Totxanes, totxos i maons

Ja fa temps que van tocat-nos allò que no sona i a mesura que ens acostem a les eleccions del dia 27 la llopada política i mediàtica espanyola intensifica encara més els seus missatges apocalíptics sobre el futur de misèria, proscripció, negror i oblit que ens espera als catalans quan ens independitzem i Europa se’ns giri d’esquena.

Sortosament cada vegada som més els ciutadans d’aquí que tenim apamada tota aquesta trepa i, per tant, les bajanades que esquitxen dia sí dia també ens entren per una orella i, sense la més mínima contaminació, ens surten per l’altra.

Dit tot això, és evident que l’encaix de la nova República Catalana en les estructures de la Unió Europea (ATENCIÓ: unes estructures a les quals ja pertanyem ara i, per tant, si España ens vol vetar ha de reconèixer abans que ens hi hem independitzat) no és pas un assumpte d’importància menor sinó un afer carregat de transcendència (MÉS ATENCIÓ: per a nosaltres i per a España que, no ho dubteu, a la llarga portarà les de perdre).

Per entendre de manera ben clara d’on venim, on som i cap on anem en les nostres relacions amb la Unió Europea acaba de sortir un llibre de compra i lectura imprescindibles: “Let Catalonia Vote”, editat per Pòrtic i escrit per Ramon Tremosa (vegeu aquí), eurodiputat català i militant de Convergència Democràtica de Catalunya. Un llibre que es complementa amb un subtítol d’allò més entenedor: “El procés català vist des d’Europa”.

Abans d’entrar en matèria faré una doble confessió. Primera, no sóc cap expert en màrqueting editorial. Segona, els noms de coses d’aquí difosos en anglès —“Fashion Week”, “Bread & Butter”, “Barcelona Meeting Point”, “Bridal Week”…–  em provoquen una considerable urticària.

M’apresso a dir, però, que en el cas del llibre de l’amic Tremosa el títol en anglès està ben justificat pel fet de reproduir fidelment el titular del setmanari “The Economist” del 15 de novembre de l’any passat (sis dies després del 9-N). Un “Let Catalonia Vote” adreçat inequívocament a un Mariano Rajoy que, com d’habitud, mirava cap a una altra banda (o potser estava entretingut amb la lectura del “Marca”).

Després d’haver llegit aquest llibre jo  –que, ho repeteixo, no entenc ni un borrall de màrqueting editorial–  crec que el títol més ajustat a tot el que Ramon Tremosa ens explica al llarg de quasi tres-centes pàgines que es llegeixen d’una tirada seria una cosa com: “Europa: fins als nassos d’España”, per no usar una terminologia més… visceral.

I ho dic perquè em sembla que la principal virtut d’aquest llibre és que descriu i documenta amb rigor uns quants conceptes que aquí, per incapacitat, desinterès o mala fe, ningú s’ha molestat a explicar-nos. Em refereixo a les mentides que l’Estat espanyol posa malèvolament en boca de les institucions d’Europa com, per exemple, la manera de distribuir el dèficit. Diu l’autor: “Cal fer constar que la Comissió Europea fixa uns límits de dèficit per al conjunt del país, no pas per nivells de govern (central, regional o local) dins de cada país…” (p 16).

Una mica més endavant (p. 32) –i en un apartat titulat significativament Despesa de Defensa? A Europa “cap despesa no és sagrada”—  llegim: “No hi ha cap norma de governança econòmica europea que forci o obligui a fer les retallades socials”.

Un altre apartat digne de remarca ja ho diu tot amb la manera com Ramon Tremosa l’ha titulat: “Quan esdevé Mas independentista? Estatut retallat, Spanair, Bankia…”. Aquí podem llegir: “La retallada de l’Estatut és prou coneguda i viscuda pel president Mas en primera persona. A parer meu, per aquest motiu, ell encarna com ningú el català mitjà, si més no dins del catalanisme autonomista que ha anat virant lentament en els darrers deu anys, a causa de les creixent pràctiques recentralitzadores practicades pel centralisme espanyol, cap al sobiranisme més explícit.” I una mica més avall una afirmació que segurament uns quants no secundarien del tot : “Per aquest motiu penso que és millor el lideratge en el procés d’un convers recent més que no pas d’un pota negra de tota la vida: per guanyar ens cal convèncer més gent, i per això millor que sigui un nouvingut qui s’adreci als que encara han de venir.” (p. 42)

A la pàgina 57 trobem una frase que molts compatriotes haurien de clavar-se a la porta de casa per llegir-la cada vegada que surtin al carrer: “Hem de fer menys cas als diaris de Madrid, que no llegeix quasi ningú a l’estranger, i hem de fer més cas als mitjans més influents del món…” En aquest sentit aprofito per dir que “Let Catalans Vote” està farcit de referències a  mitjans realment seriosos com The Economist, The New York Times, Financial Times, The Wall Street Journal, Bloomberg… Referències que, per cert, en un ampli apèndix final el lector trobarà convenientment detallades i traduïdes.

