meva agenda personal hi ha unes quantes cites molt plaents que procuro distribuir estratègicament al llarg de l’any amb la intenció que la trobada (no malpenseu, que us conec: sempre són dinars) tingui el màxim d’elements per fer-la memorable i per desitjar que no es dilati gaire l’espera fins a la següent.

Una d’aquestes cites/fites és amb el bon amic Jordi Palou, ànima de Rodamots (entre altres benemèrites comeses), usuari d’un cervell en constant i profitosa activitat i persona amb la qual, malgrat la diferència d’edat (és setze anys més jove que jo), no només comparteixo una bona quantitat de dèries, fílies i fòbies sinó que rara és l’ocasió que no surto d’una trobada amb ell sense haver après o sabut alguna cosa nova.

Fa pocs dies en Jordi i jo vàrem dinar en un japonès bastant “apanyat” (com dirien a València) del carrer Ros de Olano, al barri de Gràcia, i, com d’habitud, vàrem aprofitar l’avinentesa per passar revista a tot el diví i tot l’humà que ens toca més de prop.

Entre els diversos assumptes, va sortir el meu recent debut a Catalunya Ràdio (en parlo aquí) i la meva ja llunyana experiència radiofònica en un programa de música a Ràdio Obrera (en parlo aquí). A propòsit d’això, una de les batalletes que entre plat i plat vaig col·locar-li al pobre Jordi va ser la curiosa manera com un bon dia de 1966 (ja fa cinquanta anys!) vaig descobrir l’existència d’un xicot americà que escrivia cançons i les cantava amb una veu fortament nasal. Un xicot que es deia Bob Dylan.

A més a més, aquell descobriment de fa mig segle anava acompanyat d’un altre descobriment que va servir-me de molt en els meus començaments de presentador en una ràdio musical (i que us explico al final d’aquest apunt). No cal dir que, com tantes i tantes coses del meu passat, aquesta història TAMBÉ la vaig explicar en un apunt d’aquestes Totxanes un dia de gener de 2005.

(Ben mirat, són els avantatges de portar quasi 3.000 apunts publicats en aquest Bloc al llarg de dotze anys: cada vegada hi ha més converses en les que puc remetre el meu interlocutor a algun dels meus apunts.)

Aquesta vegada, però, renuncio a posar-vos un enllaç a l’apunt sinó que opto per reproduir-lo íntegre aquí sota i només amb algun retoc de caire cosmètic, no pas de contingut. Vejam si us agrada aquesta batalleta de quan jo era jove. Cinquanta anys més jove, per ser més concrets:

Sobre algunes manies de les ràdios musicals (o com un bon dia descobreixes Dylan)

(Apunt publicat el 27 de gener de 2005)

L’escena passa un diumenge d’estiu de 1966 en un bosc molt proper a Palau de Plegamans que ara deu ser ja un carrer amb cases a banda i banda. Retingueu la data, si us plau: 1966. És a dir, l’any de la bomba de Palomares, de la Caputxinada, de l’arribada al zoo de Barcelona de Copito de Nieve, de l’aparició del setmanari Tele-Estel i del referèndum per a la Ley Orgánica del Estado. Jo tinc setze anys i com cada diumenge  –torno a recordar-vos que som al 1966–  els de casa hem sortit a prendre l’aire, a menjar truita de patates sota un pi i a donar quatre puntades de peu a una pilota. Protagonistes de l’escena: els meus pares, els meu germà (cinc anys més petit) i jo.

Penjat en una branqueta de l’arbre a l’ombra del qual el meu pare ha deixat el Dos Cavalls hi ha el transistor. Encara el recordo: marca Vanguard, model Travelling i protegit amb una funda de pell de color marró. No recordo en canvi si sonava Ràdio Barcelona o Ràdio Joventut. El cert, però, és que mentre juguem a pilota  –jo, com sempre, de porter– emeten un programa musical.

De cop i volta passa alguna cosa: un piano, un orgue, una guitarra, una harmònica i, sobretot, una veu nasal personalíssima que fins aquell moment no havia sentit mai disparen una cançó que em deixa paral·litzat. M’apropo al transistor i em desentenc de la pilota i de la família. El tema és llarg però cada vegada em té més subjugat. I així continuo fins que la bombolla màgica es rebenta amb la darrera nota. Després d’un brevíssim silenci la veu del locutor ens diu que hem escoltat “Like a rolling stone” (jo d’anglès no en sabia gens  –quasi com ara, vaja–  però en vaig tenir prou recordant la part del títol que remetia a Jagger i companyia), i continua dient que és el primer disc que es publica a España d’un cantautor que està fent furor als Estats Units i que es diu Bob Dylan (juraria que el locutor va pronunciar “dàilan”).

L’endemà em va faltar temps per anar a aquella entrada d’escala fosca i estreta del carrer Tallers on el senyor Castelló ens posava en contacte amb les músiques del món civilitzat i, efectivament, allí vaig poder comprar el disc que ara mateix tinc al costat del teclat mentre escric aquesta nota. És un EP amb dues llargues cançons: els sis minuts exactes i excelsos de “Like a rolling stone” i els 5′ 48″ de “Gates of Eden”.

Ve a tomb aquesta batalleta com a il·lustració d’allò que deia el diumenge passat quan parlava de RAC 105 i deplorava el mal costum de les emissores  –especialment les musicals–  de no dir ni el títol de la cançó ni el nom de l’intèrpret, tant abans de començar com al final (*). I són, precisament, detalls petits com aquest els que un bon dia et permeten descobrir un cantant que es diu Bob Dylan i, doncs, adonar-te que el món està ben muntat. Encara que de vegades s’entesti a no semblar-ho…

(*) Una excepció que em sembla digna de remarca és la de Maite Sadurní i el programa “Entre sons” (de 5 a 6 del matí a Catalunya Ràdio). Si l’exemple s’escampés…

————————————————————————————————-

Fins aquí l’apunt de 2005 amb la batalleta de 1966. El que ara m’adono que no vaig explicar és que, gràcies a aquesta experiència, en començar el meu programa a Ràdio Obrera em vaig conjurar a esmentar sempre dues vegades el nom del cantant i el títol de la cançó que havia triat: abans d’escoltar-la i quan s’havia acabat. I, NATURALMENT, sense trepitjar MAI amb la meva veu ni una sola nota de la cançó. Només faltaria…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!