Totxanes, totxos i maons

Estimadíssima Mila,

Tinc la impressió que, contra la fama de persona metòdica que m’atribueix la família, aquesta carta la trobaràs un pèl desmanegada. No em fa res perquè així és com m’ha sortit i estic segur que te’n faràs el càrrec.

Fa ben bé un parell de mesos que vaig donant voltes a la idea de comentar-te en una carta unes quantes coses relacionades amb la música. De fet, els primers paràgrafs em varen sortir de seguida i com que, en rellegir-los ara, em continuen semblant vàlids els mantinc i, a continuació, hi afegiré algunes coses noves que són les que han acabat de decidir-me a escriure’t ara tot això. Començo, doncs.

Abans de res m’agradaria que t’apuntessis la data del dilluns 2 de febrer de 2015. És un dia molt important perquè va ser quan vares assistir per primera vegada a una classe d’iniciació a la música. Va ser, més concretament, a Diaula, un prestigiós centre d’estudis musicals situat molt a prop de la plaça Lesseps.

No. No hi ha cap error: has entrat en el món de la música quan encara et falten quatre mesos per complir el teu tercer aniversari. Podria semblar una temeritat (de fet, si algun dia llegeixes aquesta carta ja ho sabràs, si ho ha estat o no) però tant l’àvia com jo estem convençuts que la decisió dels pares ha estat encertada. És innegable –i molt lògic, atesa la majoria dels teus antecedents familiars– que en l’ADN hi portes incrustada una notòria quantitat de factors propicis a l’expressió musical. I això s’ha de potenciar de la millor manera possible i ben aviat. Bé pels pares, doncs!

No són pas dèries d’avi: l’alegria que expresses cada dilluns quan fem el trajecte amb metro fins a l’escola de música és inequívoca. En alguna carta anterior t’he explicat com, de ben menuda, ja demostraves que dintre teu hi havia una atracció molt especial per la música. Una atracció acompanyada d’un notable sentit del ritme i de l’entonació, d’una bona retentiva per memoritzar cançons, d’una afició innata a posar-te a cantar a la menor oportunitat i d’una incipient facilitat a l’hora d’identificar una cançó a partir de breus referències d’algun punt de la melodia o de la instrumentació. Penso, per exemple, en el valset d’“Amélie”, en el teu estimat “Bateau sur l’eau”, en les “Musiquetes per a la Bressola”, en la “Dansa núm. 2” de Frederic Mompou o en el ritme encomanadís de Maia Makovski a “Language”, temes que en un moment o altre t’han cridat l’atenció mentre sonaven al teu voltant.

Sense oblidar aquella música dels ocells que des de molt petita t’atreia quan passejàvem amb el cotxet pel Parc Güell i que ja vaig explicar aquí.

Què t’he de dir jo sobre la música? Uf, un munt de coses que no cabrien en l’espai d’aquesta carta. Però, sobretot, un munt de sentiments i d’estats d’ànim que s’han de viure des de dins perquè és impossible de plasmar-los en un paper. La música t’envolta, la trobaràs sempre. En els moments que estiguis alegre i quan les forces et flaquegin, quan et sentis carregada d’energia i quan et calguin uns instants de repòs per contemplar el teu interior. És generosa, la música. I sàvia. Ho comprovaràs quan deixis que circuli lliurement dintre teu i vegis com t’ajuda a atenuar o a accentuar, segons el que necessitis en cada moment, els colors del paisatge de la teva ànima.

Tot això t’ho dic des de la meva experiència només d’oient. M’imagino que si hagués tingut el privilegi de saber tocar un instrument aquest plaer seria encara molt més gran. La música, doncs, no t’abandona mai: la trobes a casa amb els pares (també amb els avis i, no cal dir-ho, amb el tiet) i a l’escola. L’escola… precisament el tema que dóna pas a la segona part d’aquesta carta.

Abans de continuar, però, m’agradaria fer un breu incís: has nascut en un país que té profundament arrelada una tradició de respecte a l’escola i a la feina dels mestres. No és nova d’ara, aquesta actitud, sinó que ve de molt abans, però sobretot de les èpoques fosques –anys 60, 70…– en les quals un règim dictatorial encegat per la uniformització perseguia sense contemplacions les maneres que consideràvem nostres d’educar els infants. En aquesta carta et parlaré d’una en concret però, sortosament, la llista que et podria fer d’escoles compromeses amb una visió oberta, solidària, catalana i lliure de formar els minyons seria molt extensa. D’aquí venim, doncs, estimada Mila: darrere teu hi ha un llegat que us passem a les generacions que heu vingut després. A vosaltres us pertoca conservar-lo i engrandir-lo. Tanco l’incís.

