Totxanes, totxos i maons

Un altre dels llibres que he recuperat recentment és la novel·la que va guanyar el premi Andròmina de 1995: “Camí de palau”. L’autor és Miquel Mas Ferrà (vegeu aquí la seva fitxa) i, tot i que fa temps que no m’arriben notícies seves, és un autor que estimo molt especialment. Després d’aquesta excel·lent novel·la encara va publicar-ne tres més. Una dels quals, va ser finalista del premi Sant Jordi de 1998 i l’última va emportar-se el premi Ciutat de Palma de 2007.

“Camí de palau” és una novel·la molt singular i us recomano que feu mans i mànigues a la xarxa de biblioteques per trobar-la i llegir-la. No us defraudarà.

Quan es va publicar vaig escriure la següent crítica al diari Avui. Una valoració que encara avui, després de tornar-la a llegir, subscric totalment.

Virtuosismes

Suplement de Cultura del diari Avui (25 de gener de 1996)

Tots els que hem gaudit alguna vegada amb el talent de Jaume Cabré a l’hora de crear una estructura narrativa complexa i ben travada i amb el talent de Llorenç Villalonga a l’hora de descriure com ningú el món decadent de l’aristocràcia mallorquina podem considerar-nos d’enhorabona ja que acaba de sortir una novel·la que combina sàviament les virtuts d’aquests dos grans escriptors fins a obtenir un producte senzillament excepcional. Em refereixo a “Camí de palau”, de Miquel Mas Ferrà, guanyadora l’octubre passat a València del premi Andròmina de narrativa i que, al meu parer, no només és una de les millors obres del llarg palmarès d’aquest premi, sinó que ens trobem davant d’una de les novel·les més ambicioses de plantejaments inicials i més rodones de resultats finals aparegudes els darrers anys a casa nostra.

De Miquel Mas (Palma de Mallorca, 1950) coneixíem dues novel·les prèvies publicades a l’editorial Bromera. “L’àngel blau” (1990), història d’una conspiració política ordida al voltant d’una secta, ja va cridar l’atenció d’alguns crítics en el seu moment. Dos anys després apareixia “L’ocell del paradís”, ambientada en el món del jazz, que no aconseguia superar el nivell assolit pel llibre anterior, però que, tot i això, demostrava que Miquel Mas era un autor que en qualsevol moment podia sorprendre’ns amb una obra de gran categoria. Crec que aquest moment ja ha arribat.

Història d’una decadència

“Camí de palau” explica la història de la decadència del marquesat de Solamunt. Més concretament, el relat se centra en un període de mig segle que arrenca d’uns misteriosos fets de 1923 que varen acabar amb la vida del marquès durant una visita del rei Alfons XIII quan ostentava el càrrec de governador militar de Mallorca i era a punt d’accedir a la capitania general, i de la progressiva degradació de la resta de la família fins a 1967, data de la mort de l’últim membre de la nissaga.

L’acció de la novel·la s’articula al voltant de dues veus narratives: la d’Andreveta Puigserver, de família pagesa al servei dels marquesos i filla i germana de republicans assassinats durant la guerra, i la del seu espòs Ricard de Comarroig i Gistau, fill del marquès de Solamunt, professor de literatura i influent crític literari. Dues veus narratives molt diferents que l’autor, a més a més, ha separat clarament i que donen a la novel·la un cromatisme lingüístic molt singular: d’una banda Andreveta, narradora principal que ocupa les dues terceres parts del text amb un estil desimbolt, molt proper a l’oralitat i ple de dialectalismes mallorquins; de l’altra, Ricard, del qual només llegirem fragments del seu dietari personal, escrit amb un estil molt més encarcarat i postís. Dos estils expressius que casen a la perfecció amb els retrats psicològics dels personatges que representen.

Al costat d’aquests dos protagonistes sobre els quals gira tota la trama del llibre, Miquel Mas ha creat una extraordinària galeria de personatges complementaris (qualificar-los de “secundaris” fóra limitatiu) al capdavant dels quals cal posar-hi, amb tots els honors, Donya Marianna, germana del marquès i veritable cervell pensant de la família, i Mossèn Jacint, representant del poder de l’Església. Al costat d’aquests dos destaquen també el marquès, Xavier de Comarroig, i la seva esposa Maria Dolors, un matrimoni sense espai per a la felicitat basat en la impossible coexistència entre la brutalitat del militar i la sensibilitat extrema de la dona. Una contradicció que, per cert, Ricard arrossegarà com una llosa durant tota la seva vida. Clouen el repertori de personatges notables Maria Esteve, símbol de la dona moderna i alliberada, i Frederic Salvat, escriptor d’èxit, manifasser i oportunista vocacional que simbolitza aquells aspectes que més avorreix i detesta Ricard de Comarroig.

A “Camí de palau” Miquel Mas ens descriu el món decadent de l’aristocràcia rural mallorquina. Un món habitat per personatges dibuixats amb una sorprenent precisió, amb misèries a mig amagar i, sobretot, amb l’ombra inconfessada d’uns fets esdevinguts en el passat que constitueixen la clau per interpretar moltes de les situacions del present. El llibre té un fil d’intriga molt ben dosificat que es resol al final i que manté ben viu l’enjòlit del lector.

No és aquesta, però, l’única virtut que justifica la lectura d’aquesta extensa novel·la de trama complexa en la qual l’autor no ha deixat ni un sol fil sense nuar. És, per damunt de tot, la constatació d’haver-nos-les amb un escriptor de molta empenta al qual no espanta gens especular amb els personatges, despullar-los davant nostre, ensenyar-nos els plecs més foscos de l’ànima de la classe social dels poderosos i, amb aquest ventall d’atots a la mà, fer literatura. És a dir, tenir el talent suficient per construir un món coherent, ric, creïble i extraordinàriament suggerent. Fer, al voltant d’una bona història, un exercici reflexiu, intel·ligent i bell.

El resultat de tot això és “Camí de palau”, un llibre del qual podríem estar parlant hores i hores sense cansar-nos, ja que és ple de detalls que inviten a l’anàlisi. Per exemple, la curiosa evolució que experimenten les vides d’Andreveta i Ricard des del moment que la dona abandona la llar familiar. “Camí de palau” és un d’aquells llibres que llegim goludament, sense adonar-nos que passa el temps perquè cada pàgina és una dosis més del plaer de retrobar allò que, dissortadament, és tan difícil: una gran novel·la des del començament fins a l’última ratlla del text.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!