Totxanes, totxos i maons

Al davantal –difícil de llegir pel fang que hi té enganxat– i en un rètol que hi ha a un costat de la parada posa que es diu A. Majó, que és artesà ceramista i que treballa a Breda. Després, per Internet (aquí, per exemple), he sabut que la lletra inicial vol dir Antoni. Abans de continuar us aconsello que feu una ullada a la fotografia que encapçala l’apunt i que us hi fixeu per si algun dia us el trobeu. També a aquesta d’aquí sota:

L’A. i jo el vàrem descobrir per pura casualitat el dissabte a la tarda mentre passejàvem per la fira que es va muntar als carrers de Premià de Mar durant la Festa Major. Tenia un bloc de fang al torn i a poc a poc li anava donant formes capricioses com aquell qui no fa res. Quan se li acostava algun grup familiar amb canalla el primer que feia era estendre la mà als nanos  —“Xoca-la!”, els deia–  tot i que cap d’ells, en veure el fang que hi regalimava, s’atrevia a entomar-la.

Tot seguit els preguntava què volien. Una pilota, un gerro, una tassa, un porró, una guardiola. I quan arribava a la guardiola els demanava, a més a més, si la volien amb forma de carabassa, tradicional, rodona, com un ou… Quan la peça estava enllestida  –dos minuts d’ofici i d’habilitat creativa davant dels ulls meravellats de la mainada… i dels grans–  els demanava que agafessin amb les dues mans un tros de paper de diari d’una pila que ja tenia preparada i amb molta cura els dipositava la peça al damunt.

Després adreçant-se als acompanyants adults els recomanava que deixessin assecar la peça a l’aire lliure, que l’endemà ja estaria a punt de fer servir. També que, si ho volien, podien aplicar-hi una capa de vernís transparent. Dit això tornava als menuts i els engrescava a pintar la peça quan fos seca. “Podeu fer servir el blau i el vermell. El blau i el grana combinats queden fantàstics. El blanc sol, en canvi, no l’utilitzeu MAI. Ni el vermell. I si no us podeu estar de posar-hi blanc combineu-lo amb el blau. Entesos?”

Evidentment els nanos no entenien res, però els grans  –i els tafaners que assistíem a l’escena–  ho vàrem captar tot a la primera. I encara riem.

“Cal anar orientant-los des de petits”, ens va dir després a l’A. i a mi. I encara riem més.

Gran personatge, aquest Majó… Talment pastat amb argila de Breda, que diuen que és la millor.

Si us el trobeu en alguna fira, feu-me cas: atureu-vos i observeu-lo. Gent així –bona, professional i enamorada de la seva feina però, alhora, amb sentit de l’humor, poques manies, eixerida i creativa–  és la que necessitem. I la gran sort és que, d’aquests, en tenim un munt.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!