M’agradaria que no oblidessis el que ara et diré: al costat de la família (dels pares, sobretot), la importància del lloc on t’eduques i de les persones que ho fan és fonamental a l’hora d’adoptar referents i de construir la teva sensibilitat. És per això que el paper de l’escola no és gens secundari. I en aquest sentit em sembla que has tingut també molta sort. Escric aquesta carta quan falten poques hores perquè es confirmi que has estat admesa en l’escola a la que els pares et varen inscriure i on començaràs la teva escolarització diguem-ne “oficial” el proper mes de setembre. Una llarga cursa que, de fet, ja vares començar en el nivell de Llar d’Infants fa dos anys a Barcelona, després a Premià i novament a Barcelona.

Tot plegat ha coincidit amb la celebració d’un aniversari molt especial: els 50 anys de l’Escola Reina Elisenda. Tu no ho saps però resulta que el mes de setembre de 1987, i per uns motius que allargarien excessivament aquesta carta, vàrem decidir matricular el teu pare en aquesta escola perquè fes el que aleshores es deia “segona etapa d’EGB”, un cicle de tres cursos que corresponia a alumnes entre 12 i 14 anys. El canvi d’aires escolar li va ser oli en un llum i encara avui a casa es recorda amb gratitud la feina feta per l’equip de mestres d’aquella escola agradable i tranquil·la situada en una torre davant per davant de l’entrada principal del Parc Güell.

No puc dir que la teva àvia i jo fóssim uns pares gaire actius en la comunitat educativa de Reina Elisenda potser perquè ja ho érem en l’escola (ACIS Artur Martorell) del noi petit de casa –el teu tiet– i se’ns feia difícil en aquella època ampliar dedicacions. Tot i això t’ho torno a dir: el nostre pas per l’Escola Reina Elisenda forma part dels records més estimats de casa.

Com a antic pare, doncs, i com a persona relacionada amb el món de la literatura fa uns dies em varen demanar si podia col·laborar com a jurat en els Jocs Florals del Cinquantenari, cosa que vaig acceptar amb molt de gust. El diumenge passat va fer-se la gran festa de celebració i va ser allí, precisament, on vaig trobar el desllorigador que em va decidir a acabar d’escriure’t aquesta carta.

Envoltat de famílies d’alumnes i d’ex-alumnes vaig poder veure de prop els resultats del treball d’un equip de mestres que des del moment de la fundació de l’escola fins ara mateix han considerat que la formació de la sensibilitat havia de ser un dels pilars del seu projecte educatiu. És a dir, la plàstica, la lectura, la literatura, la rítmica, la dramatúrgia i la música com a eines per fer persones més sensibles, més lliures i més obertes a la tendresa. Una manera de fer molt pròpia de la nostra tradició escolar.

Tot això es va demostrar amb unes actuacions de rítmica i de cant coral –sense oblidar els treballs poètics premiats en cada classe– molt remarcables perquè no era gens difícil de percebre-hi dues coses: primerament, un gran respecte per la manera d’expressar-se de cada alumne i, en segon lloc, un treball molt seriós d’estímul i de suport per part dels mestres.

I el miracle va ser que durant aquelles dues hores i mitja en les quals vaig poder contemplar la festa des de la primera fila jo m’imaginava que d’aquí a uns anys –i segurament en una altra escola– tu, amb la teva facilitat per la música, estaves entremig d’aquells nens i nenes que hi havia a l’escenari transmetent-nos –i vivint!– la felicitat que només ens donen les coses que ens han arribat fins molt a dins perquè ens les han transmès a base de convicció i d’estima.

Després em vaig fixar en el lema que l’escola ha triat per l’ocasió —“50 anys sembrant futur”— i vaig entendre-ho tot. Perquè justament es tracta d’això: de plantar llavors, de fer-les créixer i d’ajudar-les a germinar fins que donen fruit. Sàpigues, estimada Mila, que tots els qui t’envoltem anem fent això en la mesura que ens permeten les possibilitats i la nostra bona voluntat. Els pares i els mestres en primer lloc, la resta de la família i els amics, immediatament darrere. Fent cadascú allò que està capacitat per donar-te.

I ja posat a imaginar espero fins i tot que alguna de les meves cartes –aquesta potser no, que ja t’he dit que em sortiria una mica desmanegada– t’ajudi a avançar en el futur. És a dir, que et serveixi per entendre d’on véns i com érem tots els qui ens hem conjurat a fer de tu la persona justa, neta, bona, lliure i solidària que mereixes ser i que volem que siguis. La persona que, sense cap mena de dubte, seràs.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!