Totxanes, totxos i maons

Tan bon punt s’accedeix a l’espai de la primera planta d’Arts Santa Mònica on es desplega l’exposició “Popcèntric” una de les primeres coses que el visitant pot veure és un racó en el qual s’intenta reproduir de manera més simbòlica que realista l’ambient de la mítica Cova del Drac del carrer Tuset. Aquell no menys mític “Tuset Street” dels anys seixanta.

Un parell de taules de cafè, unes cadires per seure-hi, un petit empostissat amb una guitarra i un micròfon a punt i a la paret un monitor de televisió en el qual es poden veure fragments d’un documental encara inèdit d’Isona Passola dedicat a la figura d’Ermengol Passola, son pare, l’ànima de Concèntric.

Si us passa el mateix que a mi haureu de demanar al personal de la sala que apugi el so del monitor ja que, a part de veure el rostre de l’enyorat Ermengol en una època bastant propera al final de la seva vida (es va morir el dia de Cap d’Any de 2009), el que de debò val la pena és sentir tot el que explica durant aquells escassos deu minuts de projecció en els quals conversa alternativament amb dos Julians: el de Jòdar i el Guillamon.

Intentaré reproduir de manera aproximada el que Passola explica perquè em sembla que val molt la pena per entendre la situació a partir de la qual es va posar en marxa Concèntric:

En aquella època tot els productes pel consum de masses eren en castellà i uns quants activistes culturals d’aquí es varen conjurar per posar fil a l’agulla i crear una alternativa en la nostra llengua. La idea coexistia en el temps amb Boccaccio però els plantejaments i els objectius d’uns i altres eren diametralment oposats. Calia crear grups de música, com més millor, i variats perquè si algun feia figa no quedés cap forat buit. Així varen nàixer els Dracs, els Drums, els Xocs, The Bonds, els 7 d’aquí, Eurogrup i uns quants més perquè no hi faltés el recanvi. I el mateix podríem dir pel que fa als cantants solistes.

Però perquè aquesta gent tingués un lloc on cantar i guanyar-se la vida, perquè s’anés foguejant amb el contacte amb el públic i anés adquirint experiència de cara a un futur accés a una televisió del país que encara no existia calia crear un espai per exhibir la seva feina. Un cabaret literari amb espai per la cançó, el pop, el rock i el jazz. En la gestació de la idea va tenir una bona part de mèrit Josep Maria Espinàs i aquell espai es va dir La Cova del Drac.

Ben mirat, aquella gent no pretenia fer res que no s’estigués fent en altres bandes. D’aquí, per exemple, la idea de popularitzar els “badgets”, unes xapes rodones metàl·liques que els joves francesos, anglesos o americans es posaven a la roba o a les bosses amb frases o expressions molt breus. Adaptar aquesta moda aquí era una manera de posar el català al carrer amb plena normalitat. Sense èmfasis ni embafaments. Amb modernitat. Vegeu, si no, Pau Riba que en les fotografies de promoció i en la coberta del seu primer disc “Taxista” en llueix uns quants (els seus, però, en anglès; no fos cas…)

La discogràfica Concèntric  –nascuda a partir d’una escissió d’Edigsa, un inici inequívocament català (i que consti que això darrer ho dic jo, no en Passola)– va voler posar l’accent de seguida en la música “pop”, que  tal com indica el seu nom naixia amb la intenció d’esdevenir popular i, doncs, d’arribar a amplis segments de públic. I en la línia de fer poques coses però ben fetes el disseny gràfic dels productes que generava la companyia se li va encarregar a Pau Riba que, tal com es pot comprovar a l’exposició, va fer una feina excel·lent.

El concepte “pop”, però, no havia de desdibuixar l’objectiu de reivindicar una cultura oprimida per una dictadura inclement i, per tant, aquella ètica raimoniana del “Diguem no” no es va perdre mai de vista perquè, com diu Passola: “Havíem de perdre la por. I el fet de cantar deu, quinze vegades de maneres diferents que nosaltres no ens hi sotmetíem era una manera convincent de fer-nos entendre i que la gent se’ns hi afegís. Val la pena viure “pericolosamente” quan davant hi ha una fera ferotge com la que teníem aleshores”.

Ara m’apartaré del que diu l’audiovisual per endinsar-me en el territori de les batalletes personals.

Vaig conèixer Ermengol Passola a finals de 1990, quan es va crear la Comissió d’Homenatge a Joan Triadú amb motiu del seu setantè aniversari. Una Comissió en la qual, a part d’en Passola, vaig tenir la sort –i el privilegi– de coincidir amb altres persones de bé com Ramon Pla i Arxé, Josep Ibáñez i Senserrich, Jordi Sarsanedas o Albert Manent.

Tota la vida recordaré el viatge que vàrem fer l’Ermengol i jo en el seu cotxe a Cantonigròs el 31 de juliol de 1991, precisament el dia que Joan Triadú complia els 70 anys, per fer-li saber les iniciatives que la Comissió havia començat a posar en marxa (amb el total desconeixement, no cal dir-ho, de l’interessat). Un viatge tranquil i sense presses en el que em va explicar com va fer de Mobles Maldà una botiga a l’avantguarda del disseny i la modernitat d’aquella època. En l’audiovisual de l’exposició Passola diu si fa no fa el mateix que aquell dia em va explicar a mi: “Jo anava a les fires del moble que es feien a fora i veia aquell estil “renacimiento” vell i recargolat que mostraven els fabricants espanyols i vaig entendre clarament que nosaltres no érem així. Que havíem de tirar per una altra banda. La que en aquell moment s’obria pas al món.”

Ermengol Passola va ser una gran persona i en els 10 minuts escadussers que es poden veure a l’exposició “Popcèntric” en tenim un tast. Veig en el programa d’activitats complementàries que a les 7 de la tarda del divendres 20 de març hi ha una taula rodona a Arts Santa Mònica en la qual intervé, entre altres, Isona Passola. Al final, segon el mateix programa, es projectarà el curtmetratge “Ermengol Passola, un testimoni del moment” que no sé si és només el tros que ja es pot veure a l’exposició o se’ns oferirà una versió més completa. Si tot va segons el previst la meva intenció és anar a comprovar-ho en directe.

No vull acabar aquest apunt sense fer esment a la “conyeta nacional”, un altre d’aquests vicis col·lectius que tenim profundament arrelats des de fa una munt de generacions. Per a molts dels nostres compatriotes sembla que fa d’allò més modern i cosmopolita posar-se als morros una rialleta irònica, tifa, perdonavides i condescendent cada vegada que algú parla de gent com Pep Espar, Lluís Carulla, Cendrós, Millet (el pare del pinta), el mateix Passola i uns quants més. Gent (ai, uix)) de la burgesia, sí, però fortament compromesa amb la realitat del país. Gent que, mentre altres dedicaven els seus guanys a activitats de caire més particular, dedicaven una part de les seves energies i recursos a la reconstrucció d’una cultura i d’una manera de ser que avui tenen la fermesa que exhibeixen gràcies en bona part a la feina d’aquells personatges.

Així doncs, que continuïn fent conyeta que els queda poc temps. I ho dic convençut que la propera República Catalana ens posarà l’autoestima als nivells que ens pertoca i acabarà amb aquest autoodi que tant mal ens ha fet.

(Continuarà)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!