Totxanes, totxos i maons
El Bloc de Joan Josep Isern
Una recepta que em serveix per viure tranquil i millor.
Tinc un amic molt estimat que des que el procés cap a la independència va accelerar la marxa viu tots els seus aparents alts i baixos d’una manera molt intensa. Tant, que no li costa gaire endinsar-se en etapes de poc ànim que el fan patir innecessàriament. Ara n’està passant una.
Si no m’erro, un dia d’aquests ens hem de veure per dinar junts (ho fem periòdicament) i xerrar de quatre coses entre les quals hi haurà, sens dubte, com està vivint el nostre entorn la desconnexió mental d’España (un fet que cada vegada més conciutadans ja hem assumit) com a preludi de la independència que tenim a tocar.
No sé si aquell dia me’n recordaré de tot el que m’agradaria dir-li però, bàsicament, li detallaria el mètode que seguim a casa per mantenir-nos nets de cap i d’esperit enmig de tota la ronya mediàtica que ens envolta.
Si hagués de fer-me un guió per no deixar-me res, el primer que li diria al meu amic és que consumeixi molta menys televisió. Gens, si pot ser. És el que faig jo: no la miro pràcticament mai i quan ho faig és sempre per mitjà de cadenes catalanes i de plena confiança. És a dir, ni unionistes, ni federalistes, ni “terceraviaires” i, per tant, el comandament del nostre aparell ens connecta amb quatre o cinc cadenes i prou. Massa, segons i com.
Naturalment això vol dir que no segueixo cap telesèrie ni he pagat mai un ral per veure la televisió. Només faltaria. Per tant ni Canal Plus, ni Movistar ni res que se’ls assembli té futur –ni ha tingut passat– al menjador de casa nostra. Això vol dir que el Barça –que era una de les coses que veia habitualment quan l’oferien en obert– ara ja no el veig. No passa res: em conformo escoltant el mestre Puyal per la ràdio i després, segons el resultat del partit, tiro de “Hat Trick Barça” i avall. No cal dir que el dia –no gaire llunyà, suposo– que el mestre es retiri deixaré de seguir en directe els partits del Barça. Tampoc passarà res: ja m’assabentaré l’endemà per mitjà de la Terribas o llegiré el resultat als meus diaris. Parlo de L’Esportiu (el suplement d’El Punt Avui) i de l’Ara, és clar.
I ja que surten els mitjans de premsa, ja us podeu suposar que a casa no n’entra cap que faci el més mínim ferum a España. Amb un parell de capçaleres, per tant, anem suficientment servits. I pel que fa als digitals, fora de Vilaweb, imprescindible, d’algun altre que no diré i de dos o tres portals de caire cultural, no hi perdo gaire temps. Tampoc he seguit mai cap tertúlia, tret de la dels vespres al programa “L’illa de Robinson”, d’El Punt Avui TV. I no sempre ni de manera íntegra perquè, per exemple, la secció “España ens estima” me la salto sistemàticament.
Contra el que sembla que per a molts és una llei quasi divina, ja fa molt temps que crec que NO cal conèixer tots els punts de vista. Sobretot els que discrepen obertament del meu. Dissortadament ja fa massa anys que em toca de conviure amb els arguments dels que tinc enfront i, per tant, ja he dit prou d’aquest color. Sé com són, em tenen ben fart i no em cal verificar-ho contínuament. Així de senzill.
Tampoc miro cap enquesta o sondatge d’opinió. I si alguna vegada em truquen per respondre algun qüestionari de caire polític procuro mentir força. Evidentment no segueixo els comptes de Twitter o Facebook del líder de cap partit ni llegeixo articles d’opinió signats per cap polític en actiu ni per cap membre dels sanedrins dels respectius partits polítics. Ni els d’aquí ni, és clar, els españols.
No obro MAI els enllaços que la gent sol difondre per correu electrònic o per les xarxes socials i que porten a articles, declaracions o escenes contra Catalunya que sé que em faran enrabiar. Sembla que a molts els va la marxa i que la contemplació d’aquesta ronya els carrega les piles. A mi, senzillament, no m’interessa (ni tan sols els que esporàdicament ens llepen el cul) i, per tant, no hi entro. I si per un atzar mossego sense adonar-me l’esquer fujo tan bon punt veig de què va la cosa. Prefereixo mil vegades un bon vídeo de gats o de nadons.
