Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

15 de setembre de 2015
1 comentari

Primer dia a P-3 (vint-i-setena carta a la meva néta).

Estimadíssima Mila,

T’escric de nit. Ja fa estona que l’àvia i jo hem sopat i mentre endreçava la taula i la cuina he pensat que d’avui no passaria i que t’escriuria una altra carta d’aquesta sèrie –ja en són vint-i-set– que encara no tinc clar si algun dia arribaràs a llegir.

La teva àvia dorm, la seva respiració profunda m’arriba fins al despatx i jo aprofito la calma propera a la mitjanit per fer aquesta carta improvisada després de quatre mesos sense escriure-te’n cap.

No és que durant aquest temps no hagin passat coses dignes de ser remarcades. Ben al contrari: quan siguis més gran i repassis aquest 2015 sabràs a què em refereixo concretament, però he preferit deixar passar el temps  –que sol amorosir les complicacions–  i dosificar els missatges que t’envio. Tot i que ja t’avanço que en tinc uns quants de pensats que aniran sortint properament.

Dosificar les cartes, dic, almenys fins que, com ara mateix, no hi hagi un motiu molt important que m’empenyi a deixar-lo enregistrat en aquest racó del Bloc destinat a la nostra correspondència unidireccional. I aquest motiu ha estat la teva estrena d’avui, dilluns 14 de setembre de 2015, en aquella escola que des de fa unes setmanes els pares i els avis t’estem explicant que no és una escola qualsevol: és “l’escola dels nens grans”. La teva escola.

Després de tres cursos a les llars d’infants –de forma alternativa a Barcelona, a Premià i novament a Barcelona—  ara comences P-3. Podríem dir, doncs, que jugues el primer partit a la Primera Divisió de la que serà una llarga experiència educativa. I ho fas en l’escola que els pares havien desitjat des del primer moment del procés de prematriculació. Un centre públic de recent edificació, amb un equip de mestres que estimen la seva feina, situada a tocar de la Sagrada Família i que porta el nom d’un dels pioners del cinema a Catalunya.

Pocs detalls sabem encara l’àvia i jo del teu debut. El pare ens ha dit per telèfon que has entrat contenta i que has sortit encara més contenta. I mentre ens ho explicava ell també semblava satisfet. Bon senyal… Aquesta setmana el procés d’aclimatació serà gradual: dues hores al matí d’avui i de demà, dimecres una mica més i així, a poc a poc, fins la setmana vinent que la jornada ja serà completa fins a mitja tarda.

L’últim dia que vares estar a casa et vaig ensenyar el joc de daus de suro amb lletres  –els pocs daus de suro que encara em queden– amb els que jo vaig aprendre a llegir quan era molt petit. Els conservo com una relíquia apilats a la part alta de la biblioteca formant el teu nom en espera que un dia no gaire llunyà sàpigues identificar què hi diuen.

Daus també

També et vaig ensenyar el gobelet ple de daus petits amb lletres que, a part de fer-los servir per jugar una variant en solitari de l’Scrabble que m’he empescat, em serveixen sobretot per fer anagrames. Uns daus no tan historiats com els de suro però que estic segur que ens seran molt útils quan arribi el moment de posar-nos a trobar tots els secrets que les lletres combinades amaguen dintre seu. Ens divertirem, ja ho veuràs.

Daus i gobelet

A l’escola, doncs, aprendràs a llegir, a escriure, a conèixer les lletres i els números i a jugar-hi. Els mestres t’ensenyaran un munt de coses que els pares i els avis anirem compartint  –i en la mesura del possible, complementant, si cal–  amb tu.

Ha estat el primer dia i, com la teva motxilla de color lila i negre, tot és nou de trinca. Comences ruta i no es pot matar tot el que és gras de seguida. Si no, et passaria com el nen protagonista d’un acudit que vaig llegir fa més de cinquanta anys en una revista que es deia Selecciones del Reader’s Digest. Un nen que després del seu primer dia d’escola torna a casa i quan sa mare li pregunta com ha anat li respon: “No gaire bé. Sembla que demà hi hauré de tornar”.

Quan el vaig llegir em va fer tanta gràcia que el vaig memoritzar perquè no se m’oblides mai. Confesso, però, que quan després l’he explicat a altra gent, ningú li ha sabut trobar la gràcia que jo li veia.

Vejam si amb tu tindré una mica més de sort…

 

————————————————————————————————————-

Les anteriors cartes a la meva néta –conjuntament amb altres apunts que la tenen a ella com a protagonista– les trobareu en l’apartat Mila d’aquestes Totxanes.  Aquí, vaja.

  1. M’agraden molt aquestes cartes que fas a la Mila. Espero que un dia, més grandeta, les pugui llegar en pau i llibertat. No se quina será l’edad adequada perquè li facis el regal de totes aquestes ratlles que ara, amb tanta cura i estimació, li dediques. Però, si fos jo, esperaría uns anys quan, ja adolescent, entengui el valor de les mateixes i, qui saps, pugui plorar a gust al seu despatx, pensant en lo molt que els seus avis l’han estimat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!