Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

7 de juliol de 2015
1 comentari

Celdoni Fonoll, franctirador.

De vegades tinc la impressió que a Celdoni Fonoll no li hem fet tota la justícia que la seva trajectòria es mereix. I no tinc cap inconvenient a començar l’atribució de culpes per mi mateix perquè reconec que durant els anys que es va dedicar a fer discos li vaig fer un seguiment discontinu, intermitent.

M’adono d’aquesta petita injustícia quan veig que, en canvi, no he tingut la més mínima recança a l’hora de dedicar elogis a cada disc que ha fet Enric Casasses (aquíaquí i aquí, per exemple), un creador que segueix el camí que va obrir Fonoll tot aplicant de manera molt intel·ligent les actualitzacions pròpies del pas del temps.

Encara diré més: resulta que en els primers mesos de 1992 vaig col·laborar aportant la meva veu (com a membre d’un cor multitudinari, diguem-ho tot)  en una cançó d’“Aigua secreta”, un dels últims discos de Celdoni Fonoll. Si sou tafaners segur que us farà gràcia conèixer detalls de l’aventura: els trobareu aquí.

Fet aquest introit autoinculpatori he de dir que respecto i admiro Celdoni Fonoll per la seva capacitat de fer coses “perquè cal fer-les”, perquè són necessàries deixant de banda si estan de moda o no. Aquest cantant-músic-rapsode-poeta de dicció perfecta i veu vellutada nascut a Calaf l’any 1944 va començar la feina a meitat de la dècada dels 70 amb la campanya “la Caixa a les escoles” que el va permetre accedir a una gran quantitat de nois i noies que gràcies a ell varen tenir un primer contacte –un contacte, val a dir, carregat de talent i de dignitat– amb la poesia de tots els temps escrita en la nostra llengua. No va ser, però, l’escola l’únic àmbit de difusió en què Fonoll va treballar. Recitals al carrer, a les festes majors, a entitats i a festivals varen anar configurant un recorregut que potser ara molts ja no recorden per la distància temporal o, simplement, per qüestions d’edat, però que ja forma part de la història de la nostra reconstrucció cívica i cultural.

La discografia de Celdoni Fonoll abasta un total de 9 discos publicats entre 1978 i 1998. Vint anys de producció i després el silenci. Un silenci trencat només en dues ocasions notòries: l’“Antologia 1974-1998”, un doble CD amb 44 cançons editat per Picap el 2008, i l’“Antologia/2”, un CD editat també per Picap amb 29 cançons que acaba de publicar-se.

Escoltant atentament aquests dos volums antològics  –amb totes les cançons remasteritzades i sengles llibrets d’acompanyament plens d’informació útil–  es comprova que Celdoni Fonoll no és només un home de gust exquisit a l’hora de triar autors i poemes, sinó que la seva dimensió musical és molt digna de remarca ja que la tria de melodies  –de Joan Brudieu i Ferran Sorts a tonades tradicionals de Calaf o de Valls, passant per temes extrets del cançoner popular– els arranjaments de cada peça i els professionals amb què s’acompanya denoten que és posseïdor d’una esmolada sensibilitat musical.

Si entreu a la pàgina web de Celdoni Fonoll (aquesta) veureu que el seu silenci discogràfic l’ha compensat amb una destacada producció literària  –sempre, no cal dir-ho, en el camp de la poesia– que a hores d’ara ja supera la xifra de 30 llibres, la majoria dedicats a temes relacionats amb el bestiari i la natura. Una obra literària que, pel que m’ha dit un ocellet, és molt probable que ben aviat sigui el motiu central d’un retorn de Fonoll als estudis de gravació. “Sóc un franctirador que va fent i que no para”, declarava no fa gaire en una entrevista: una frase que em sembla que el defineix a la perfecció.

