Totxanes, totxos i maons

Tot repassant la col·lecció de revistes Oriflama entre els anys 1970 i 1972 que he heretat (ja us en vaig parlar dies enrere) m’he trobat una breu ressenya a la secció “Qüestions obertes” del número de gener de 1971 que em sembla que, llegida avui, té una rellevància molt especial. La signatura  –una senzilla S.—  correspon a mossèn Ramon Sala i Camps (vegeu aquí), membre del consell de redacció de la revista.

Nota prèvia: el febrer de 1966 (molt aviat farà, doncs, 50 anys) Josep Benet i Jordi Pujol, entre altres, varen posar en marxa la campanya “Volem bisbes catalans”, de resultes del canvi de Gregorio Modrego Casaus, aragonès, per Marcelo González Martín, vallisoletà, al capdavant de l’arquebisbat de Barcelona. A part dels nomenaments a què fa referència l’article que llegireu a continuació (fets a finals de novembre de 1970 i relatius a les diòcesis de Tarragona i la Seu d’Urgell), a la diòcesi barcelonina es va haver d’esperar fins a la darrera setmana de desembre de 1971 per tenir dret a un prelat català: Narcís Jubany.

Bisbes catalans

(Oriflama, 103. Gener de 1971)

Els nomenaments, publicats no fa gaire, de monsenyor Josep Pont i Gol per a la seu metropolitana de Tarragona i de monsenyor Joan Martí i Alanis per a la d’Urgell han causat àmplia satisfacció. Tots dos nomenaments s’han produït encara pel bescantat i ja moribund procediment concordatori. Aquesta vegada, tanmateix, el resultat es considera sorprenentment positiu.

No són solament els bisbats de Tarragona i de la Seu d’Urgell els complaguts; les situacions i els problemes pastorals de les dues vetustes diòcesis catalanes poden ésser ben compresos i viscuts per bisbes tan íntimament radicats en el país i en el moment actual de l’Església. L’esperança és més extensa. El postconcili ha impulsat l’actuació col·legial dels bisbes i, d’un temps ençà, es reuneix periòdicament la conferència episcopal tarraconense que comprèn els vuit bisbats catalans; l’arquebisbe de Tarragona n’és el president nat. Una conferència episcopal catalana, presidida en endavant per monsenyor Pont i Gol  –tan sensible a la vida real del país–, és una esperança i un motiu de satisfacció general.

Ens felicitem, doncs, dels dos nomenaments. Les reaccions negatives, estentòries i tot, que havia provocat, no fa pas gaire temps, algun nomenament episcopal potser no han deixat, malgrat tot, de tenir eficàcia.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!