Totxanes, totxos i maons

Dies enrere vaig tenir la sort de retrobar una vella coneguda que feia molts anys que no em visitava. Em refereixo a l’expressió “fer calderada”.

Va ser a les instal·lacions de l’antiga fàbrica de cerveses Damm durant la presentació de la gira del retorn als escenaris de la Companyia Elèctrica Dharma quaranta anys després del seu debut i del número d’abril de la revista “Enderrock” que dedica unes quantes pàgines especials a l’històric grup.

Quan la festa s’havia acabat i enfilàvem cap a la sortida em vaig trobar amb el Xavi Pascual, l’ànima de Promo Arts Music, l’empresa que organitza el retorn dels Fortuny, i em va preguntar què m’havia semblat. La resposta em va sortir disparada des de l’armari dels meus records de fa seixanta anys: “Fareu calderada”, li vaig dir. I val a dir que em va entendre perfectament.

Si mireu el DIEC veureu que l’entrada “calderada” té dues accepcions. La primera diu: “Allò que cap, que ha estat cuinat en una caldera”, i la segona “Menjar per als porcs preparat fent bullir patates, cols, naps, etc.” I si amplieu la cerca per mitjà del senyor Google veureu que us remet a diverses festes de caire gastronòmic –i força contràries, per cert, als hàbits encaminats a mantenir a ratlla els índexs de colesterol– que proliferen a casa nostra pels volts de Sant Antoni de gener, sense deixar de banda que els seus orígens remeten a les menges per als porcs tal com va deixar escrit un home tan erudit en aquests afers com Ramon Violant i Simorra (vegeu aquí).

En tot cas, el concepte “fer calderada” ens remet a un receptacle ple de contingut fins a vessar. I aquí és on els meus records em porten cap als últims anys de la dècada dels 50 quan els diumenges mon pare i jo anàvem al camp del Barça. Més concretament al Camp Nou, inaugurat el dia de la Mare de Déu de la Mercè de 1957 (tal com explico aquí).

Quan arribàvem a la zona de les nostres localitats –érem socis de peu de la segona graderia del davant de la tribuna– el primer que feia mon pare era saludar el porter d’aquella zona i donar-li un cigar perquè em deixés estar a la barana de la primera fila de la graderia amb altres nanos de la meva edat. Aquell home agafava l’obsequi, se’l passava ràpidament per sota del nas fent acció d’ensumar-lo i després se’l guardava a la butxaca de l’infern mentre invariablement ens confiava el seu pronòstic sobre les perspectives que aquella tarda (en aquells temps els partits de futbol es feien com Déu mana: a les 5 de la tarda) l’estadi s’omplís o hi quedessin localitats sense ocupar.

Així doncs, “Avui farem calderada” volia dir que l’assistència de públic seria massiva i que tocaria patir estretors. Tant a la grada on anava mon pare com al lloc privilegiat on, pocs metres més avall, em quedava jo. En canvi, quan deia “Avui no en farem gaire, de calderada”, ens venia a dir que –sense arribar al límit d’estar “en família”, cosa que passava poques vegades– aquella tarda gaudiríem del talent dels Kubala, Basora, Ramallets, Gensana, Segarra, etc. sense gaires engavanyaments.

La mitja hora que la Companyia Elèctrica Dharma ens va tocar mitja dotzena dels seus temes més populars la gent ens ho vàrem passar d’allò més bé. I els més carrosses, no cal dir-ho, vàrem reviure aquelles èpoques en les quals érem joves, feliços i indocumentats. Per això quan l’amic Xavi Pascual em va demanar el parer li vaig donar una resposta sincera, com totes les que ragen des del més profund de l’ànima: faran calderada, els Fortuny.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!