Abans d’acabar l’apunt reproduiré tres textos que he trobat en els llibrets que acompanyen les dues antologies i que em semblen molt significatius:

 

“(…) En la seva veu perviu, intacte, l’impuls de la nostra Renaixença per advertir-nos que som això precisament, renaixença i no decadència, estímul de vida i no decandiment, mirada oberta i no espectacle trist, alarit salvatge abans que cant de dol.”

Josep Palau Fabre (Grifeu, juliol del 1986)

 

“(…) Cal dir, tanmateix, que he fet feina més aviat de formiga, que m’he mogut a tall de franctirador i que ja sabem que tot és prou difícil al país -ai!- de l’autoodi, de l’enveja, de la mesquinesa, on tan sovint et sents “exiliat a la pairal contrada” tal com deia Foix, però no he parat mai i he estat present a molts llocs, alguns de força insòlits, escampant versos i cançons”

Celdoni Fonoll (de la introducció a l’Antologia 1978-1998)

 

“(…) El Fonoll és un d’aquells obrers de la llengua que ens ha fet arribar on som. Vull dir que si som encara catalans i no cap altra cosa estranya, és perquè alguns Fonolls han lligat ben fort el fil, l’han estirat i no han deixat que es trenqués mai.”

Pere Cardús i Cardellach (de la presentació del llibre “Versos, versets i versots” el 15 de setembre de 2014)

 

Acabo ja. I ho faig de la mateixa manera que he començat: de vegades tinc la impressió que a Celdoni Fonoll no li hem fet tota la justícia que la seva trajectòria es mereix.

O sí. I potser sóc jo que bado i en faig un gra massa. Però si no fos així, alerta, que encara hi som a temps. En tot cas aquesta “Antologia/2” que acaba de publicar és una eina magnífica per posar aquest infatigable franctirador en el lloc que penso que li correspon.

 

  1. No puc estar més d’acord amb la “Totxana” d’avui de Joan Josep Isern. Certament, al Celdoni Fonoll aquest país no li ha fet prou justícia; a ell, precisament, que ha estat un dels homes que més n’ha fet, de país, que més ha estimat la nostra terra, la nostra cultura i la nostra llengua (parla i escriu amb una perfecció envejable), que més ha divulgat la poesia en català, mantenint-se fidel i insubornable a la nació i a la seva gent. Tasca, imagino, gens fàcil.

    Jo era una noieta de poble quan vaig sentir-lo recitar a Puigcerdà l’any 1983, i vaig quedar-ne realment fascinada. Dues filologies i dedicar-me a la docència amb projectes especialitzats en poesia tenen, no en dubteu, una vinculació clarament estreta amb aquella meravellosa “Poesia a l’escola” on ell recitava de manera exemplar, extraordinària, magnífica. I no dec ser pas l’única car el projecte va arribar a milers de joves del nostre país. Ningú com ell ha fet una feina així!

    Des d’aleshores, segueixo la seva trajectòria (entonant també el “mea culpa”per haver-ho fet de manera irregular i discontínua), l’admiro, el respecto i és un referent de llengua, cultura i país a la meva aula.

    Sens dubte, si fóssim un país normal, a més a més de poder votar lliurement, al Celdoni Fonoll el posaríem al lloc d’honor que li pertoca.

    Però potser encara hi som a temps. Podem escoltar aquesta “Antologia/2” i gaudir de peces extraordinàries on el text, la veu i la música queden tan ben agermanades que els poetes de casa nostra ja devien pensar en el calafí quan componien els poemes; podem llegir els seus llibres d’alta sensibilitat poètica i podem valorar-lo com es mereix.

    Ara, doncs, que farem un país nou i que el volem fer ben fet, més que mai, hem de posar les coses al seu lloc – endreçar el país, diria jo – i valorar tots aquells que, com el Celdoni Fonoll han fet una feina digna i de qualitat. Jo al Celdoni el faria, com a mínim, rapsode oficial de la nova República Catalana. Mentrestant, escoltem-lo i llegim-lo i gaudim d’aquest gran luxe genuïnament català. Feu-ho, si us plau!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!