Totxanes, totxos i maons

Edicions La Campana acaba de publicar “L’avi Ninus”, de Xavier Baladia, i la bona gent de Vilaweb em va demanar si podia escriure’n un comentari. Ho vaig fer de seguida i amb molt de gust (el llibre és una veritable delícia) i, efectivament, va aparèixer publicat pocs dies després (vegeu aquí). Per si no el vareu llegir aleshores us l’he reproduït aquí sota:

L’avi Ninus: retrat d’època

(Publicat a Vilaweb el 28 de novembre de 2015)

Fa cinc anys que va sortir un llibre que no vaig dubtar gens a l’hora de qualificar-lo d’excepcional. Un qualificatiu que avui encara mantinc. Es titulava ‘Abans que el temps ho esborri’, l’editava La Magrana i el signava F. Xavier Baladia, un barceloní nascut el 1965 que, tot remuntant-se a les darreres dècades del segle XIX, ens explicava la història de les dues branques principals de la seva família: els Baladia, fabricants tèxtils, i els Llorach, aristòcrates.

Un mosaic familiar en què no faltava res: el cosmopolitisme refinat d’Isabel Llorach, el magnètic encís de Teresa Mestre –la Ben Plantada d’Eugeni d’Ors–, uns rebesavis que es moren d’enyorament, una ‘fabricanta’ de Mataró que controla el rendiment dels telers amb un Winchester a les mans, un metge eixerit que es fa la barba d’or amb una font d’aigües medicinals i una llarga corrua de personatges entre els quals es destaquen Pompeu Fabra, Puig i Cadafalch, Ramon Casas, l’hereva de l’imperi cerveser Moritz i fins i tot un esforçat representant de la catalaníssima institució de l’hereu escampa: l’inefable oncle Gip.

Acabo les referències a ‘Abans que el temps ho esborri’ dient que, poc després de la publicació del llibre, Mireia Ros ens n’oferia la versió cinematogràfica. Una versió summament encertada, perquè és un dels pocs casos en què la pel·lícula fa honor al llibre en què s’inspira sense deixar de ser, per si mateixa, una peça cinematogràfica digna de remarca.

Com no podia ser altrament, un repertori de parents tan ampli i variat havia de donar peu, tard o d’hora, a alguna ramificació al voltant d’un personatge concret. I això és, precisament, el que l’autor acaba d’oferir-nos a ‘L’avi Ninus’, llibre editat amb la cura habitual amb què treballa la gent de La Campana i que porta per subtítol un frase que resumeix molt bé de què va l’obra: ‘Glòria i crepuscle d’un dandi’.

El relat de ‘L’avi Ninus’ es desenvolupa al voltant de dues línies argumentals: les visites que l’autor fa a la seva tia María Belén, una aristòcrata que viu davant del Parque del Retiro, durant els mesos que és destinat a Madrid a fer el servei militar, i el ‘Quadern de garlandes’ escrit per l’avi Ninus el dia que va tornar del seu viatge de noces –el setembre de 1923– i continuat durant gairebé cinquanta anys. Un quadern en el qual figuren detallades cada mes les despeses de la família escrites a mà, en català, amb estilogràfica i sense la més mínima errada. Una guia impagable per a seguir els esdeveniments familiars al llarg de mig segle.

Ninus era, ras i curt, un senyor i així ens el presenta l’autor: ‘El meu avi va ser un home amb una vocació claríssima: cercar la correcció i el bon gust, sense pretensions i sense ombra d’estupidesa, és a dir, ser un senyor en cadascun dels actes de la seva vida’ (p. 11). I dues pàgines més enllà, un altre paràgraf acaba de dibuixar-nos el personatge: ‘… l’avi va ser un poeta que no va publicar ni una poesia, un metge que no va poder exercir mai la medicina i un industrial que no va aconseguir salvar una fàbrica que l’avorria profundament, però per la qual, per sentit de la responsabilitat i del deure amb els seus, va batallar fins al final. Va ser un home que el destí va derrotar cruelment en tot. Però, en canvi, no va deixar mai de ser un optimista etern’.

Hi ha un altre aspecte que fa de ‘L’avi Ninus’ un llibre imprescindible per a conèixer alguns aspectes de la vida catalana dels darrers cent anys: em refereixo al paper de les gales del Gran Teatre del Liceu en la formació estètica i el capteniment social d’aquelles famílies que el freqüentaven. Més concretament és un compendi de normes d’etiqueta i protocol tant en el vestir com en la manera de moure’s en societat.

Gent amb dos pianos a casa, el de cua i el de paret, que es vestia d’etiqueta per als sopars de cada dia i de frac quan hi havia convidats i gent, també, amb manies tan especials com aquesta de la muller d’en Ninus: ‘La meva àvia, per exemple, no va consentir mai que li fessin el llit. Deia que el tàlem era una cosa tan íntima que no volia que hi posés les mans ningú’ (p. 103).

Un llibre com aquest serveix també perquè ens adonem de la importància que té el fet de deixar testimoni escrit dels moments que vivim. Em pregunto què hauria estat d’aquest llibre si un bon dia del 1923 l’avi Ninus no s’hagués decidit a deixar constància escrita en el seu quadern de totes les compres, ingressos i despeses diverses del seu entorn més íntim. Em refereixo a les joies que ens esperen amagades dintre d’arxius familiars, fitxers, epistolaris, dietaris… Un munt de recursos que fins no fa gaire eren habituals a l’hora de comunicar-se la gent i de deixar fixades informacions per al futur i que ara, en l’època de la immediatesa, la fugacitat i els missatges de 140 caràcters s’han convertit en una romanalla d’èpoques ja superades.

‘L’avi Ninus’ és un llibre carregat d’estimació i d’elegància que ens retrata un home que va estimar, que va ser estimat i que va fer de l’elegància norma de vida. Per això crec que és just reconèixer la feina de recuperació, abans que el temps ho esborri tot, que ha fet Xavier Baladia en aquest llibre i en l’anterior a què m’he referit en començar aquest comentari.

Acabaré amb els dos magnífics paràgrafs finals del llibre i amb la recomanació que no us el deixeu perdre:

«Recordo que un dia, al capvespre, ens van aturar tots tres al peu de les siluetes ombrívoles dels avets i de l’enorme mola del xalet, que ens feien semblar diminuts. L’avi es va mirar aquell meravellós món que havia creat amb una passió i un esforç sense límits i em va dir que no m’oblidés mai d’una cosa. Em va dir que nosaltres pertanyem a un poble petit, feble, mal avingut i antic, però que quan hem tingut clars els vertaders valors essencials, quan els hem defensat amb dignitat, quan hem cregut de debò en nosaltres, hem esdevingut senyors, hem fet coses grans i hem irradiat llums d’excel·lència que han enlluernat el món.

Ara que ha passat el temps, ara que fa anys que ells ja no hi són, ara que ja sóc un adult, he entès per què m’ho deia: em preparava per fer-me entendre que el petit món on jo havia nascut i que ell m’havia ensenyat a estimar estava condemnat. Ell sabia que les elits envelleixen i moren; que de vegades fins i tot se suïciden, s’immolen. Però que el poble sempre és jove. I és en aquest poble on viu l’esperança.»

Clarivident i savi, l’avi Ninus…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!