Totxanes, totxos i maons

Estimadíssima Mila,

Ja fa temps que tenia previst dedicar una d’aquestes cartes que t’escric (i que no sé si algun dia llegiràs) a parlar-te del xivarri i de la pressa, dues característiques de l’època que ens ha tocat de viure i que tot em fa pensar que, dissortadament, d’aquí a uns anys, quan siguis una noia gran, continuaran tan presents com ara, o potser més, en els comportaments habituals de la gent.

Com en altres assumptes que reservo per a futures cartes, hi anava pensant sense una urgència excessiva (sense pressa!) fins que han coincidit dos fets que m’han decidit a posar fil a l’agulla. El primer és que aquests dies torno a fer unes sessions de rehabilitació en un peu que de tant en tant em fa veure la padrina per culpa d’un esperó de calcani que tinc des de fa uns quants anys. El segon va ser una frase que fa uns dies ens vares dir a l’àvia i a mi quan, en sortir d’escola, anàvem pel carrer cap a casa teva: als teus tres anys i set mesos ens vares etzibar un inesperat “m’avorreixo!” que tenia tota la pinta de sortir-te de l’ànima. Va ser en aquell moment que vaig veure clar que havia de treure del congelador la idea d’aquesta carta i posar-me a cuinar-la de seguida.

Precisament ara fa dos anys que, gràcies a unes sessions a la mútua Asepeyo per refer-me d’una lesió a l’espatlla, vaig poder gaudir cada dia durant dos mesos d’una estona sense distraccions, només concentrat en els exercicis de rehabilitació (ho vaig explicar aquí). I ara, per un període més curt i en una altra zona de la meva atrotinada còrpora, he tornat a repetir l’experiència. Més concretament les estones que m’apliquen corrent elèctric o escalfor al taló del peu dret  –que és quan estic ajagut, sense fer cap exercici–  les he dedicat a confegir mentalment l’argumentari d’aquesta carta aprofitant que el mòbil s’havia quedat a l’armari del vestidor.

Començaré parlant-te dels estímuls i de la importància de saber gestionar-los bé, després entraré en tres característiques del temps que estem vivint  –la fugacitat, la immediatesa i la simultaneïtat—  i si pel camí no se m’acut res més acabaré fent un cant a una virtut: la gratuïtat. Preparada? Som-hi, doncs.

Vivim immersos en un món ple d’estímuls que ens bombardegen sense treva. Generalment no ens n’adonem, però la majoria de nosaltres acumulem en un sol dia sensacions i experiències que els meus besavis, tot just fa un segle, haurien necessitat bastants mesos per igualar-les. Això per si sol ni és bo ni és dolent, sempre que sapiguem dosificar les nostres reaccions i triar amb encert els estímuls que ens ajuden a avançar. Vull dir que TOT no pot atreure TOTHORA la nostra atenció. Cal que sapiguem trobar espais per a la intimitat i aprendre a fer les nostres transgressions particulars, no les que ens vénen planificades de fora.

Aquesta pluja constant d’estímuls porta aparellada la fugacitat. Tot va molt de pressa. Les notícies, les modes, les coneixences, les preguntes i les respostes. Tot a cent per hora i sense aturador. Aquesta manera de viure ens proporciona una sensació de permanent embriaguesa i, en el mateix lot, un delit per mantenir-nos en vigília perpètua, no fos cas que passi alguna cosa sense haver-nos-en assabentat. No hi ha temps perquè les coses es dipositin i sedimentin i això és molt greu perquè la conseqüència directa és la impossibilitat de generar records sòlids, d’anar construint l’edifici de la nostra memòria. Fes-me cas, noieta: quan sentis que et trobes enmig del caos, atura’t, tanca els ulls i escolta el teu interior. Viu aquell moment introspectiu de manera exclusiva perquè és teu i de ningú més. I així, de passada, hauràs demostrat que controles el “tempo” dels teus sentiments. Cada vegada que ho aconsegueixis pensa que els teus avis, des d’on siguem, et dedicarem un “bravo, bravíssimo” com el que tant t’agrada que et cantem quan t’acabes  —“tot, tot, tot”—  un plat de verdura sense protestar.

