Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

1 de juliol de 2015
2 comentaris

“Funerals”, una reflexió de Miquel Berga al diari El Punt Avui

La columna del diumenge passat a la pàgina 2 d’El Punt Avui signada per Miquel Berga em va semblar que aplegava un seguit de reflexions summament encertades sobre com es desenvolupa el cerimonial de comiat de les persones difuntes en els tanatoris i instal·lacions similars de casa nostra.

L’article el podeu enllaçar aquí però per si la tecnologia fa figa en algun moment us el reprodueixo íntegrament a continuació:

Funerals

Miquel Berga       (El Punt Avui, diumenge 28 de juny de 2015)

“La vaig conèixer al seu funeral. No sé si els enterraments civils, tan habituals avui dia, han aconseguit generar rituals transcendents a l’hora d’enterrar els morts, però és evident que han aconseguit posar el difunt al centre de l’acte. Als funerals catòlics més tradicionals tot anava de la miraculosa aspiració a la resurrecció de la carn i, d’alguna manera, el consol per als assistents consistia a certificar que el mort assoliria una vida eterna i celestial. S’hi solia oblidar, o obviar, la vida “abans de la mort”, la seva “biografia”. Als cerimonials civils, en canvi, s’hi celebra la vida viscuda i punt. I és en aquest sentit que em trobo, sovint, dient que “la vaig conèixer al seu funeral”. A molts enterraments hi assistim no per coneixença directa del difunt sinó per acompanyar familiars amb els quals tenim una relació d’amistat. I és en aquestes situacions quan, sentint el que diuen uns i altres, emergeix un retrat des de perspectives diverses (els fills, el cònjuge, els amics) d’aquella persona que, potser, no havíem vist mai. De molts funerals civils hom en surt amb la fascinació d’acabar de copsar una personalitat única, d’haver literalment conegut aquella persona el dia del seu funeral. Si som amics dels fills sortim dient “ara entenc com és que tal o qual siguin com són”.

En el que dóna de si un funeral hi ha, sovint, l’essència d’una vida i part del retrat té a veure amb la gent que hi assisteix. Al darrer funeral civil que he anat vaig “conèixer” una senyora de gran personalitat i d’una vida molt plena. Feia un any llarg que tenia un lúcid coneixement de la seva malaltia terminal i el seu germà va explicar que l’animava a escriure’n un relat personal. Ella no s’hi posava, deia, perquè no trobava la manera de començar-lo. Feia poc, però, va explicar el germà, que l’havia telefonat perquè ja tenia la primera frase: “Per res del món m’hauria perdut el darrer any de la meva vida.” Jo vaig pensar: una altra desconeguda que aprofita el seu funeral per donar lliçons de vida.”

Certament, és un article extraordinari. Gràcies, amic Berga!

———————————————————————————————————

AFEGITÓ: Ja que parlem de cerimonials funeraris us recomano que, si esteu interessats en conèixer les entreteles d’aquests assumptes, feu una ullada a aquesta nota de premsa i que us baixeu el document en format PDF que hi trobareu al final. Es tracta de “Duellum: no tan sols”, una completíssima guia de 166 pàgines en forma de fitxes sobre les pregàries i les celebracions funeràries de les comunitats religioses que tenim en el nostre entorn.

  1. Havia llegit l’article i em va agradar. Fa anys que el meu cap barrina de deixar en un sobre tancat al meu amic X. que vull que oficií el meu funeral catòlic, un sobre tancat amb el sermó escrit perquè el llegeixi en el moment de la prèdica. Naturalment , ni ell en coneixeria el contingut. Us imagineu el neguit del assistents? Que ens voldrà dir aquest ara? I si ens surt amb un estirabot? Crec que al final ho acabaré fent.

  2. Plenament d’acord.
    I ho dic com a prevere que ha hagut de presidir força funerals i també com a persona que, de tant en tant, “va a missa” o assisteix a un funeral.
    Em sembla bàsic –i, a més, profundament evangèlic!– humanitzar els sermons i, en general, tota mena de comentaris eclesials. No es tracta, naturalment, de fer cap panegíric artificial del difunt però sí de tenir ben present, i de compartir amb els altres, la personalitat de qui acomiadem amb aquells valors (i no hi fa res si s’hi cola, simpàticament, alguna ombra: qui no en té!) que han donat sentit a la seva vida i, a través d’ell, també als del seu entorn. I això no exclou pas alguna reflexió més espiritual, que si és cristiana serà també carregada d’humanisme.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!