Totxanes, totxos i maons
El Bloc de Joan Josep Isern
Serrat: 50 anys de cançons exposats a Arts Santa Mònica.
El nou equip directiu de l’Arts Santa Mònica continua dedicant una atenció especial a la música del nostre país. El mes de febrer va presentar l’exposició sobre els 50 anys de la discogràfica Concèntric (en vaig parlar aquí), després va dedicar un espai als artefactes musicals del grup Cabo San Roque i ara obre la planta baixa –és a dir, el claustre de l’antic convent de Santa Mònica— per acollir una mostra que ret homenatge als 50 anys de carrera musical de Joan Manuel Serrat.
Les dades generals de l’exposició –que estarà oberta fins al 13 de setembre– les trobareu aquí i, en tot cas, us recomano que visiteu de tant en tant la pàgina web d’Arts Santa Mònica (aquesta) per conèixer detalls de possibles novetats del programa i, sobretot, de l’activitat “Cantem Serrat” que ocuparà tardes i vespres dels dissabtes de juny i de juliol.
L’exposició té una banda sonora de més de dues-centes referències musicals relacionades amb Serrat que el visitant pot anar escoltant amb uns auriculars que li faciliten a l’entrada i la majoria del material que s’hi pot veure són retalls de premsa, edicions discogràfiques diverses, documentació, cartes, pòsters, fulls de promoció, objectes i una gran quantitat de fotografies. Un material que, per cert, prové en la seva major part de l’arxiu del mateix cantant que, quan se li va preguntar en la roda de premsa, va dir que, com tot bon català, tenia l’hàbit de no llençar cap paper. No cal dir que li dono tota la raó: no s’ha d’estripar res; que el dia de demà mai se sap….
El disseny de l’exposició l’han fet Josep Bohigas i Guillem Augé i m’apresso a dir que no tenien una feina gaire fàcil entre mans ja que l’espai de què disposaven era força complicat d’ordenar. Els he de felicitar perquè la mostra es contempla bé i fa que el visitant gairebé s’oblidi de les dificultats pròpies d’aquell claustre tan reconsagrat.
El recorregut conceptual l’han pensat els tres comissaris —Miquel Jurado, Lluís Marrassé i Fermí Puig— i es divideix en nou apartats que abasten fites significatives d’aquest mig segle musical del Noi del Poble Sec que l’exposició evoca. El primer apartat ens situa a l’any 1965 i es titula “Una guitarra”, després vénen “La, la, la” (1968), “Mediterráneo” (1971) i uns quants més entremig fins arribar a “Kubala” (1998) i a “Hijo de la luz y de la sombra” (2009), l’apartat que tanca el cicle.
Jo vaig visitar l’exposició el primer dia aprofitant la roda de premsa de presentació –multitudinària com era d’esperar ja que el cantant hi va fer acte de presència– i pocs dies després vaig tornar-hi amb més temps i calma. Després d’aquestes dues visites puc dir que la proposta val la pena i que aquest passeig per mig segle de la vida de Serrat i del país no deixarà indiferent a ningú. Als fans incondicionals, per descomptat. I als que, com jo, ens manifestem una mica més distants, tampoc.
Defenso, per tant, l’exposició i en recomano la visita tot i que confesso que no em considero un seguidor fervent de Joan Manuel Serrat. Què hi farem. Fa cinquanta anys vaig ser testimoni molt proper dels seus inicis i val a dir que l’alternativa melòdica, senzilla i tendra, que aquell xicot plantejava en contraposició al crit vigorós i primari de Raimon em va semblar força interessant. I amb algun moment àlgid de difícil oblit com el que jo mateix evocava el gener de 2009 durant els actes de commemoració dels 50 anys de la Nova Cançó (vegeu aquí):
“Jo vaig tenir la sort de viure els quatre segons més intensos de la meva experiència de la Cançó. Parlo del mes d’abril de 1967 durant la presentació al Palau del primer àlbum de Joan Manuel Serrat. Va ser un estat de xoc col·lectiu al final d’una extraordinària cançó que acabàvem d’escoltar per primera vegada. Quatre segons d’emocionat silenci abans d’un “ooooh” dit pels més agosarats que va donar pas a una ovació de les que fan època. Aquella cançó es deia “La tieta”.
També he explicat no fa gaire (aquí) la meva admiració per “Cançons tradicionals”, un disc de 1968 que crec que encara no ha estat superat. De fet, si hagués de dir quin ha estat l’últim disc en català de Serrat que m’ha interessat hauria de remuntar-me a “Per al meu amic”, de 1973. I potser també una mica de “Tal com raja”, de 1980.
Pel que fa a la seva producció en llengua castellana em quedo sense cap mena de dubte amb l’esplèndid “Mediterráneo”, de 1971, i amb trossos del disc dedicat a Machado, de 1969. De tot el que ha fet després prefereixo no opinar perquè, en no interessar-me gaire, no l’he seguit amb prou detall. I encara menys el seu tàndem recent amb Joaquín Sabina.
I pel que fa a “Mô”, el que fins ara és el darrer disc amb cançons noves en català de Joan Manuel Serrat em remeto al que vaig escriure en aquest apunt de fa nou anys, quan la novetat va ser presentada a la premsa amb bombo i platerets. Ho deixo aquí, doncs.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Hola Joan Josep,
Coincideixo amb tu en què l’exposició és bona, per bé que potser hauria calgut afegir-hi algun apartat sobre rareses i col·laboracions, atès que aquest cantautor n’ha fet moltes, i algunes són accessibles a internet.
D’altra banda, jo trobo que discs en català posteriors a l’etapa clàssica (Cançons Tradicionals, Serrat 4, etc.), com ara Res no es mesquí (1977), Fa vint anys que tinc vint anys (1984), Material sensible (1989), el doble Banda sonora d’un temps, d’un país (1996) o Mo (2006), són tan destacables com els que comentes (Per al meu amic o Tal com Raja), i en castellà destacaria, per damunt de tots, els que va dedicar a la poesia d’en Miguel Hernández.
Una abraçada,
Yolanda