De la fugacitat saltem a la immediatesa, la seva cosina germana. TOT corre pressa i  TOT ho volem ara mateix per assimilar-lo com bonament es pugui i passar a la següent pantalla del joc. És igual que no en quedi res o ben poca cosa. “Volem els nostres drets i els volem ara”, deia fa molts anys Martin Luther King. I tenia motius molt sòlids per dir-ho. Però nosaltres no. Durant molts segles la gent s’ha comunicat mitjançant cartes escrites i posades en mans dels corresponents serveis de Correus. Entre una carta i la recepció de la resposta podia passar una setmana, d’acord, però crec que la resultant no ha estat tan desastrosa, ni de bon tros. No predico, és clar, que deixem de banda els nous mètodes de comunicació, ràpids i immediats, però sí que defenso  –i, per què no dir-ho?, enyoro–  l’hàbit d’escriure cartes. Un ritual que demanava temps, polidesa, calma, ordre en les idees i una mínima destresa a l’hora d’exposar-les per escrit. Estic convençut que aquest procediment el podríem utilitzar també amb els recursos actuals. Fins i tot seria vàlid pel Twitter, mira què et dic. Encara que et sembli mentida amb cent quaranta caràcters hi ha espai suficient per expressar UNA SOLA IDEA de manera entenedora i competent des del punt de vista gramatical. Jo, que sóc bastant actiu a la xarxa del Twitter, m’ho prenc com un exercici d’estil i en la majoria d’ocasions me’n surto prou bé.

Un altre dels vicis socials que imperen des de fa temps és el de la simultaneïtat. És a dir, la dèria per fer tres o quatre coses alhora: mentre pelem faves fem mirades a la pantalla del televisor, mantenim obert el WhatsApp i ens fem massatge a la planta dels peus amb un corró gravat per relaxar-nos. Contra aquest desficaci jo et recomanaria que de tant en tant  –un cop cada setmana per començar a adquirir l’hàbit–  et posis còmoda, busquis un racó tranquil, tanquis els ulls i gaudeixis del silenci i sobretot del plaer de concentrar-te en tu mateixa i de NO FER RES. Has de reivindicar el teu dret a trobar espais per a avorrir-te i valorar-los com una aportació positiva que compensa en part el xivarri que ens envolta. Recorda la dita clàssica, que ho explica molt millor que jo: “Som esclaus de les nostres paraules i amos dels nostres silencis”.

Ja fa temps que vivim en l’època del màxim benefici. Per a molts, l’èxit de les persones es mesura per la capacitat que tenen de generar guanys. I si aquest màxim de guanys els arriben a través d’un esforç mínim fàcilment els elevem a la categoria d’herois. A mi, en canvi, el que m’agradaria que sabessis valorar és la virtut de la gratuïtat (també li pots dir generositat). És a dir, que facis les coses que consideres que has de fer i que prenguis les decisions que consideris que has de prendre perquè estàs convençuda que són les que poden ser més beneficioses pels altres sense tenir en compte la part de guany particular que et puguin reportar. És una actitud, creu-me, revolucionària. Mal vista, en aparença, però ben valorada a curt o mig termini. I, sobretot, la pràctica d’aquesta gratuïtat et permetrà dues coses:  dormir sense neguits tota la nit i mirar directament als ulls a les altres persones.

Repasso tot el que he escrit fins aquí i m’adono que encara em deixava una recomanació al tinter: malgrat tot el que t’he dit més amunt (no és pas incompatible) ves sempre que puguis pel món amb l’antena activada. No perdis mai l’hàbit d’observar al teu voltant amb ells ulls (i l’oïda!) ben desperts perquè a la vida hi ha molts sons, rostres, converses agafades al vol, colors, paisatges, objectes, veus i accents l’existència dels quals em sembla que paga molt la pena que puguis percebre quan els tinguis a prop. Sigues com una esponja discreta i sempre oberta a la sorpresa, atenta a la meravella de les coses senzilles. Que no et passin desapercebudes perquè, sens dubte, si les saps entomar i fer teves t’enriquiran.

I encara un últim comentari. És possible que quan llegeixis aquesta carta, d’aquí a uns quants anys, pensis que el teu avi no l’encertava gaire quan et recomanava de fer només una cosa i fer-la bé ja que en l’antiga Grècia hi havia una escola de pensament  –la dels peripatètics—  que va fundar Aristòtil i que es caracteritzaven perquè les classes i els debats entre alumnes i tutors els feien sempre caminant. Si ets capaç de formular-me aquesta objecció t’asseguro que des d’allí on jo estigui faré uns quants salts i entonaré al·leluies i hosannes d’alegria perquè això voldrà dir que a l’escola del teu temps ENCARA s’ensenyen les coses bàsiques. Aquelles de les quals tots venim, per molt que el dia a dia (el xivarri, les presses!) s’entesti a deixar-ho de banda “perquè això ja no s’estila i el que cal és anar per feina”.

—————————————————————————————————————-

Les anteriors cartes a la meva néta –conjuntament amb altres apunts que la tenen a ella com a protagonista– les trobareu en l’apartat Mila d’aquestes Totxanes.  Aquí, vaja.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!