Totxanes, totxos i maons

Començo a escriure aquest apunt quan falten molt poques hores perquè s’acabi la jornada de reflexió. Una jornada que espero que sigui la penúltima. O quasi, si és que abans de les eleccions espanyoles de l’any vinent no hem partit peres encara amb els nostres veïns. En tot cas el meu desig és que, de portes endins, la del proper 26 de setembre sigui ja la definitiva i que la República Catalana que vindrà promulgui una llei electoral que acabi d’una vegada amb la jornada de reflexió, aquesta andròmina rovellada que, ben mirat, si alguna virtut té és la d’escurçar en vint-i-quatre hores la campanya electoral.

Avui, doncs, descansem dels insuportables dies de la campanya electoral. Dues llargues setmanes en les quals obrir la bústia és un continu ensurt, les pàgines del diari esdevenen un depriment catàleg de vergonyes alienes i engegar la ràdio o el televisor es converteix en activitat de risc mental i moral a causa de la proliferació d’anuncis, tertúlies, entrevistes, debats, enquestes, declaracions i contradeclaracions de partits, coalicions i candidats rivalitzant per veure qui diu la bajanada més grossa i pretenent fer-nos creure que ells sí que són bons i no els altres.

Ja ho he dit en ocasions anteriors i ho repeteixo avui: a casa no ens fa cap falta ni la campanya electoral ni molt menys la jornada de reflexió. Ja fa molt temps que ho tenim tot rumiat i sabem perfectament a qui hem de votar. I, sobretot, a qui NO hem de votar. Vaja, que no formem part d’allò que en diuen “públic objectiu” de les campanyes electorals, que són els indecisos.

I val a dir que en aquestes eleccions encara ho tenim més clar. Els lectors veterans d’aquest Bloc recordaran que en diverses ocasions he parlat del “mètode Totxanes de votació per a parelles ben avingudes i electoralment indecises” (vegeu aquí) que consistia a repartir-nos a l’atzar l’A. i jo els sobres tancats amb les paperetes de les dues opcions que ens feien més gràcia. Un vot per a cada una, però sense saber qui votava què. Un sistema que, tal com pregona el seu nom, funciona quan els dos membres de la parella s’avenen i tenen el cor repartit.

Ara, però, ja no hi ha lloc pels dubtes: a les municipals votarem sobiranista. I, més concretament, a favor de qui ens sembla que des de fa una bona temporada està donant la cara pel procés. A favor de qui se l’està jugant de debò. Algú que, vet-ho aquí, no es presenta en aquesta contesa electoral però que per via indirecta sí. I serà precisament per aquesta via que rebrà les nostres dues mostres de suport. Aquesta vegada sense mètodes ni rifes, que va de canto i ens hi juguem molt.

Cada dia que passa es fa més evident que amb España ja no hi tenim res a fer (i ells són els primers que ho saben, per això justament ens putegen tant com poden) i que, per tant, l’únic camí amb cara i ulls que tenim és la independència. Per dues raons almenys:

* Perquè això d’ara ja no hi ha qui ho aguanti.

* Perquè desvinculats d’España segur que no estarem pitjor que ara.

I sobretot no badem ni vulguem fer filigranes: per marxar d’España ens calen ajuntaments amb majories sobiranistes a tot arreu, però molt especialment a les set o vuit ciutats més importants del país i a les quatre Diputacions que sortiran a partir dels vots de demà. (*)

Aquests dies m’agafen llegint precisament l’últim llibre de Josep Fontana “La formació d’una identitat. Una història de Catalunya” (vegeu aquí). Encara estic a la Guerra dels Segadors però ja n’he tingut prou per comprovar que la cosa ve de lluny. Que ja fa uns quants segles que dels governants de ponent no ens arriben més que garrotades i espoli. El repte de trencar el curs de la Història és un altre dels al·licients que tenim més a prop que mai. Ben a l’abast. Tan sols a dues votacions: la de demà i la del 27-S.

No fem el ruc, doncs, que la palla va cara. Votem sobiranista, que tenim pressa. Mooolta pressa…

—————————————————————————————————————–

(*)  Això al Principat. Pel que fa al País Valencià i a les Illes el repte també és engrescador: treure’s del damunt la ronya del PP i dels seus imitadors. Ben lluny…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!