Totxanes, totxos i maons

Un dia d’estiu de 2006 em va trucar l’amic Isidor Cònsul, que aleshores era el director literari d’Edicions Proa, per dir-me que estaven a punt de publicar un llibre “que només us interessarà al Triadú i a tu”.

“Caram, Isidor. No et veig gaire engrescat”, li vaig contestar. “Al contrari, és un llibre potent, formidable. Dels que dignifiquen un catàleg i resisteixen el pas del temps i de les modes”. Certament, amb una presentació així era molt difícil resistir-se al joc que l’enyorat amic (aviat farà sis anys que ens va deixar!) em proposava i em va faltar temps per demanar-li que me n’enviés un exemplar.

La novel·la es titulava “Confessió general” i l’autor –totalment desconegut per mi–  era Joan Garrabou, un advocat nascut a Barcelona l’any 1928 que s’havia mort quatre anys abans que me’n parlés l’Isidor. És a dir, el 2002.

L’auguri de l’editor va ser encertat ja que, tret de Joan Triadú i de mi, que vàrem compartir pàgina en el suplement de llibres del diari Avui parlant , elogiosament, del llibre (vegeu aquí) l’acollida de la crítica va ser pràcticament nul·la.

Han passat els anys i “Confessió general” ha quedat en el meu record com un llibre singular que  –tal com vaig explicar aquí—  em vaig proposar de rellegir tan bon punt disposés del temps i de les circumstàncies personals adequades per fer-ho.

Aquesta relectura ja l’he fet i m’apresso a escriure aquest apunt perquè crec que “Confessió general” (Proa, 2006) és una de les propostes més assenyades que puc fer als seguidors d’aquestes Totxanes que m’heu escrit demanant consell de llibres per llegir de cara a les vacances. (*)

(*) Conjuntament amb “Incerta glòria”, de Joan Sales. Novel·la amb la qual “Confessió general” té uns quants paral·lelismes que no fan més que augmentar-ne l’atractiu. És la crònica d’una nissaga familiar –els Radell, de la Segarra—  que es desenvolupa pels escenaris de la darrera carlinada, la guerra de descolonització de Filipines i la Catalunya en mans de l’anarquisme i que ens parla de la ideologia carlista, del caràcter militar, del món de la Restauració i de l’actitud de l’Església fins arribar a les elucubracions sobre la presència de Déu tot passant, abans, pel taoisme.

Un consell per acabar: si us heu sentit engrescats pel que acabo d’explicar, aneu directes al préstec bibliotecari (he comprovat que en el catàleg de la Xarxa de Biblioteques hi ha registrats uns quants exemplars) perquè tinc la impressió que la novel·la de Joan Garrabou ja fa temps que ha quedat fora de la circulació de les llibreries i, potser, fins i tot dels magatzems del grup editorial a què pertany Proa. (Cosa, aquesta darrera, que només suposo ja que no n’he fet cap verificació).

I ara  –sense més “preambles”, com deia no fa gaire un indocumentat per la ràdio–  us reprodueixo el text íntegre de la meva crítica de “Confessió general”.

Una novel·la de les de traca i mocador

(Crítica publicada en el suplement de llibres del diari Avui el 28 de desembre de 2006)

¿Per què són bones les bones novel·les? ¿Quina feliç conjunció de factors s’ha de produir perquè, en transitar per les seves pàgines, el lector senti com s’encén dintre seu aquella espurna que distingeix el que és excepcional del que és vulgar? ¿A quina màgica combinació de talent, oportunitat, força i ambició cal apel·lar perquè unes històries se’ns quedin clavades ben endins i unes altres, en canvi, llisquin damunt nostre sense deixar cap petja? ¿Què ho fa, que uns llibres se’ns enganxen fins a formar part dels nostres referents habituals i uns altres  –acompanyats sovint de més fama–  ens passen desapercebuts?

Vet aquí una bateria de qüestions per a les quals molt em temo que no hi ha una resposta racional possible. Com en el jazz o en el flamenc més purs no hi ha ni ritmes, ni compassos, ni mesures convencionals. Les coses passen quan han de passar i perquè han de passar. Sense mètodes ni normes. Holden Caulfield, l’inoblidable protagonista d’“El vigilant en el camp de sègol”, deia que sabia que un llibre l’havia entusiasmat quan li feia venir ganes de ser amic íntim de l’autor. Jo hi afegiria que un bon llibre és aquell que, a més a més, em genera un enorme desig de recomanar-lo a tothom que passa pel meu costat.

Aquests dies he tingut la sort de llegir una novel·la que m’ha provocat unes quantes d’aquestes reaccions que acabo de descriure. Es titula “Confessió general”, l’ha publicat Edicions Proa i el seu autor, Joan Garrabou, no l’ha pogut veure publicada en vida, ja que es va morir el 2002 a l’edat de setanta-quatre anys. Així doncs, dissortadament, no em serà possible conèixer en persona l’autor i val a dir que em sap greu, perquè pel que es dedueix del retrat biogràfic que Joaquim Maluquer Sostres li fa en el pròleg estem davant d’un home dotat amb una personalitat no gens convencional.

Sense sortir del mateix pròleg em trobo amb l’altra reacció que definia més amunt com a símptoma de trobar-nos davant d’un bon llibre: la que ens empeny a difondre la bona notícia a tothom. I no sóc jo sinó el mestre Joan Triadú qui ho manifesta: “L’obra em faria posar amb els dos braços enlaire demanant la seva publicació”, diu Joaquim Maluquer que va respondre el prestigiós i veterà crític quan l’editor Isidor Cònsul l’hi va donar perquè llegís.

M’ha agradat molt “Confessió general”. Fins a l’extrem de considerar-la una de les quatre o cinc novel·les més importants publicades el 2006. Per moltes raons. Perquè és una obra que parteix d’uns nivells d’exigència i d’ambició poc usuals en les nostres lletres (uns nivells que, val a dir, en tot moment l’autor sap mantenir). I perquè parla d’un segment de la nostra història molt poc transitat fins ara: el substrat social que a Catalunya va donar suport al carlisme i la seva posterior translació a les colònies de les Filipines. Això pel que fa als aspectes argumentals.

Però és que, a més a més, a “Confessió general” ens trobem amb un lèxic de gran volada i amb un llenguatge de registre culte, expressiu i alhora ric en capacitat comunicativa. El llibre té una estructura polièdrica que aplega registres tan variats com l’epistolar, el dietari, la crònica familiar i fins i tot la transcripció d’un parell de somnis  –més aviat d’insomnis–  d’un dels protagonistes.

Una novel·la, en resum, de traca i mocador. Amb un argument d’empenta que ens arriba servit en la safata d’una llengua de Primera Divisió. Acabaré amb un exemple d’aquesta prosa de Joan Garrabou que, posats a trobar-li referents d’excel·lència , la remeto als nivells assolits per Josep Pla o pel recentment desaparegut Jordi Sarsanedas. No cal anar gaire lluny, a la quarta pàgina de “Confessió general” ja ens trobem amb una magistral descripció del paisatge de la zona entre la Segarra, la Ribera de Sió i la Noguera: “Castells connaturals, previstos, d’una matemàtica seguretat, monjoien el paisatge. Són signes normatius sense els quals el país  –la comarca–  no fóra o potser en fóra un altre”.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!