I, per extensió, si alguna vegada apareixen en el televisor de casa la senyora Sánchez Camacho, el senyor Rajoy, la senyora Maria de los Llanos de Luna o algun altre membre de la seva llopada em falta temps per canviar de canal o tancar. Fora del meu menjador!
Perquè en el fons és això: no tinc res personal contra aquesta genteta ni els desitjo res dolent. L’únic que vull és tenir-los lluny. Molt lluny. On no puguin fer-nos més mal.
Continuo. Mai he reenviat cap missatge d’aquells que et demanen que els derivis a no sé quants contactes teus ni tampoc he entrat a pàgines alienes per posar una creu damunt d’alguna enquesta que em diuen que cal capgirar.
Tampoc tinc tirada a entrar en espais informatius parlats, escrits o per internet en els que l’única llengua sigui la castellana. Tinc molta feina, jo, per perdre el temps en segons quines coses. Un temps que dedico íntegrament a llegir (cada vegada menys novel·les, per cert), escriure, escoltar música, acompanyar l’A. en el nostre camí cap a la vellesa compartida, ajudar els fills en tot el que podem, veure com creix la nostra néta i aportar la nostra petita empenta per fotre el camp d’España tan aviat com sigui possible.
Ja ho he dit més amunt i ara ho repeteixo: defujo qualsevol contacte amb res que tingui a veure amb españolisme, unionisme, terceres vies o federalisme. Un poti-poti en el qual em costa de destriar el gra de la palla però que sé que no ens convé de cap de les maneres. També miro de desentendre’m de qualsevol missatge teledirigit que sigui favorable o contrari al procés perquè segur que no és desinteressat. I crec enormement en la gent: el nostre potencial, la nostra riquesa. Si no fos que la cita ja fa pudor diria que “som molts més dels que ells volen i diuen” i que sabrem respondre el que calgui en el moment més adient. Ja ho veureu.
¿I si finalment el 27-S no assolim una majoria suficient de vots sobiranistes? Home, també pot passar que algun dia vegem les vaques posar-se a volar però, vaja, considerant per un instant aquesta hipòtesi, m’ho miro per la banda positiva: ¿us imagineu les cagarrines, depressions i mals humors que hauran passat a España durant tot aquest temps?
I, sobretot, ¿us imagineu les cagarrines, depressions i mals humors que m’hauré estalviat durant tot aquest temps de preparació?
És això, si fa no fa, el que tinc pensat dir-li al meu amic el dia que ens trobem per dinar. Vejam si així li puja la moral. Ell millor que ningú pot entendre el que ara diré per tancar aquest apunt:
Acabo de fer 65 anys. Això vol dir que, amb sort, em queda de vida una quarta part del que ja he viscut. Amb aquesta premissa, ¿oi que s’entén el meu desig d’anar per feina i de no perdre el temps amb segons quines collonades?
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Doncs a mi, com al teu amic també se’m fa molt difícil seguir aquestes pautes tan equilibrades que proposes i que semblen molt adients des d’un punt de vista sanitari i psiquiàtric. Reconec que al meu esperit li faria molt de be només llegir i escoltar a aquells que pensen com jo, però em sentiria com desubicat,com quan em deien que només podíem llegir determinats llibres o que tal o qual pel•lícula era greument perillosa (pobre Gilda…si veiessin els porno d’ara…)Creuria que ja he entrat en la societat idíl•lica que no veuré mai i la veritat no se si és correcte. No puc viure en el núvol d’il•lusions. Jo al menys no ho se fer-ho i entenc el teu amic.
Estic amb tu en que la tv, també a casa, ja acostuma a ser residual. Avui hem vist el TN de tv3 per l’accident d’aviació i de tan en tant veig en Wayomi a la Sexta. Menys mal que em puc sortir de pel•lícules o series de gran qualitat, sempre en DVD, ja que a mi m’agrada veure el cine quan em ve de gust i no quan me’l fan en una hora determinada. El cine cada dia desplaça més el fútbol com a un dels meus “hobbys”. I mira que n’he estat de “futbolero” jo, des de ben petit…!!! I ara, als 70, em comença a fer fàstic. Crec que per la tardor només en deixaré tres de hobbys: cine (pelis i sèries), llibres (jo si que continuo llegint novel•les ja que m’encanten) i òpera en dosis adequada doncs massa també empatxa…
Records al teu amic i digues-li que l’entenc perfectament.