Totxanes, totxos i maons

Després d’una breu estada amb l’A. per Arles, Nimes, Pont du Gard i Marsella, aquests primers dies d’agost els estic dedicant a la lectura de llibres sobre Armènia i el genocidi de què va ser víctima ara fa justament un segle  –un milió i mig de morts–  per part de Turquia, aquest país que ara, per cert, vol entrar a la Unió Europea (vegeu aquí). Es tracta d’una experiència en la que ara mateix estic immers i que mereixerà un apunt específic una mica més endavant (esteu amenaçats, doncs).

Entremig, però, em va arribar notícia d’un llibre que, sense parlar d’Armènia, explica una història ambientada en bona part en aquella mateixa època i en terres del que aleshores era l’Imperi Otomà. Es titula “El olivo que no ardió en Salónica”, l’ha escrit el periodista Manuel Mira (Oriola, 1945), i l’acaba de publicar l’editorial La Esfera de los Libros (vegeu aquí).

El llibre, escrit amb una sòlida base documental com a punt de partida, explica de forma novel·lada la dramàtica història de la família Carasso, jueus sefardites instal·lats des de generacions a Salònica. L’autor comença centrant la seva atenció en Isaac, que a començaments del segle XX va descobrir les propietats salutíferes del iogurt i que va ser el creador de la marca Danone, una denominació inspirada en el nom familiar del seu fill Daniel. Després de fugir de la guerra balcànica Isaac va instal·lar-se amb tota la família a Barcelona l’any 1917 i el seu fill va ser el continuador i forjador de l’imperi Danone arreu del món.

De fet, Daniel Carasso és un exemple vivent de les propietats d’aquell preparat d’origen búlgar que, segons es deia, allargava la vida: va morir el 2009 a l’edat de cent tres anys (vegeu aquí i aquí).

A “El olivo que ardió en Salónica” s’explica també la relació dels Carasso amb la família Portabella, de Figueres, i els motius que varen portar a la seva entrada en la direcció de l’empresa. Tot plegat, doncs, configura un llibre de més de set-centes pàgines que, pel que podeu veure, és interessant, amè i força apropiat per a aquests dies de lleure estiuenc.

La llàstima, però, és que una poc afortunada (inexistent, m’atreviria a dir) tasca de control de qualitat per part de l’editorial fa que el text estigui carregat de molestes imprecisions. I no em refereixo a errors de transcripció o ortogràfics, sinó a errors greus de concepte. Per exemple, la constant referència al general francès de la Primera Guerra Mundial “Folch” (per Foch), les vacil·lacions amb la cronologia, i molt especialment amb l’edat d’Isaac i Daniel a partir de les seves dates de naixement, el canvi  –entre la pàgina 708 i la 719– del nom del “Velòdrom”  a “Hipòdrom” de París i un seguit d’errors relacionats amb la trama urbana de Barcelona que em fa pensar que poden ser paral·lels als d’altres ciutats com Madrid, París o Salònica que també esdevenen escenaris del llibre i que, per desconeixement meu, m’han passat desapercebuts.

Em refereixo al carrer de Valldonzella al final del qual mai hi ha hagut el Paral·lel, a l’impossible paral·lelisme entre els carrers Montalegre i dels Àngels, que tenen el mateix traçat amb dos noms diferents, o el “parque Turó” que en l’època que es descriu tenia denominació anglesa (Turó Park).

Que consti que no sóc exhaustiu perquè, cosa de les vacances, no he volgut agafar llibreta i llapis per prendre notes mentre llegia el llibre i parlo, per tant, de memòria. N’hi ha unes quantes espifiades més que, francament, crec que no li fan cap favor a un llibre que ha estat editat amb cura pel que fa als aspectes formals però que evidencia l’absència d’un control de qualitat dels detalls del text. Una qualitat que si l’autor no la pot garantir, hauria de fer-ho l’editorial. Sap greu…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!