Totxanes, totxos i maons

El dimecres d’aquesta setmana vaig col·laborar amb la bona gent d’“Ara és l’hora” en el repartiment d’estelades al públic que anava al partit de Champions del Barça amb el Bate Borisov de Bielorússia.

Els companys de Vilaweb, sabedors de la meva voluntat de cooperar amb una causa tan benemèrita com aquesta, em van demanar que els fes una mica de crònica de com havia anat tot. En arribar a casa ho vaig fer i l’endemà, dijous, a primera hora ja l’havien penjat al seu portal (vegeu-la aquí).

Us reprodueixo a continuació la crònica:

Hermenèutica de l’estelada pels voltants del Camp Nou

(Vilaweb, 5 de novembre de 2015)

El correu de ‘Ara és l’hora’ que em diu que he estat admès per repartir estelades al Camp Nou em convoca a les sis de la tarda a la confluència del carrer de Martí i Franquès amb l’avinguda de Joan XXIII.

Hi arribo un quart abans i el primer cop d’ull m’inquieta: veig un grup d’unes trenta persones que envolta una pila bastant voluminosa de paquets d’estelades escampats damunt d’un marge amb gespa… i amb el mur del cementiri de les Corts de teló de fons a vuit o deu metres.

Faig un parell de fotografies aprofitant encara la llum del dia i les penjo a Twitter. A l’hora prevista algú de l’organització comença a passar llista i ens reparteix per grups previ subministrament de l’armilla de color verd clar que ens identifica com a voluntaris. Aquí m’enfronto amb un problema: grassonet de mena i equipat amb la caçadora de motorista tinc serioses dificultats per a entrar dintre de l’armilla. Sort d’una senyora i la seva filla que, compadides, m’ajusten el tancament de Velcro.

De tota manera, l’armilla se m’enrosca a la panxa i em fa sentir com un botifarró. Penso en la meva néta i en la sort que no em vegi amb aquella pinta. A la meva edat hi ha pedestals als quals es molt difícil de tornar a enfilar-se.

Com que la vida és dura, resulta que la zona que ens han destinat és a l’altra banda de l’estadi, a la Travessera. Les estelades, però, es queden on eren. Arran de cementiri. Paciència, doncs, i a seguir el responsable de l’armilla blava. Ara que m’hi fixo, veig que no ens estem de res: entre la gent que acompanya el nostre grup distingeixo un recent guanyador del premi Sant Jordi de novel·la. Si m’avorreixo ja tindré conversa, penso.

Finalment arribem a la zona que ens ha estat assignada, l’accés 18. Allí trobem damunt de la vorera una altra pila d’estelades que, ara sí, hem de carretejar fins al nostre lloc de repartiment. Veig que n’hi ha de grogues i de blaves. Trio les primeres, que són les que gastem a casa. Som del morro fort, nosaltres…

A un quart de 8 en punt el personal de can Barça obre les portes i la gent comença a moure’s. És quan comença de debò la feina. Em faig un tip de repartir estelades a gent d’ètnies ben variades. De primer desconfien, però quan veuen que esquitxem el material de franc corre la veu i se’ls acaben les manies. Pel que fa al personal autòcton, és just reconèixer que en bona part ja ve correctament estelat des de casa seva.

Entre l’armilla que (ja ho he dit) m’oprimeix i la pila d’estelades que distribueixo vaig un pèl atabalat (jo ja no sóc com era, es veu) i no m’adono d’un grup d’unes vint persones –equipades amb estelada– que tinc al darrere fins que es posen a bramar tots alhora. Alternen els visques a Tunísia amb visques a Catalunya mentre es fan fotografies els uns als altres. Enmig de l’algaravia em sembla distingir que uns quants criden ‘Munir, Munir’ i penso que en aquest món hi ha gent per a tot.

Una mica abans de les vuit se m’acosta un matrimoni de mitjana edat amb dos adolescents. Entre ells parlen alemany i l’home, que tragina una estelada blava, ve directe cap a mi assenyalant amb el dit les meves estelades grogues. Li’n dono una i em pregunta, en anglès, quina diferència de significat hi ha entre les dues. Penso que a aquestes hores ja no estic per formulacions simbòlico-metafísiques i li dic que la cosa seria molt llarga d’explicar (‘a very long explanation’) i que la millor cosa que pot fer és buscar-ho amb calma a internet (‘Starred flag in Google’, li dic. I ‘Wikipedia too’), que allí hi és tot. Fa cara de memoritzar les meves instruccions i s’endinsa en el santuari culer. Són molt educats, els teutons…

Porto tot just una hora, que m’ha passat volant, i se m’acaben les existències. M’adreço al company de l’armilla blava i m’adono que la situació és generalitzada: en cinquanta-cinc minuts ens hem polit trenta mil banderes a la salut de la UEFA. Feina feta, doncs. Torno l’armilla, expandeixo panxa i cap a casa, que encara podré seguir el partit amb el Puyal.

Camí de la moto, per la banda de la Maternitat em creuo amb tres individus amb aspecte de tertulià fatxa. Vull dir que fan cara de mala llet i amollen una xerrera cridaire i molt gesticulada. No m’equivoco gens: ‘Con lo que han costado todas estas banderas se pagaba lo que se debe a las farmacias’, sento que diu el del mig. Com que no estic per gaires hòsties li etzibo un ‘¡Vaya por Dios!’ que em capta de seguida perquè m’alça la veu i em diu no sé què dels militars i de la policia.

Quan arribo a la moto miro l’ambient al voltant del Camp Nou i m’adono que hem fet una bona feina. I que l’èxit s’ha d’atribuir en gran part a la manera com la bona gent de ‘Ara és l’Hora’ han organitzat tot el dispositiu: amb una eficiència gairebé alemanya. Només els faria un suggeriment, ja que surt la cosa germànica: la propera vegada ens haurien de facilitar un petit díptic en diverses llengües explicant per què dimonis unes estelades són de color blau i unes altres de color groc.

A veure si, de cara als de fora, podem dissimular una mica com som de complicats a casa nostra, Déu meu…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!