Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

27 de juliol de 2015
0 comentaris

Tot recordant Natàlia Molero (i Joan Saqués, amb vint anys de retard).

Brrrr… Aquest és el segon apunt necrològic que faig en menys de set dies (vegeu aquí). I en ambdós casos relacionats amb persones amb les que m’unia un cert grau de coneixença i que tenien la mateixa edat: cinquanta-cinc anys. Una edat absolutament inadequada per anar-se’n d’aquest món.

I de fet, ara que m’hi fixo, si continueu llegint veureu que encara apareixerà un tercer difunt conegut meu que també ens va deixar als 55 anys. Brrr…

El juliol de 1988, amb el pas del conseller Joan Guitart del departament d’Ensenyament al de Cultura jo també vaig canviar de feina dintre de la Generalitat i em vaig estrenar en aquella conselleria que tenia  –i té encara–  la seva seu en un historiat palau situat al final de la Rambla barcelonina, baixant a mà esquerra. La mateixa en la que, vint-i-cinc anys després, em vaig jubilar.

En arribar a Cultura una de les primeres coses que vaig fer  –conjuntament amb el meu amic, company i aleshores cap Quim T.—  va ser visitar les delegacions territorials del departament. La primera va ser la de Girona i allí vaig conèixer Joan Saqués, el delegat, i tot el seu equip de col·laboradors. Aquell mateix dia va ser quan vaig conèixer també Natàlia Molero que, si no m’erro, en aquell moment era la tècnica encarregada de l’àrea d’ajuts i subvencions.

A qualsevol gironí, encara que no estigui relacionat amb el món de la cultura, el nom de Joan Saqués no li ha de ser gens indiferent. Jo vaig tenir la sort de veure’l en acció aquell dia, i després unes quantes vegades més, i dono fe de la seva extraordinària i energètica personalitat. Nascut a Olot el 1940 i dotat d’una presència física (i una veu) imponent, des de ben jove es va comprometre amb el catalanisme i la resistència cultural de les comarques gironines. Va ser el fundador de Convergència Democràtica a Girona (tenia el carnet número 1) i, per damunt de tot, va ser un home respectat per tothom, fos amic o adversari polític, perquè a partir del seu prestigi personal va saber fer de pont entre les diverses institucions durant la Transició i, poc després, amb la Generalitat ja instaurada.

Sempre recordaré com em vaig assabentar de la seva mort, el 30 d’agost de 1995, molt aviat farà vint anys. Tot i ser els darrers dies de vacances jo ja era a la feina per preparar el començament de la temporada quan em va arribar una trucada del meu contacte a Girona que em deia que acabava de saber que Joan Saqués s’havia mort aquell mateix matí a l’autopista. No va ser pas cap accident de circulació sinó un atac de cor que tot just li va donar temps d’apartar el cotxe al marge abans de fulminar-lo definitivament. Tenia també, com ja he dit, 55 anys.

Una estona després, el conseller Guitart m’explicava amb els ulls entelats per l’emoció que no feia gaire, un dissabte que inaugurava les obres de restauració de l’ermita de Santa Magdalena de Pardines (Ripollès), Saqués el va agafar a part i el va portar a l’exterior de l’absis, en el punt on les vistes a la serralada propera eren més imponents i li va dir: “Conseller, et demano que vetllis perquè quan em mori m’enterrin just aquí”. Agafat per sorpresa, Guitart va dir que naturalment es feia responsable que aquella voluntat es complís tot i que desitjava que passessin molts anys fins al moment.

No gaires mesos després Joan Saqués va ser enterrat en aquell indret sota una llosa molt senzilla que diu “Joan Saqués. Va estimar Catalunya i els seus”. Un indret en el qual, pel que sé, cada any es celebra un aplec en la seva memòria.

Doncs bé, la persona que va substituir Joan Saqués al capdavant de la delegació territorial de Cultura a Girona va ser, precisament, Natàlia Molero amb la qual a partir d’aquell moment vaig tenir un contacte més sovintejat per raons de feina.

Paral·lelament Natàlia va iniciar una carrera literària amb la publicació d’un recull de contes titulat “Aquí hi ha el meu pintallavis” (El Mèdol, 1997), sobre el qual vaig fer una crítica en el suplement de cultura del diari Avui. Poc després va deixar Girona i es va instal·lar a Barcelona on durant dos anys va ser directora de la Filmoteca de Catalunya i després cap del gabinet de Jordi Vilajoana, l’últim conseller de Cultura abans de la irrupció del Tripartit i del nomenament de la prestigiosa dermatòloga Caterina Mieras com a responsable de les polítiques culturals del nou govern.

Després no la vaig tornar a veure més. He anat sabent-ne coses per mitjà de les seves aparicions a televisió, en diverses tertúlies i, crec recordar, presentant fins i tot algun programa. També he llegit sempre que he pogut els seus articles i me l’he sentida molt propera  –encara que, curiosament, mai n’havíem parlat personalment–  quan defensava, gairebé contra corrent, les curses de braus.

Precisament l’any 2010 ella va ser l’encarregada de coordinar la publicació d’un volum d’homenatge a la memòria de Joan Saqués que em va passar desapercebut en aquell moment però que ara he demanat si puc aconseguir-ne un exemplar. Vegeu en la coberta la fotografia de Saqués i l’ermita on les seves restes reposen:

Saqués-Molero

Algú em va dir temps enrere que li havien diagnosticat una malaltia greu contra la que lluitava amb totes les seves forces. Com que veia que de tant en tant continuava escrivint articles vaig creure que potser havia guanyat la batalla. Ahir a la tarda, però, un WhatsApp del meu amic Jordi N. en plena celebració dels 40 anys del noi gran de casa (aquesta) em va posar davant de la trista realitat.

A tall de postdata: Tenia previst parlar de Joan Saqués d’aquí a unes setmanes, just quan es complissin els vint anys del seu traspàs. Volia destacar, per exemple, la seva condició de “bon vivant” que, tal com m’havia explicat en diverses ocasions, de tant en tant encarregava una bullabessa a Marsella i amb la dona i els fills tiraven autopista amunt  –l’autopista on precisament va morir– per fer l’àpat. Estic pensant en ell especialment ara que l’A. i jo som a punt de fer unes microvacances que ens portaran a Nimes, Arles i a Marsella (amb les seves bullabesses!). Mai m’hauria imaginat, però, que el recordatori necrològic l’hauria d’avançar a causa del decés de l’estimada Natàlia Molero. Ja he començat a enyorar-la. I sé que no sóc pas l’únic…

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!