Totxanes, totxos i maons

L’agost de 2006 vaig comentar en aquest apunt el projecte que havia anunciat la gent d’Enderrock de retre un reconeixement públic del “Dioptria” de Pau Riba a propòsit dels trenta-cinc anys de la publicació del disc complet. El programa el formaven diverses iniciatives la principal de les quals era l’organització a l’Auditori de Barcelona d’un concert-homenatge a Riba i al seu disc. Una sessió que, tal com explico aquí, va presentar un balanç en el qual les bones intencions dels promotors no varen ser suficients per dissimular la poca gràcia del resultat final.

Una altra de les iniciatives que el Grup Enderrock va explicar aleshores que portava entre mans era l’encartament amb la revista d’un DVD amb el documental “Dioptria 37+1” sobre com es va fer i com va ser rebut en el seu moment el disc. O, més exactament, els dos discos que formen l’obra i que si la memòria no em falla varen veure la llum amb una mica més d’un any de separació.

El cert, però, és que aquell encartament que molts esperàvem amb candeletes en els vàrem haver de pintar a l’oli perquè mai es va arribar a produir i, per tant, “Dioptria 37+1” va acabar instal·lant-se en l’armari dels mites inabastables. En el jardinet dels lliris, vaja.

Hem hagut d’esperar a l’exposició “Popcèntric” que des de fa unes setmanes obre les seves portes a l’Arts Santa Mònica de Barcelona per poder assistir a una única projecció del documental, la primera de la que he tingut notícia després de tots aquests anys. L’acte es va fer anit i això que ara llegiu no pretén ser gaire cosa més que un resum apressat del que he vist en els tres quarts i escaig que dura aproximadament la cinta.

M’apresso a dir –els veterans d’aquestes Totxanes ho saben prou– que una de les coses que procuro no fer mai són comentaris d’actes, espectacles, músiques o llibres als quals jo he pogut accedir amb una certa exclusivitat però que seran inabastables per a la majoria de la gent. Pel que fa a aquest documental, i atenent al que ha comentat al final de la projecció el seu director Nolasc Riba, sembla que molt aviat “Dioptria 37+1” tindrà una distribució normal (no ha entrat en més detalls) i, per tant, finalment sortirà de l’armari dels mites a què feia referència més amunt i podrà ser contemplat per molta més gent.

Si hagués de fer un resum telegràfic de les meves impressions sobre “Dioptria 37+1” diria que m’ha interessat molt més el que les meves orelles han sentit que el que els meus ulls han vist. La pel·lícula està concebuda com una successió d’opinions de persones relacionades de prop o de lluny amb el disc. Des del mateix Pau Riba, lògicament el protagonista principal, fins a gent com Toti Soler, Jordi Sabatés, Ermengol Passola, Roser Domingo, Romà Escales, Albert Batiste, Jaume Sisa, Enric Frigola i uns quants més que ara mateix no em vénen al cap.

Gràcies a tots ells hem sabut que les sessions de gravació varen ser de gran exigència i sense preocupacions pels aspectes pressupostaris de la cosa. L’obtenció d’un efecte especial que funcionés perfectament sincronitzat amb la melodia d’una cançó en concret podia ocupar tota una tarda d’estudi sense cap mena de recança. Es parla també dels problemes  amb la censura a causa de les lletres de tres cançons, de les abismals diferències de plantejament musical entre el primer i el segon disc, de la insòlita polèmica a base de declaració i contradeclaració impreses en l’interior de la carpeta, de la sospita de Pau Riba que el redactor de la nota de resposta de Concèntric va ser Josep Maria Espinàs, de la profunda impressió que va fer en Riba el disc de Música Dispersa fins a l’extrem que Sisa i Albert Batiste, dos membres del grup, varen ser els músics que l’acompanyaven en el segon Dioptria i de les dificultats per presentar el disc en un concert pensat primerament pel Liceu, després pel Palau i, finalment, pel Gran Price que és on al final es va celebrar. Pel que fa al que diu Sisa que de tots els músics catalans Pau Riba és el que escriu les millors lletres no puc estar-hi més d’acord. També m’han semblat de gran interès les aportacions de Roser Domingo i Ermengol Passola, ànimes de Concèntric i aquest darrer (per entendre’ns) l’home que li pagava el marbre a l’Estevet-Pau.

Pel que fa als aspectes visuals de “Dioptria 37+1” només diré que en totes les intervencions de les persones que aporten el seu testimoni la càmera enfoca en súper primer pla els seus llavis tot i que en bona part dels casos amb una òptica deformadora de la imatge perquè sigui molt difícil qualsevol tipus d’identificació visual. El mateix tractament es fa amb les intervencions de Riba tot i que en el seu cas la imatge que contemplem (llavis, dents i pèls del nas) és d’una absoluta nitidesa. Si em poso a valorar amb ganes de ser proactiu diré que la solució visual sobta durant els primers minuts, quan encara es manté l’enjòlit de veure si hi haurà algun canvi en el plantejament, i arriba a fatigar passada la primera meitat de la pel·lícula.

I ho deixo aquí.

(Continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!