Continuem, com sempre, a l’empara del mestre Pau Vidal i del seu llibre “Catanyol.es” (Barcanova, 2012) de lectura imprescindible. Un llibre que, tal com ens explica aquí, demostra que, encara que sembli mentida, el catanyol té cura. És una crosta que en major o menor mesura tothom porta enganxada a la sola de la sabata i de la qual fóra bo que ens anéssim desprenent. Tot és qüestió de posar-s’hi:
EXEMPLE D’ÚS: “Veient aquella actuació no em podia aguantar les rialles.”
ÚS CORRECTE: “Veient aquella actuació no em podia aguantar el riure.”
EXPLICACIÓ: El substantiu castellà risa és l’equivalent de l’infinitiu nominalitzat riure: “¡Qué risa!”: “Quin (tip de) riure!”; “Me muero de risa”: “Em moro de riure”; “Me da la risa”: “M’agafa el riure”.
EXEMPLE D’ÚS: “És que em descollono.”
ÚS CORRECTE: “És que em peto / cargolo / trenco de riure.”
EXPLICACIÓ: Els diccionaris també proposen fer-se un panxó de riure, però segurament és una mica antiquada. També ha estat detectada una espècie força nova: trencar-se la caixa (en al·lusió a la toràcica), de moment, però, no gaire consolidada.
EXEMPLE D’ÚS: “Reien a riallada neta.”
ÚS CORRECTE: “Reien com bojos / per les butxaques / pels colzes.”
EXPLICACIÓ: Traducció literal d’a carcajada limpia. Encara és millor canviar l’esquema: es cargolen de riure, es pixen, es cruixen, es deslloriguen, es moren… (de riure).
——————————————————————————————————————–
(Si voleu veure tota la sèrie “La ronya del catanyol” feu clic aquí)
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Sincerament, no acabo de veure que “aguantar-se les rialles” sigui catanyol. El DIEC2 recull “No poder-se aguantar la rialla.” Si, precisament, “rialla” és un substantiu en reculada. Potser perquè en castellà no té un equivalent concret i específic. “La risa y las risas.” “El riure i les rialles.”
Qualificar “fer-se un panxó de riure” d'”una mica antiquat” ho trobo un prejudici lingüístic. Es volia dir que és un arcaisme? No, no és. Que molt jovent desconeix aquesta expressió? Com tantes d’altres. Jo la trobo normal. L’he sentit a dir tota la vida. Ara, no se m’acudiria mai proposar-la per evitar “descollonar-se”. Tenen usos i contextos diferents. No tot serveix per a tot.
“Descollonar-se” està recollit en obres que no són pas del tot insolvents, i és una paraula ben formada. De “colló”, “descollonar-se”, igual que, de “cara”, “descarar-se”.
Hi sortim guanyant o bé perdent renunciant, d’una banda, a “fer-se un panxó de riure” per una pretesa “antiguitat” i, de l’altra, a “descollonar-se” per una crec que infundada “catanyolitat”?
El catanyol existeix, però em sembla que no va per aquí, la cosa.
El catanyol és la desfonologització (ieisme), la destrucció de la sintaxi (“se m’ha caigut al terra”; pèrdua dels pronoms febles adverbials i de l’adverbi “pas”), l’oblit de la fraseologia i dels referents culturals, la desaparició de les paraules més enllà del lèxic bàsic (“serra”, però “serrutxu”).
Sense oblidar la hipercorrecció, que sol ser la continuació del catanyol per altres vies (“van llençar la porta a terra”).
Si no sabem enfocar el tema, prioritzant el que és bàsic i aparcant el que és secundari, no ens en sortirem. Serà la cerimònia de la confusió.