Totxanes, totxos i maons

En el número de febrer de la revista Serra d’Or es va publicar el següent article en el qual exposo la meva opinió sobre el llibre de Francesc-Marc Àlvaro “Ara sí que toca!” (Pòrtic, 2014). Una edició posada al dia d’un llibre que ara fa tretze anys va fer força forat. Us el reprodueixo a continuació:

“ARA SÍ QUE TOCA!”, UN VIATGE AL VOLTANT DE JORDI PUJOL

Va ser un any força especial, el 2003. Si més no pel que fa a l’actualitat política del país. Dos anys abans, més concretament l’últim dia de març de 2011, el president Jordi Pujol anunciava que no es presentaria a la següent convocatòria d’eleccions al Parlament de Catalunya que es celebrarien a finals de 2003. Una decisió no gens trivial ja que tancava un període de vint-i-tres anys de governs de Convergència i Unió amb Pujol al capdavant.

Després de dues legislatures consecutives amb majoria absoluta, les eleccions de 1995 havien marcat un punt d’inflexió a partir del qual la coalició formada per Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) i Unió democràtica de Catalunya (UDC) començaria a perdre vots. De fet, la convocatòria següent, la de 1999, ja es va resoldre amb un resultat ajustadíssim perquè, tot i obtenir el candidat socialista Pasqual Maragall uns milers de vots més, Pujol va poder continuar governant gràcies al nombre superior d’escons que li va proporcionar l’aplicació de la Llei d’Hondt. Una circumstància que va obrir els ulls del veterà president pel que feia al seu futur com a polític en actiu i a la necessitat de designar la persona que hauria d’ocupar el seu lloc.

Porta oberta al postpujolisme

El procés successori es va posar en marxa en el congrés de CDC de novembre de 2000 –en el qual, tot entronitzant al capdavant del partit la figura d’Artur Mas, s’obria la porta al postpujolisme– i va fer el cim el 20 de gener de 2002 amb la proclamació oficial d’aquest darrer com a candidat de CiU a la presidència de la Generalitat de Catalunya en la següent contesa electoral prevista per a vint-i-dos mesos després.

No ha d’estranyar, doncs, que a mesura que s’acostava la data del comiat de Pujol l’interès de periodistes, opinadors, historiadors i altres modalitats de la tafaneria es centrés en la seva figura i en el balanç de la seva gestió. Per aquest motiu el 2003 es presentava com un any singular. Un any carregat d’incerteses i que prometia ser molt llarg.

Un dels llibres apareguts aleshores el signava el periodista vilanoví Francesc-Marc Àlvaro. El títol -–“Ara sí que toca!”— era el manlleu d’una de les frases més característiques del president que plegava i pel que la meva memòria ha conservat va ser un dels treballs més ben acollits per aquesta capriciosa criatura de múltiples caps que solem denominar “el públic i la crítica”.

Frivolitats a banda, alguna cosa deuria tenir “Ara sí que toca!” perquè és dels pocs títols que han sobreviscut amb decòrum entre els molts productes pretesament analítics al voltant del pujolisme que aquell any varen veure la llum. Fins i tot, uns quants anys més cap aquí, el 2010, l’editorial va posar al mercat la versió en format electrònic. En tot cas el que sí que em sembla és que molts estaran d’acord a l’hora de considerar que el llibre d’Àlvaro i el que uns anys abans havia publicat José Antich -–“El Virrey” (Planeta, 1994)— són ara com ara les millors aproximacions que des del periodisme s’han fet a la figura complexa i polièdrica de Jordi Pujol i Soley.

Deu anys seguint Pujol

Evidentment el llibre de Francesc-Marc Àlvaro, escrit cap a finals de 2002, hauria estat impossible de fer sense el bagatge dels més de deu anys de seguiment que pot exhibir el seu autor com a periodista especialitzat en la política de casa nostra i, en conseqüència, en les entreteles dels seus protagonistes més destacats. A les pàgines d’”Ara sí que toca!” el lector hi troba crònica, reportatge i assaig sàviament combinats per dibuixar un retrat nítid i aclaridor (ep, fins allí on el personatge ho permet) del que va ser el pujolisme durant la dècada 1992-2002 i com, de manera paral·lela, va anar prenent cos el seguit de decisions que va portar a la designació d’Artur Mas com a successor.

