Totxanes, totxos i maons

Estimadíssima Mila,

El dissabte passat al matí anava donant voltes a una carta que pensava escriure’t aquell mateix dia. Era  –o ho havia de ser–  una carta peculiar ja que, a diferència de les trenta-una que des de finals de novembre de 2012 t’he anat escrivint, m’adreçava a tu com si ja fossis la noia gran que m’imagino que seràs el dia que  –si hi ha sort–  llegiràs tot aquest epistolari. I com si, a més a més, em poguessis respondre tot seguit.

Aquella carta tenia també una altra peculiaritat: fins ara havia intentat que en cada text que t’escrivia hi hagués algun consell assenyat o alguna reflexió filla de l’experiència, tal com els cànons demanen que fem els avis amb els nostres néts. I, en canvi, en aquella carta que anava rumiant hi havia una dosis bastant intensa de tristor, incertesa i decepció que no volia pas amagar-te perquè, en el fons, em semblava que seria bo que t’adonessis que els grans no sempre l’encertem.

Aquell matí de dissabte pensava sobretot en el que t’he anat dient a les cartes i m’adonava que un dels assumptes més habituals dels meus monòlegs amb tu al llarg d’aquests tres anys era l’esperança cada dia més gran de la nostra gent per assolir la independència de Catalunya. I, ves per on, resulta que a la vista dels esdeveniments d’aquell mateix matí de dissabte i dels dies anteriors tot  –i “tot” vol dir principalment la incapacitat dels polítics d’arribar a un acord sobre la investidura del president de la Generalitat—  semblava decantar-se inevitablement cap a una nova convocatòria d’eleccions al mes de març que ens agafaria a tots plegats amb una càrrega d’escepticisme i mala llet a les costelles tan considerable que res de bo feia presagiar de cara al resultat final.

Pensava en això, el dissabte al matí, i em disposava a seure davant de l’ordinador tot just després de dinar per començar la carta  –quan escric un article, un apunt o una carta les frases inicials són les que em donen més feina i m’hi miro molt perquè, quan les enllesteixo, la resta flueix molt més de pressa–, preveia començar la carta, dic, havent dinat i interrompre-la a les 4, perquè a la ràdio tenia la transmissió del Puyal del partit del Barça, per enllestir-la al vespre i publicar-la al Bloc l’endemà, diumenge, a primera hora.

Els fets, però, es varen precipitar i aquell abisme insondable del migdia del dissabte es va començar a il·luminar fins al punt que en qüestió de poques hores –precisament mentre el Barça jugava el seu partit contra el Granada—  es va resoldre un contenciós que ens tenia aturats i emprenyats des de les eleccions de finals de setembre. És a dir, des de feia més de cent dies!

Avui és dimarts, tres dies després d’aquella extraordinària pirueta de darrera hora i a les 7 de la tarda Carles Puigdemont  –un home que em sembla decent i competent i en el qual, per tant, diposito la meva confiança–  prendrà possessió del càrrec de president de la Generalitat de Catalunya. Demà, dimecres, nomenarà els membres del seu Govern i aleshores sí: deixarem enrere finalment la fase de “comunitat autònoma” i començarem a caminar sense aturador (espero) fins a la constitució de la República Catalana.

¿Per què t’escric, doncs, ara aquesta carta? Per diverses raons. La primera és perquè vull que sàpigues que tant la teva àvia com jo estem molt contents. I encara més després de la dutxa d’aigua freda que ens vèiem venir al damunt tot just fa tres dies. La segona raó és perquè jo  –que m’havia proposat de mantenir les esperances ben altes fins al darrer moment, fins que ja fos materialment impossible fer marxa enrere–  per unes poques hores em vaig deixar vèncer pel pessimisme que sentia la majoria de la gent. I volia que ho sabessis.

Un altre motiu per compartir amb tu aquestes reflexions és el fet que aquest procés tan dilatat  –i en el transcurs del qual molta gent, i no només els polítics, han destapat les seves parts menys amables–  ha provocat baixes entre la gent que creia en la proximitat de la independència. Persones que, a diferència meva (que hi crec, i ara més que mai), opinen que, després de tot el que ha passat, amb els recursos que hi ha en el tauler de joc (el d’aquí i el d’España) no podrem anar gaire lluny.

Persones a les quals, tot i que tenen raons per opinar d’aquesta manera, m’agradaria dir-los que s’oblidin de tot el que ha passat fins ara i que facin un exercici de catarsi interior (de fet, ara que hi penso, aquesta carta té molt d’exercici per part meva) i que comencin a empènyer el carro, cadascú des del seu espai, perquè per primera vegada des d’aquella memorable consulta del 9 de novembre de 2014, fa catorze mesos, els prolegomens s’han acabat i comença el ball de debò.

El ball històric, transcendental i irrepetible que, n’estic convençut, s’explicarà en els llibres que tu, estimadíssima noieta, i els teus companys de generació estudiareu d’aquí a no gaires anys.

—————————————————————————————–

Les anteriors cartes a la meva néta -conjuntament amb altres apunts amb ella com a protagonista- les podeu trobar en l’apartat “Mila” d’aquestes Totxanes. Aquí, vaja.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!