Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

7 d'octubre de 2015
0 comentaris

27-S: hem guanyat (4).

(La sèrie comença aquí)

Tal com apuntava en el segon capítol d’aquesta sèrie algun dia haurem d’analitzar a fons el paper que els mitjans de comunicació han jugat  –i, de fet, estan jugant encara–  en l’increment dels partidaris de la independència de Catalunya i, alhora, en l’eixamplament de l’esquerda que sens dubte s’ha obert entre nosaltres i España. Una esquerda que existeix, desenganyeu-vos, i que trigarà molt de temps a cicatritzar.

No és pas la primera vegada que ho escric aquí: fa bastants anys que, gràcies a Déu, gairebé no veig televisió. I la poca que veig és seleccionada. De fet, l’únic que sé del comandament a distància que tenim a casa és que marcant el 34, el 35 i el 36 accedim a TV3, al Canal 33 i al 3/24. I que marcant el 43 a l’hora de sopar ens apareix “L’illa de Robinson”, d’El Punt Avui TV. L’A. em diu que al migdia, a l’hora que dinem, pitjant el botó número 9 també mirem (ella més que jo, val a dir) els Simpson en una cadena que em sembla que es diu Antena 3. I prou.

Naturalment tampoc tenim ni hem tingut mai cap canal de pagament estil Canal Plus i encara menys alguna de les nombrosíssimes variacions i alternatives que es veu que ara mateix es poden adquirir. Digueu-me raret però, francament, pagar perquè m’envaeixin el menjador és una decisió a la qual fins ara m’he mostrat refractari i em sembla que, ja en aquestes alçades de la meva vida, la puc considerar definitiva. Sóc, per entendre’ns, de la generació de la ràdio, jo.

¿Per què us explico tot això? Per dir-vos que tot i que no he seguit per cap cadena (ni les nostres!) la campanya electoral ni molt menys les tertúlies, les enquestes i els debats que s’anaven generant, a través de fragments i de talls de veu que els diaris digitals i les xarxes socials han destacat he vist que totes les televisions espanyoles  –públiques i privades–  s’han manifestat hostils vers el nostre procés cap a l’autodeterminació i la independència. Sense matisos i, com diuen ells, “a saco”. S’haurà de prendre nota, doncs, i quan sigui el moment adoptar les decisions que convingui.

Celebro, doncs, veure que no m’he equivocat mantenint-me allunyat de tota aquesta caterva. Com saben els que em segueixen (perquè ho he repetit un munt de vegades) no cal conèixer TOTES les opinions; ni ha unes quantes que ja ens les sabem: són mala gent i no cal verificar-ho cada vegada.

Quant als diaris convencionals, en aquestes eleccions el bloc de la premsa espanyolista hostil format per ABC, La Razón, El Mundo i El País (una premsa que a Europa la tenen ja ben calada i no interessa a ningú, a diferència de molts catalans que no caguen per saber què hi diuen cada dia, de nosaltres). Un bloc, dic, que s’ha vist vergonyosament reforçat pel diari El Periódico, tal com explicava Oriol Soler, director de campanya de Junts pel Sí, en una sèrie de missatges emesos des del seu compte personal de Twitter que podreu llegir aquí (una lectura que us ho aconsello vivament que feu perquè és bo que sapiguem amb qui de casa nostra ens juguem els quartos).

Pel que fa a La Vanguardia tant la seva actitud com el rendiment posterior que n’ha tret em semblen senzillament patètics. La seva aposta no gens dissimulada amb una generosa cessió d’espais publicitaris a favor de la Unió Democràtica de Catalunya del senyor Duran i Lleida i, en els darrers dies de campanya, per la gent de Societat Civil Catalana (“Societat Senil”, els dic jo) mereixen també una reflexió tranquil·la un cop les restes del naufragi s’hagin sedimentat.

Pel que fa a El Punt Avui i a l’Ara no hi tinc res a dir. Són els diaris que compro i llegeixo cada dia perquè m’informen des de la perspectiva de casa nostra i de la gent de la qual em sento més a prop.

Tothom, com es pot veure, s’hi ha jugat molt, en aquestes eleccions. I els partidaris d’España  –que són els que tenen les de perdre amb la nostra marxa– ho han vist clar com mai. Per això han anat a totes…. i han fracassat.

¿Què és el que tocaria fer ara, doncs? En parlaré en el proper apunt. I aprofitaré també per fer algun comentari sobre els resultats obtinguts per cada formació. Especialment aquells que, havent perdut, des del primer moment varen sortir a la palestra dient que no, que els que havíem fracassat érem nosaltres. A veure si colava i ens els crèiem.

No perdeu de vista el que va dir l’ Aznar: “Dejadlos, a los catalanes, y veréis con qué facilidad se dividen ellos solos”. Com ens coneix, el paio…

(Continua aquí)

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!