La trajectòria de Jordi Pujol a partir del moment que va abandonar la presidència de la Generalitat (desembre de 2003) és una mostra fefaent d’aquell principi que diu que la Història fa sovint girs insospitats i que, a fi de comptes, és ella qui acaba dient la darrera paraula. Per això, quan el dia de Sant Jaume de 2014 Pujol va fer pública una nota en la qual confessava haver mantingut durant molts anys un comportament irregular en relació a una herència paterna destinada a la seva esposa Marta Ferrusola i als seus set fills la figura de l’expresident va ocupar novament el primer pla de l’actualitat i, en conseqüència, l’interès de periodistes, opina-dors, historiadors i altres modalitats de la tafaneria va arribar al màxim punt d’ebullició.

Tres capítols nous

En aquest context Francesc-Marc Àlvaro va tenir la bona pensada de recuperar “Ara sí que toca!” i sense tocar res del que havia publicat el 2003 -–llevat d’una permuta en l’ordenació del primer i el tercer capítol— va completar el títol amb la frase “El pujolisme, el procés sobiranista i el cas Pujol” i va incorporar al text tres nous capítols i a l’apèndix documental el comunicat de Jordi Pujol i tres discursos recents del president Artur Mas.

Llegint ara en conjunt “Ara sí que toca!” es percep, com a valor afegit, que moltes de les pistes que Francesc-Marc Àlvaro obria dotze anys enrere adopten un sentit molt més entenedor. Em refereixo a la dimensió d’home solitari, esquerp i poc amic de fer amics de Pujol que, en l’àmbit polític, el va portar a practicar durant molts anys la tècnica de la terra cremada al seu voltant per deixar fora de combat a la gent que li podia fer ombra. La llista de damnificats és llarga, comença amb Miquel Roca i creix amb noms com el de Macià Alavedra, Josep Maria Cullell, Joaquim Molins, Joan Maria Pujals i alguns més que ara ja no vénen a tomb.

Però el que Àlvaro va saber posar a la llum l’any 2003 amb tota la cruesa va ser la complexa relació entre Pujol i la seva família. La manera com, a l’empara de la mare, els fills anaven fent-se un patrimoni personal d’origen discutible sense que, en aparença, generés cap mena d’alarma en el cap de la casa. Aquesta explicació -–que ocupa el capítol titulat “El millor equip de la seva vida”— és la prova irrefutable de l’olfacte periodístic i les bones fonts d’informació de Francesc-Marc Àlvaro.

Els tres capítols afegits ara arriben fins a finals de setembre de 2014 i es componen d’un resum detallat de les moltes coses que han passat entre 2003 i 2014 titulat “La dècada de la desconnexió” i un apartat final de vint punts titulat significativament “Pujol trenca el seu pedestal”.

Un procés en marxa

Entre el moment que lliuro aquesta ressenya –poc abans de Nadal— i el mes de febrer que serà quan veurà la llum, els esdeveniments al voltant de Pujol i, sobretot, del procés sobiranista (perquè considero fora de tot dubte l’estreta relació que hi ha entre el compromís de l’antic President amb el procés sobiranista i el fet d’aflorar ara els seus secrets) poden registrar girs insospitats i novetats sorprenents. I penso que, enmig de tot aquest brogit, el llibre de Francesc-Marc Àlvaro mantindrà el seu gruix de document bàsic per entendre no només els plecs i replecs d’un home singular; també els d’un país que camina imparable cap al seu futur.

Un país imparable… i imprevisible, tal com diu l’autor en el paràgraf que clou el pròleg de la nova edició: “Em dedico al periodisme perquè no he trobat mai cap ficció –per bona que sigui– que superi el que la pu-ra realitat ofereix, de manera generosa, quan els àngels i els dimonis del dia a dia s’apliquen a sorprendre’ns. Aquestes pàgines, retrat documentat de dos moments importants de la nostra vida col·lectiva, certifiquen que ni la ment del novel·lista més agosarat, fecund i original hauria pogut imagi-nar tot el que ara us disposeu a llegir.”

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!