Opino que el que Ramon Tremosa ha escrit és un antídot eficaç i contundent contra la por provocada per la maledicència dels qui no ens volen lluny perquè els cal el profit que extreuen de nosaltres. Els lectors que em segueixen en aquest Bloc o a les xarxes socials saben que, tal com vaig escriure aquí, aquesta actitud dels espanyols la defineixo sovint amb l’expressió “ESTAN CAGATS”. L’eurodiputat Tremosa, però, és més fi que jo i tot i que ve a dir el mateix ho descriu d’aquesta manera: “… una possible Espanya sense Catalunya es veuria obligada a replantejar-se de dalt a baix i a desmantellar el centralisme secular madrileny que no deixa créixer i desenvolupar les seves regions.” (p. 77) I aquestes coses, ja se sap, fan mooolta mandra.

Així doncs, tingueu-ho ben clar quan algú us vingui amb l’espantall de l’expulsió: a Europa estan fins al capdamunt d’España i els seus governs dels darrers 15 anys. Paradigma de mala gestió, d’indecència (en el sentit que li dóna al terme Miquel Puig en el seu darrer llibre), de “mantenella y no enmendalla” o d’aquell “desprecia cuanto ignora” que deplorava Machado, la respectabilitat dels nostres veïns peninsulars ha baixat fins a límits gairebé caricaturescos. No baden pas, a Europa. I la prova és que actualment no hi ha CAP càrrec rellevant en l’extensa estructura organitzativa europea en mans d’un representant espanyol. ¿Aquests són, per ventura, els que ens han de privar l’accés a les institucions europees? No fotem, home…

Sobre el culte a la sacrosanta Constitució i a la pretesa independència d’España en relació als poders fàctics europeus, el llibre fa diverses referències. Us en poso una a tall de mostra: “La reforma exprés de la Constitució espanyola feta a corre-cuita per PP i PSOE confirma, una vegada més, que quan un país està superendeutat ha perdut de facto la seva sobirania fiscal, que és possiblement l’àmbit de sobirania més important que avui té un país.” (p. 76)

Una prova més d’aquest desprestigi la trobem a l’apartat “Rescat bancari (2012): Finlàndia humilia Espanya…” (p. 80-84) en el qual se’ns donen detalls d’un fet sospitosament omès per tots els mitjans espanyols quan Finlàndia va exigir garanties reals a España per un import equivalent a la part del rescat europeu a la banca espanyola que li corresponia aportar. Diu Tremosa: “Així, si algun dia Espanya no paga aquest rescat, veurem a Madrid uns quants edificis i palaus del Madrid històric patrimoni de l’Estat, del Madrid dels Àustries, per exemple, a la porta dels quals hi haurà una placa on posarà ‘propietat del govern de Finlàndia’; aquestes coses no s’han explicat a la premsa espanyola…”

Un altre moment impagable de “Let Catalonia Vote” l’he trobat a partir de la pàgina 88 i fins a la 96 quan l’autor ens diu: “Per respondre la pregunta de per què Espanya no es deixa reformar, jo he fet servir en aquests anys a Brusel·les i Estrasburg una resposta ràpida, que pugui ser explicada en pocs minuts i que pugui ser eficaç i raonable: i aquesta resposta l’he anat a cercar en la literatura universal.” I aquí Ramon Tremosa cita obres de Graham Greene, Dostoievsky, Chesterton, Thomas Mann o Charles Péguy tot desenvolupant, a partir de Greene, una interessant reflexió sobre els paral·lelismes entre Castella i Rússia que generen, tant a una banda com a l’altra, una marcada vocació per allò del “mitad monje mitad soldado” que no està tan passat de moda com podria semblar a primera vista.

I acabo ja fent un esment al que potser és el capítol més aclaridor, divertit i generador de vergonya aliena (i, per què no dir-ho? d’orgull propi) de tot el llibre. Em refereixo al que es titula “La Marca España a la UE: sota mínims”, encapçalat amb una cita del gran estadista Mariano Rajoy: “Para estar en el mundo hay que ser un país grande” (p. 101). Un capítol d’una cinquantena de pàgines que cal llegir a poc a poc, paladejant-les quasi, per veure clarament el gran negoci que som per a España i els seus successius governs. Un negoci rodó que no els priva de fotre’ns la llesca sempre que poden i que, lògicament, l’únic camí que ens deixa és tocar el dos com més aviat millor.

Aquesta impressió es confirma si passem al següent capítol  —“Marca España versus Marca Catalunya al Parlament Europeu” (p. 157)–  encapçalat amb dues frases que em semblen idònies per tancar aquest llarg apunt i per recomanar-vos ferventment que no us perdeu aquest llibre de Ramon Tremosa.

“Estamos perdiendo la batalla de la opinión pública internacional, el activismo catalán aquí es muy eficaz” (Luis de Grandes, eurodiputat del PP, 03.04.2014)

“No hem pogut saber quants diners ha costat l’acte de presentació de la Marca España al Parlament Europeu” (La Vanguardia, 04.06.2013)

Condemnats a vagar per l’espai pels segles dels segles, diu? He, he…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!